12.11.06

CiU ha d'aprendre a sumar

Vicent Sanchis
Publicat a l'Avui (12-11-2006)
La raó moral acompanya el candidat Artur Mas quan es declara profundament dolgut i quan es queixa per les anomalies d'un sistema que no permet que el guanyador de dues eleccions seguides pugui formar govern. La derrota estratègica després de la victòria electoral ha deixat els votants més sentits de Convergència i Unió sumits en la tristor i en la indignació. Fins al punt que la raó deixa pas als sentiments, i els retrets contra Esquerra Republicana han arribat a un to desmesurat. Des d'aquest to, els dirigents i els militants de la federació nacionalista no poden atendre les raons dels republicans. Segons Esquerra, Convergència i Unió no els tracta com un partit adult que pot prendre decisions pròpies -fins i tot equivocar-se-, sinó que els considera un apèndix que no té dret a un criteri particular. "Una variant dialectal d'una llengua que es diu CiU", en expressió del mateix Josep-Lluís Carod-Rovira. Hi toquen -i molt- els dirigents independentistes amb aquesta reflexió. CiU ha dirigit contra ells les seves ires més poc delicades, quan és evident que també José Luis Rodríguez Zapatero i el PSOE els va induir a pensar que, si guanyaven, pressionarien sobre el PSC per evitar que es reedités el tripartit.
El restabliment d'unes relacions equitatives -si és que n'hi ha hagut mai- entre CiU i Esquerra Republicana s'ha de plantejar des del respecte mutu. Si els nacionalistes tenen tot el dret a pactar amb el PSOE a Espanya i amb el PP a Catalunya, els republicans també poden fer-ho i també poden equivocar-se. La sensibilitat nacional uneix les dues forces polítiques, però no ha de convertir-se en una obligació moral per a ningú. Esclar que hi ha una diferència. En el cas de CiU, els pactes es fan de gran a petit i comporten sempre que els correspon la presidència del govern. Com que els republicans no hi poden accedir directament, la seva decisió té molt més impacte, perquè implica, per exemple, que la presidència del govern recaigui en un partit amb una sensibilitat nacional diferent. Però, en tot cas, cadascun juga en el seu terreny i dins les seves possibilitats. CiU va acceptar les limitacions que li va imposar el Partit Popular per poder gaudir d'una majoria parlamentària i Esquerra Republicana ha fet president dues vegades un socialista.
Això podrà agradar a mitges o desagradar molt, però així són les regles del joc polític a Catalunya. Acceptades per tothom. En aquest sentit, cal reconèixer a Esquerra Republicana que almenys pot pactar amb les dues grans forces polítiques del país. Convergència i Unió, per contra, ha demostrat en aquestes eleccions que no podia pactar amb ningú i que depenia de l'aritmètica parlamentària més bèstia. Si el tripartit sumava, es consumava. Així ho van denunciar els convergents durant la campanya electoral. Si s'ho van arribar a creure de debò, ara n'han d'acceptar les conseqüències.
Com que CiU no ha sabut sumar, ha anat a parar, per segona vegada consecutiva, a la més dura oposició. D'aquí a pocs mesos hi haurà eleccions municipals. ¿Estan en condicions, els convergents, de sumar a l'Ajuntament de Barcelona -la majoria del país- si els resultats els permeten fer-ho? És una pregunta que s'haurien de fer ara. O victòria total o derrota no és cap divisa políticament satisfactòria. Perquè és ara que cal començar a desplegar l'estratègia necessària per fer-ho possible. L'estratègia i la humilitat. Com que tot no depèn dels nacionalistes, és possible que les seves intencions més bones xoquen contra l'estratègia d'Esquerra Republicana, que podria rebutjar l'acostament. Però, almenys, en aquest cas Convergència i Unió hauria fet tots els possibles per accedir a l'alcaldia sense majories absolutes improbables.
Aquesta reflexió no és políticament correcta. Ara com ara els dirigents i la majoria de la militància republicana desitgen per a CiU tots els mals possibles sumida en la més profunda i negra oposició. De l'altre costat, els convergents esperen totes les desgràcies del món per al nou tripartit i que s'obrin totes les costures d'Esquerra per on supuren els líquids més desagradables del món.
S'ho haurien de fer mirar. El país també hauria de poder comptar amb una majoria de progrés amb sensibilitat nacional coincident. Fins ara s'ha equivocat CiU. I ara es podria equivocar Esquerra Republicana. Què hauria passat si CiU hagués pogut triar entre governar en minoria o sumar-los a una nova coalició? Demà les víctimes del mateix joc podrien ser els independentistes.

No hay comentarios: