31.3.09

Un post per als creacionistes: llegiu Darwin, estúpids!!!


Enguany es commemora el bicentenari del naixement de Charles Robert Darwin, així com l’aniversari dels 150 anys de la publicació de la seva gran obra sobre l’origen de les espècies, un científic que amb les seves investigacions i l'exercici de la Raó va fer una enorme contribució a l'alliberament del pensament del dogall dels mites i el papanatisme religiós.
Tanmateix, són massa encara els que hores d'ara segueixen entestats en defensar que l'ésser humà prové d'un acte de prestidigitació divina que un Déu amb barbes blanques va fer un dia per distreure's al Jardí de l'Eden. A élls, ànimes càndides, els hi dedico amb tendresa aquest post.


L'any 1831, quan l’HMS Beagle inicia la seva famosa travessia marítima al voltant del món, quin era el pensament de Charles R. Darwin sobre la vida natural?
Era un gran científic decidit a embarcar-se en una aventura marítima per a descobrir una teoria trencadora sobre la gènesi de les espècies? Ben al contrari; aquest jove anglès de bona família no era un naturalista stricto sensu, sinó un teòleg que tenia la mateixa idea que tots els seus coetanis pel que fa als orígens de la vida: els humans i totes les formes vives del planeta havien estat dissenyats per la divinitat en la gran creació.
I és que el viatge del Beagle tenia més finalitats d'exploració cartogràfica que naturalista i Darwin, que s’acabava de graduar en Teologia a la Universitat de Cambridge però amb coneixements bàsics de geologia i botànica, havia estat seleccionat per a ocupar la plaça de naturalista no remunerat a condició de compartir cabina i converses sobre la Bíblia amb el fervent creient i capità del bergantí: Robert Fitzroy.
Tant el capità com el naturalista del Beagle creien en un origen diví de totes les espècies vives, unes espècies que no havien patit canvis des de la seva gènesi, ja que la creació divina era immutable.
Però el viatge de Darwin al voltant del món encara tenia cinc anys per endavant; un periple que, com en el cas d'Ulisses a l'Odissea, va retornar-lo a Anglaterra amb un cúmul de noves experiències. Darwin va fer moltes observacions sobre geologia, paleontologia, botànica, zoologia i etnologia al llarg del seu viatge de circumnavegació a bord del Beagle.
Tot era nou per als seus ulls... l'aparador més gran de la natura estava a disposició d'un jove voyeur encara molt lluny de sospitar les enormes conseqüències finals derivades de la seva inesgotable curiositat. Una curiositat que, combinada amb una gran dosi de perspicàcia i genialitat, de mica en mica el dugueren a qüestionar i replantejar alguns dels grans dogmes de l'època.
Exemple d'això són les seves primeres anotacions i interpretacions geològiques dels paratges visitats pel Beagle i que ràpidament entraren en contradicció amb les que, fins aleshores, eren les tesis acceptades sobre l’origen i la història de la Terra.
Retornem, per uns moments, a les idees creacionistes acceptades per Occident en ple segle XIX. Segons la cronologia del bisbe d'Ussher (1658), publicada com a annex a les bíblies anglicanes vuitcentistes, la Terra i la vida es van crear l'any 4004 aC. L'acceptació d'aquesta data suposava que, en temps de Darwin, l'edat del planeta no arribava a 6.000 anys. Robert Fitzroy creia cegament en aquesta datació, i el teòleg naturalista del Beagle –tot i no ser tan ortodox com el seu capità respecte a la interpretació dels textos bíblics que junts comentaven a la cabina– segurament mai no hauria posat en dubte la cronologia mítica si no hagués estat, precisament, per una lectura providencial.
En efecte, a l'inici del viatge, Fitzroy –anys més tard es penediria d'aquest beau geste– va facilitar a Darwin el primer volum d'una obra que s’acabava de publicar al Regne Unit: Els principis de geologia de Charles Lyell (1830).
El capità del Beagle també era un gran amant de la història natural i pensava que el llibre de Lyell –absolutament revolucionari pel que fa als fonaments de la geologia moderna (estratificació, sedimentació, etc.)– podia oferir les claus per a corroborar les grans extincions i creacions que defensava un reconegut naturalista francès: George Cuvier.
La teoria catastrofista de Cuvier plantejava que les formes vives –creades per la divinitat– havien patit moments successius de creació i extinció deguts a grans fenòmens catastròfics ordenats en els darrers 6000 anys; potser Darwin, al llarg del seu periple al voltant del planeta, podria trobar les proves geològiques d'alguns d'aquests moments d'extinció: els grans diluvis. Però l'efecte desitjat per Fitzroy fou totalment l'oposat.
Després de llegir i rellegir Els principis de geologia (en una escala del Beagle obtindria el segon volum enviat per correu des d'Anglaterra), Darwin va quedar seduït pels plantejaments de Lyell: gràcies als estudis de geodinàmica i estratigrafia es podia inferir que l'edat de la Terra era molt més antiga que els 6.000 anys defensats per Ussher o Cuvier.
I Darwin era en el moment i lloc idonis per tal de verificar-ho personalment: aquell bergantí recalava, dia rere dia, en diferents indrets on poder testimoniar que Lyell tenia raó. La història i canvis en el planeta s'havien produït de forma gradual al llarg de dilatats períodes de temps i per enlloc apareixien els vestigis dels diluvis bíblics o les catàstrofes de Cuvier.
El nostre viatger començava a perfilar un escenari ideal on més tard pogué ubicar els actors que protagonitzen una de les històries més belles del món: la història de la vida.
Darwin finalitza el seu viatge el dia 2 d'octubre de 1836. I aquí acabà, podríem dir-ho així, la seva vida viatgera sobre el terreny.
La llegenda diu que fou durant el viatge en el Beagle quan a Darwin se li va encendre la bombeta del que seria la seva gran teoria; concretament, es parla de les famoses illes Galápagos, on fondejà el 17 de setembre de 1835.
Ara bé, tot i que certs llocs com les Galápagos van ser proveïdors de molts espècimens i observacions clau, la teoria darwiniana es gestà realment en la seguretat del retorn i de la llar familiar.
Entre d'altres coses perquè Darwin encara havia de patir un procés de reconversió (no oblidem que continuava essent un teòleg de l'stablishment i que la teologia defensava la creació divina de la vida).
Charles R. Darwin sospitava que, de la mateixa manera que els canvis geològics eren graduals i lents, les espècies vives també havien pogut patir canvis graduals i lents. Però això suposava una heretgia: implicava negar la immutabilitat, el fixisme, de les espècies creades per Déu.
Aquesta no era una idea nova. Entre d'altres, el naturalista francès Jean-Baptiste Lamarck havia proposat en la seva Filosofia zoològica (1809) una teoria sobre l'evolució de les formes vives: alguns animals, pressionats per una necessitat, eren capaços d'adaptar l’anatomia a les demandes del medi i transmetre aquests canvis a la descendència. "La necessitat crea l'òrgan" seria la manera de resumir una atrevida teoria evolutiva segons la qual, per exemple, la girafa hauria arribat a desenvolupar un coll llarg a força d'estirar-lo per a menjar les fulles més altes.
L'influent George Cuvier va oposar-se a Lamarck i les aportacions evolucionistes del segon quedaren eclipsades pel creacionisme i catastrofisme del primer.
Darwin havia de fer front a la visió fixista del món natural i l'única manera de lluitar contra el que semblen gegants, però només són molins de vent, era fer valer alguns dels recursos que sens dubte té el viatge quan l'apliquem a la ciència: ampliar mires, obrir nous horitzons i engrandir el nombre de vestigis que necessita l’investigador per a afrontar una determinada perspectiva científica.
I Darwin ho aprofità.
A les seqüències estratigràfiques de moltes zones estudiades durant el viatge en el Beagle, Darwin va poder seguir els fòssils que a cada estrat s’ordenaven en el temps.
Eren els esglaons d’aquelles escales geològiques que se submergien en un passat de milers i milers d'anys; unes escales que, lluny de provar l'existència de buits en el registre paleontològic que parlessin de catàstrofes i extincions globals, testimoniaven la continuïtat i el canvi gradual en els éssers vius. Però calien proves no només del passat sinó també del present.
I viatjant de nou a les illes Galápagos, aquest cop de forma virtual, va comprendre l'autèntic funcionament de l'evolució mitjançant l'estudi d'espècies actuals com ara els ocells pinsans.
Durant l’estada a Galápagos, Darwin no va atorgar massa importància als pinsans que havia capturat a cadascuna de les illes visitades i tots van acabar en un mateix sac amb l’etiqueta genèrica de pinsans de les Galápagos. Un cop al Regne Unit, i advertit per l’ornitòleg encarregat de les col•leccions del Beagle, va saber que els pinsans de les Galápagos corresponien a més d'una desena d’espècies.
Aquesta dada era providencial per a demostrar les idees sobre l’evolució que bullien al cap de Darwin: a partir d'una hipotètica població de pinsans ancestrals provinent del continent (la costa occidental de Sudamèrica), podia ser que els pinsans haguessin evolucionat –com un arbre que estén les branques a partir d'un tronc– en espècies divergents?
Ell pensà que sí.
Cada espècie de pinsà posseïa un tipus de bec característic (més curt o llarg, més gràcil o robust, més prim o ample) perfectament adaptat a les diverses necessitats d'obtenir aliment en illes i hàbitats diferents. Però, no és el mateix que ja havia plantejat en Lamarck quan parlava de la girafa i l’allargament gradual del coll davant la necessitat de menjar les fulles dels arbres? No.
El mecanisme evolutiu imaginat per Darwin era inèdit; és el que coneixem com a teoria de l’evolució mitjançant la selecció natural.
La necessitat no crea l’òrgan, no impulsa cap canvi (lamarckisme), és la natura la que selecciona tota una sèrie de modificacions que només són producte de l'atzar.
Així, les mutacions atzaroses que afavoreixen l’adaptació d’un ésser viu en el si d’un determinat medi són seleccionades i conservades, i les mutacions atzaroses que no són aptes per a la supervivència són eliminades.
Per exemple, entre la descendència d’un ocell que ha arribat a una nova illa, un atzarós bec més curt i robust és seleccionat i conservat en un hàbitat on només hi ha llavors molt dures, mentre que un atzarós bec llarg i prim –no apte per a trencar llavors dures– és eliminat: els individus de bec potent podran alimentar-se i reproduir-se, mentre que els de bec gràcil desapareixeran.
Parlem de la supervivència dels individus més aptes i l’extinció dels menys aptes.Finalment, gràcies al viatge d'un gran naturalista, es podia afirmar que les formes vives del planeta compartien un únic origen a partir del qual havien anat evolucionant per selecció natural; un concepte que continua essent universal i que, com ja assenyalem en l'encapçalament d'aquest capítol, no només canvià la història de la ciència, sinó la història de la humanitat.
Darwin no es decidí a publicar la seva obra més coneguda, L'origen de les espècies, fins a l'any 1859 (vint-i-tres anys més tard del seu gran viatge!).
Bona part del mèrit, el devem a un altre naturalista –Alfred R. Wallace–, als amics de Darwin –John S. Henslow, Charles Lyell, John D. Hooker i Thomas H. Huxley– i també a la seva dona Emma; tots ells van aconseguir que Darwin vencés moltes pors, després d’un viatge iniciàtic des del creacionisme a l'evolucionisme, i obsequiés la humanitat amb el manuscrit més important i decisiu de la ciència.
Però el viatge virtual continuava…, l’espècie humana encara no havia entrat en escena.
Malgrat que molts seguidors i detractors continuen alimentant la idea que Darwin encunyà la famosa expressió venim del mico! a partir de L'origen de les espècies, cal dir que això no és cert. Tot just a la penúltima pàgina d'aquell llibre de més de 400 pàgines va introduir una única frase on comentava que potser, algun dia, la seva teoria oferiria nova llum sobre l'origen de la humanitat; un velat, però intencionat, comentari que aixecà les veus més crítiques dels antievolucionistes temerosos de descobrir fins on podia arribar la gosadia darwinista.
I no es van equivocar.
L'any 1871, Darwin –ja ben acostumat a les sàtires de l'època– s'atreví a publicar L'origen de l'home; en aquest manuscrit, el vell naturalista –impedit físicament– va viatjar racionalment fins a terres exòtiques per afirmar que el nostre bressol es trobava a l'Àfrica.
Com ho deduí?
Primerament, estudià l'anatomia i el comportament dels animals que més s'assemblaven als humans: ximpanzés i goril•les. Resultava evident que els humans compartíem un mateix avantpassat amb els grans simis: un ancestre comú d'aspecte absolutament simiesc i a partir del qual hauríem evolucionat fins a arribar a l'Homo sapiens. Aleshores, si els ximpanzés i els goril•les només els trobem a l'Àfrica, la gran deducció de Darwin fou que –havent compartit un mateix ancestre– els orígens de la humanitat només podien ser africans.
Això no només suposava un enorme i trencador avenç científic, sinó que significava una revolta social i ideològica en el context d'una Europa colonial que s'erigia com a centre del món i com a poble superior responsable de l'origen de la "raça" humana: descendir de simis africans no era pas la idea romàntica i gloriosa a la qual aspirava Occident.
En definitiva, el viatge de Charles Darwin no solament reconvertí un jove teòleg naturalista que sortia d'Anglaterra amb tota una sèrie de prejudicis religiosos i científics, sinó que també reconvertí la societat del seu temps, alhora que la del present i el futur:
"Un futur on hem de seguir observant, estudiant i protegint la globalitat del cosmos perquè encara queden per escriure molts capítols que s'afegeixin i aportin nova llum als ja escrits sobre la història dels orígens. Sense anar més lluny, mentre redactem aquestes línies som a Isabela, una de les illes Galápagos on va desembarcar un jove Charles Robert Darwin que anys més tard va publicar la teoria que va revolucionar la recerca sobre els orígens de la vida [...]. Però la història dels orígens no s'atura, sinó que continua. A Isabela encara veiem els estels al cel, els mateixos que formen part de l'Univers, trepitgem els rius de lava que ens parlen sobre la dinàmica de formació de la Terra. Els pinsans, les iguanes i els lleons marins se'ns apropen com a representants de la vida i uns infants, els testimonis més nobles de la humanitat, juguen gràcies als seus orígens."

Fins aquí una breu semblança de Charles Darwin i la seva enorme contribució a alliberar aquest planeta nostre de les tenebres, l'obcurantisme i la ignorància.
I el que sí us puc assegurar, amb el més absolut convenciment científic, és que aquells que a aquestes alçades es proclamen encara defensors de les teoríes creacionistes, són sens dubte la prova fefaent de la confirmació de la teoria de Darwin: que una espècie, partint d'un tronc comú, va evolucionar fins a convertir-se en ésser humà, mentre que l'altra segueix encara saltant, de liana en liana amb un plàtan a la ma i adorant al Mico Suprem, a qui com a sinònim (molt ben trobat, per cert) anomenen Déu.



30.3.09

Comunicat de les Obediències maçòniques franceses per les afirmacions del Papa contra l'ús de preservatius



Les Obediències maçòniques signants expressen la seva sorpresa i indignació per les irresponsables afirmacions del Papa Benet XVI contra l'ús dels preservatius com a mitjà de prevenció de la SIDA.En el moment del seu primer viatge a Àfrica, Benet XVI no pot ignorar la devastació particularment tràgica que aquesta malaltia entranya precisament per als pobles d'aquest continent, especialment entre els nens, com sol ser destacat per l'OMS, l'ONU-SIDA i totes les organitzacions no governamentals competents en aquesta matèria.

Aquestes paraules són un escàndol en un context preocupant quant a l'estat d'ànim de les altes jerarquies vaticanes, després d'una sèrie de preses de posició especialment desafortunades amb la reincorporació d'un bisbe integrista negacionistes i l'excomunió pronunciada contra una nena violada, la seva família i els metges que probablement el van salvar la vida.

Negar en aquest punt les evidències científiques en nom de la doctrina de l'Església es torna insuportable quan la conseqüència és que es posen en perill les vides dels altres i es va sumar a les Obediències signants s'uneixen a la protesta emesa per del Govern de la República Francesa sobre aquest tema.

Davant aquesta actitud obscurantista, els Francmaçons i les Francmaçones de les Obediències signants recorden una vegada més el seu compromís amb l'inviolable principi de laïcitat com garant de la plena llibertat de consciència per a tots els ciutadans.


21.3.09

El aborto, los linces y las especies desprotegidas



Article de Coral Bravo. Membre d'Europa Laica

Publicat a elplural.com (21-3-2009)


No hace falta “ser un lince” para percatarse de la doble moral que hay detrás de la nueva campaña de la Iglesia católica sobre la Ley de despenalización del aborto. Comparar a un cachorro de felino protegido con un bebé me parece una manera de manipular conciencias con unos postulados que son, del todo, falsos. Falsos además de hipócritas, si recordamos que emanan de aquellos que, en coalición con el franquismo, nunca se opusieron, durante cuarenta años, a la pena de muerte.


El poner en el cartel propagandístico a un niño de muchos meses de vida tergiversa seriamente la realidad, porque los abortos que se pretenden despenalizar son hasta un máximo de doce semanas de gestación, según pautas científicas consensuadas. Ninguna Ley del aborto pretende ni incita a nadie a abortar. Pretende despenalizar, de acuerdo a los derechos democráticos, un problema social que afecta a muchas mujeres que, legal o ilegalmente, se someten a esa terrible experiencia..
Es una aberrante inmoralidad pretender que las mujeres que pasan por el trance traumático de una interrupción del embarazo en las primeras semanas de gestación vayan, además, a la cárcel. Por otro lado, estas mujeres son, en su mayoría, adolescentes que toman la decisión de abortar llevadas por sus circunstancias y, muchas veces, ¡reconozcámoslo!, por el miedo y el sentimiento de culpa que el dogmatismo católico genera en la sociedad.
Me parece igualmente inmoral que la jerarquía católica saque “el hacha de guerra” aduciendo la desprotección de los niños, cuando cada día mueren de hambre en el mundo 16.000 niños, y no hacen (salvo apariencias) nada por evitarlo; y más si consideramos los millones de euros que reciben de las arcas públicas para supuesta ayuda social.
Inmoral es, igualmente, que la Iglesia condene el uso del preservativo y desapruebe la educación cívico-sexual en las escuelas, lo cual provoca, además de millones de muertes en el mundo por contagio de SIDA, muchos embarazos no deseados. Enorme contradicción el condenar lo que uno mismo, en gran medida, provoca.
Es una descabellada inmoralidad que la Iglesia católica excomulgue a los médicos que interrumpieron el embarazo de una niña brasileña de nueve años violada y cuya vida, por traer mellizos, corría gravísimo peligro. Aparentemente les importaba mucho la “vida” de un conjunto de células, pero la vida de una niña víctima de la más canallesca depravación no les importaba nada.
Por otra parte, utilizar al cachorro de un lince en su panfleto propagandístico me parece otra inmoralidad, si tenemos en cuenta el estado del planeta y de tantas especies que se han ido extinguiendo; especies que están realmente desprotegidas ante unos antinaturales postulados que imponen como centro de la creación a una supuesta “deidad”, y que no han respetado nunca la dignidad de la vida humana, ni la animal, ni la natural.
Me temo que la jerarquía católica se cree, muy erróneamente, poseedora del monopolio de los valores morales. La moralidad tiene que ver con la nobleza, con la libertad, con el amor real a todos los seres (salvo siniestras excepciones), con la tolerancia, la benevolencia, y con todo lo que suponga la interrelación respetuosa del hombre con el entorno natural, social y cultural; todo eso que a los obispos, a la vista de sus actuaciones, les queda muy lejos.

16.3.09

Adhesió a la Campanya "Carrer Ferrer i Guàrdia a Barcelona"


Publicat a la web de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

L’any 2009 es commemora el centenari de la mort de Francesc Ferrer i Guàrdia després que fos pres, jutjat i afusellat el 13 d’octubre de 1909 al castell de Montjuïc.
Una figura del seu ressò internacional i un projecte com el que va representar, mereixen comptar amb un reconeixement dins el nomenclàtor d’aquesta Ciutat. La rèplica instal·lada a Montjuïc del monument erigit a Brussel·les l’any 1911, amb la qual s’homenatja Ferrer i Guàrdia com a màrtir de la llibertat de pensament, té un sentit de commemoració simbòlica. Però no és un homenatge viu. No te’l trobes quan passeges, sinó que l’has de buscar expressament. I és, més aviat, un reconeixement fruit de la seva mort injusta, no tant de l’obra “viva” de la seva vida.
Els carrers i places d’aquesta ciutat són plens de testimoniatges de persones de projecció i de sensibilitats ideològiques i humanes enormement allunyades de les que Ferrer i Guàrdia pugui representar. La diversitat de sensibilitats d’aquesta Ciutat, i l’exemplificació del seu respecte per aquella part de la cultura popular laica i republicana, tan barcelonina –però tan absent dels carrers!- guanyaria amb la presència viva del record de Ferrer enmig de l’espai públic físic. Amb un carrer o plaça on es fes constar: Francesc Ferrer i Guàrdia. Alella 1859-Barcelona 1909. Mestre. Fundador de l’Escola Moderna.
El 1937 la Barcelona democràtica i republicana ja va tenir clar que la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia mereixia un reconeixement al Centre de la Ciutat i d’aquesta manera el que avui es coneix com a Plaça Urquinaona, fruit del canvi de nom sofert amb l’arribada de la Dictadura Franquista, va ser inaugurada amb el nom de Plaça de Francesc Ferrer i Guàrdia.
Quin moment més oportú –i històricament significatiu- que aquest any 2009? Que la Ciutat de Barcelona s’afegeixi a la commemoració de la seva injusta mort, i en doni testimoniatge homenatjant la seva vida.
En el marc per a la promoció dels actes adreçats a la commemoració del centenari que parteixen d’iniciatives de diferents àmbits, la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia apostem pel treball conjunt, per la qual cosa us convidem a donar suport a la campanya que durem a terme per tal que la ciutat de Barcelona aprovi posar el nom de Francesc Ferrer i Guàrdia a un carrer o plaça.


La elegante belleza de Rameau

Os paso un video de "Tendre Amour" (de "Les Indes Galantes") del genial Jean Phillipe Rameau. Nada que comentar al respecto. Solamente escucharlo. Conmovedor. Es tan bello, que hiere.


Las metamorfosis futuristas de José Val del Omar

A través de un amigo (alguien sabio dijo que somos lo que somos gracias a los amigos y a la gente que queremos) cayó en mis manos un video de José Val del Omar, cineasta e inventor granadino (1902-1982) a quien conocía por mi afición al cine pero de quien no había tenido aún oportunidad de ver ninguno de sus films.
Y mira por donde, que mi amigo me pasó el link de San Youtube y no pude evitar escribir unas líneas sobre José Val del Omar en el blog.
Val del Omar, cineasta e inventor, es una de las figuras más representativas de la historia de la creatividad española contemporánea, a pesar de que su obra sigue sin conseguir un reconocimiento público notorio.
Romà Gubern lo describió como "profeta y visionario, inclasificable inventor, poeta de la cámara y místico granadino" y lo cierto es que Val del Omar nos ha legado una corta pero densa y fascinante filmografía en la que se produce una fructífera colisión entre mística y tecnología, entre un desbordante impulso poético y una profunda ambición científica.
En su obra, la preocupación por la innovación tecnológica no se agota en sí misma, sino que sirve para canalizar una indagación humanista (con connotaciones religiosas y referencias a Juan de la Cruz o al poeta andalusí Ibn-Al-Arabi) cuyo objetivo final es propiciar que los espectadores tengan una vivencia estético-sensorial plena (visual y auditiva, pero también táctil), una experiencia de "cine total".
No hay que olvidar que para José Val del Omar, que se definía a sí mismo como "cinemista", el cine tenía una vertiente sagrada -que podía provocar el "ascenso de los espectadores hacia la luz"- y una vertiente profana, que les mantenía en las "tinieblas".
Su actividad cinematográfica se inició a mediados de los años 20 del siglo pasado (su primer film, En un rincón de Andalucía, data de 1924) y se extiende hasta la década de los 80, cuando lleva a cabo algunos ensayos multimedias con rayos láser y vídeo.
Pero ya a los 9 años experimentaba con la proyección de los reflejos de pequeños cristales en un pañuelo (a modo de pantalla) sobre el que aplicaba diversos efectos de iluminación utilizando velas y linternas.
En 1928 ideó el objetivo de distancia focal variable, un mecanismo tecnológico que se puede considerar como un antecedente directo del zoom.
Y un año más tarde intentó, sin éxito, hacer una versión cinematográfica del ballet "El sombrero de tres picos" que había estrenado el compositor gaditano Manuel de Falla en 1919.
Durante los años de la República, José Val del Omar colaboró activamente con las Misiones Pedagógicas, una iniciativa de la Institución Libre de la Enseñanza para llevar proyectos culturales y educativos a zonas rurales aisladas.
En el marco de este proyecto, Val del Omar realizó millares de fotografíasy rodó más de cuarenta documentales que, en la mayor parte de los casos, desaparecieron durante la guerra civil.
Su obra más emblemática es Tríptico elemental de España, un proyecto sin precedentes (y, en gran medida, sin continuidad) en la historia del cine español.
Realizado en un contexto poco propicio para propuestas cinematográficas experimentales -la España franquista de los años 40 y 50-, Tríptico elemental de España engloba tres cortometrajes: “Aguaespejo granadino”(1953-55), “Fuego en Castilla” (1958-1960) y el inconcluso “Acariño galaico. De barro” (1961)- que se estructuran en torno a tres elementos metafóricos -el agua, el fuego y la tierra, respectivamente- y se desarrollan en otros tantos escenarios geográficos: Andalucía, Castilla y Galicia.
Es un ensayo fílmico sobre el tiempo en el que el creador granadino explora los límites del discurso audiovisual (el "arte del tiempo") a través de recursos e instrumentos técnicos inventados por el mismo: desde el sonido diafónico (precursor de sonido estéreo), al desbordamiento apanorámico de la imagen, pasando por la tactilvisión (una técnica de iluminación intermitente -o táctil- que fue premiada en la edición de 1961 del festival de Cannes).
Antes, en los primeros años de la postguerra, el tecno-artista granadino había subsistido inventando prototipos tecnológicos y participando en el equipo técnico de diversos proyectos audiovisuales.
Por ejemplo, en 1949 puso en marcha un laboratorio experimental de electro-acústica en Radio Nacional de España, donde se grabó el primer registro estereofónico magnético de "El amor Brujo" de Manuel de Falla.
En la fase final de su carrera, Val del Omar siguió desarrollando sus experimentos artístico-tecnológicos en su laboratorio Picto Lumínica Audio Táctil (PLAT) hasta que falleció en 1982 en un accidente de tráfico.
Os paso los enlaces a youtube de su obra "Aguaespejo Granadino".
Ya me diréis. Yo no tengo palabras. Me recuerda mucho a Eisenstein, otra de mis debilidades...

8.3.09

Homenaje a Hipatia de Alejandria




En el Día de la Mujer Trabajadora, quisiera evocar como homenaje la figura de Hipatia, nacida en Alejandria el 370 a.C.
Filósofa, científica y matemática, Hipatia era hija del matemático y filósofo Teón de Alejandría. Es notable que Hipatia haya llegado a ser directora de la escuela platónica de Alejandría hacia el 400. Allí impartía clases de matemáticas y filosofía, enseñado particular en particular la filosofía neoplatónica, basando sus enseñanzas en las de Plotino y Iámblico, ambos pertenecientes a la Escuela Neoplatónica.
Hipatia llegó a simbolizar aprendizaje y ciencia, lo que los primeros cristianos identificaban con paganismo.En el 412, Cirilo (después San Cirilo) se convirtió en patriarca de Alejandría. Sin embargo, el prefecto romano de Alejandría era Orestes y ambos se convirtieron en acérrimos rivales políticos en la lucha por el control entre iglesia y estado.
Hipatia era amiga de Orestes y esto, junto con los prejuicios contra sus posiciones filosóficas que eran consideradas paganas por los cristianos, hicieron que Hipatia se convirtiera en el punto central de las luchas entre cristianos y no-cristianos.
Hipatia se negó a convertirse al cristianismo, se negó a renunciar al conocimiento griego, a la filosofía y a la ciencia que por más de veinte años había aprendido y enseñado en el Museo y por ello se convirtió en una amenaza para la Cristiandad.
En marzo del 415, acusada de conspirar contra el patriarca cristiano de Alejandría, Hipatia fue brutalmente asesinada por un grupo de cristianos enardecidos movidos por la mano represora de Cirilo y como cuentan las crónicas, "la arrancaron de su carruaje, la dejaron totalmente desnuda; le desollaron la piel y la carne con caracoles afilados, hasta que el aliento dejó su cuerpo..."
La muerte de Hipatia marcó el principio del fin de Alejandria como faro del conocimiento en el mundo antiguo, tragedia que corrió pareja a la triumfante pujanza de la fe cristiana.
Las tinieblas habían ganado la partida a la luz....pero la lucha continua.

5.3.09

La lucidez de la locura

Sabido es que Guy de Maupassant fue un loco.
En efecto, el más cabal de los naturalistas, puesto que al no tener inquietudes sociales siempre se limitó a la reproducción exacta de las miserias humanas, sin llegar a caer nunca en ese maniqueísmo que tan a menudo registramos en Zola; el mejor cuentista, en fin, que registra la historia de la literatura, es también uno de sus grandes desequilibrados. De ahí que acabara sus días en un manicomio.
Sin embargo, pocas veces se habla de ese papel determinante que la alienación jugó en su obra. Obedeciendo a un pacto subrepticio con la razón -diríase- los biógrafos de Maupassant evitan entrar en estas consideraciones, como los primeros que tuvo Ernest Hemingway eludieron detenerse en el episodio final: el suicidio del novelista.
Ambas omisiones son dos claras manifestaciones de un mismo prejuicio: aquel que vela por preservación de la idea de que la literatura es un juego floral, siempre en comunión con lo que cuantos mojigatos pululan alrededor de ella estiman “bueno” y “debido”.
Ahora bien, moleste a quien moleste, respecto al norteamericano hay que decir que, sabiéndose presa de una enfermedad terminal, decidió pegarse un tiro en la boca; en lo que al francés concierne, la misma enajenación mental que le llevó a la tumba inspiró sus mejores páginas.
La historia del maestro de la palabra justa es conocida. Entre líneas, en todos sus episodios, el lector lúcido puede detectar el rastro de la obsesión, la monomanía, la locura.
Nacido en 1850, en el seno de una aristocrática familia normanda, lo que debía haber sido una infancia feliz no llegó a serlo por culpa de las constantes discusiones en que las continuas aventuras galantes del señor Maupassant enfrascaban sus padres.
Él, un hombre violento y disoluto; ella, una neurótica. Aunque algunos biógrafos de nuestro escritor han querido apuntar que la ruptura de tan mal avenida unión fue amistosa, todo parece indicar lo contrario. Salvo error u omisión, no hay nada que demuestre que volvieron a verse. Por el contrario, de ese interés por los expósitos y los niños abandonados que Maupassant demostró en un buen número de sus piezas, sí podemos deducir que se sentía abandonado por su padre. No parece muy lógico que un hombre que se olvida de sus hijos se trate con la mujer con quien los ha engendrado.
Conjeturas a parte, es un hecho comprobado que el desequilibrio del escritor -y de su hermano Hervé, quien también acabaría suicidándose- tuvo su origen en una enfermedad venérea contraída por su padre. Si bien es verdad que fue su madre quien le inculcó el interés por la literatura, la pasión con la que se dedicó a la educación de Guy -desentendiéndose casi por completo de su otro hijo- no debió de contribuir mucho a la salud mental de ninguno de los tres. Así que, cuando el joven Maupassant sale de su casa, ya es, irrevocablemente, un inadaptado. Aunque el desequilibrio que venía padeciendo desde niño en sus primeras edades no era apreciable para los desconocidos, Flaubert, como es sabido su gran mentor en los misterios de la creación literaria, pudo dar buena cuenta de las frecuentes crisis que su pupilo padecía incluso en los días en que era un joven sano y robusto, amigo de las actividades al aire libre.
Tras la publicación de su primera obra maestra, “Bola de sebo” (1880) -relato inspirado en su experiencia en la guerra franco-prusiana, aparecido dentro del volumen colectivo “Las veladas de Sedán”, que pasa por ser una especie de manifiesto naturalista- los éxitos literarios se suceden durante diez años. A un ritmo vertiginoso da a la estampa colecciones de cuentos como los reunidos bajo los títulos de “La casa de Teiller” (1881) o “Madeimooselle Fifí” (1882), junto a novelas como “Una vida” (1883) o “Bel ami” (1886).
Deslumbrado ante su talento, el gran París le reclama, pero el escritor muestra una aversión enfermiza ante las servidumbres de la fama. Enfermiza es también su pasión por la mujeres -tiene infinidad de amantes sin llegar a querer de verdad a ninguna de ellas-, en la que no hace falta ser el Freud para detectar una paralelismo con las infidelidades de su padre.
Mientras tanto, las migrañas casi constantes que sufre, le hacen buscar alivio en el éter y la morfina. La toxicomanía -otra monomanía al cabo- no hace sino potenciar aún más su desequilibrio.
El comienzo del fin está fechado en torno al año 1835. Es entonces cuando, aquello que Alberto Savinio -acaso el más atinado de los biógrafos del “conteur” llamó el “inquilino negro” comienza a apoderarse de Maupassant.
Si bien en la mayor parte de su producción se registran rasgos de su locura, sobre ese otro que habita en el escritor y que acabará siendo su asesino, el maestro dejará constancia en otra obra maestra: “El horla” -título que alude a las palabras francesas “hors là!” (fuera)-.
El relato en cuestión trata sobre la triste experiencia de un hombre que, a raíz de la llegada de un barco procedente de Brasil, comienza a ser poseído por algo así como su doble invisible. Finalmente será él, “el inquilino negro”, quien se yerga en asesino de su anfitrión.
El 25 de mayo de 1887, cuando el relato sale a la calle, Maupassant ya es presa de la inquietud y la melancolía que precedieron al derrumbamiento.
La necesidad de soledad es claramente maníaca, como sus alucinaciones, su obsesión por la enfermedad y los microbios; su desconfianza ante los editores, médicos y amigos. El primero de enero de 1892, intenta suicidarse. Internado en el manicomio, morirá al cabo de dieciocho meses de una inconsciencia sólo alterada por frecuentes accesos de violencia. En ellos, el mejor cuentista que la historia de la literatura registra vistió una camisa de fuerza.

MASONERÍA EN VALVERDE DEL CAMINO (HUELVA)

Las fuerzas represoras fascistas se incautaron esta documentación de la Logia Blasco Ibáñez al Oriente de Valverde del camino (Huelva).
Sirva este video de homenaje y recuerdo de los Hermanos fusilados por el solo hecho de ser Hombres Libres.
LIBERTAD! IGUALDAD! FRATERNIDAD!