2.12.07

DOGVILLE



Acabo de veure Dogville i amb prou feines tinc paraules per expressar l'impacte brutal que m'ha causat aquesta pel·licula.
Dogville m'ha deixat sense paraules i quan s'ha acabat la peli he trigat una bona estona en reaccionar abans de posar-me a escriure febrilment aquest post.
La història de Dogville és una magistral exposició de la miserable essència de la condició humana.
Des de l'humil granger, al metge hipocondríac, la professora erudita, el filòsof diletant o el cec automarginat, tots ells, sense excepció comparteixen aquesta tendència, part intrínseca de la història i del ser humà, d'utilitzar vilment el seu poder tirànic sobre els altres tan aviat se'ls hi presenta l'oportunitat de fer-ho.
Amb una narració que traça els esdeveniments de forma seqüencial, com si fos una campana de Gauss, l'espectador assisteix atònit a un primer ascens de la corba, on imperen l'amistat, la bondat, l'esperança i els valors positius de la bona gent envers Grace, per torçar-se a la meitat de la pel·licula i caure en picat en l'última meitat, quan afloren els més baixos instints que governen el comportament dels habitants de Dogville: la repressió, l'humiliació, l'hipocresia, l'abús i l'arbitrarietat més brutals i ferotges.
Finalment, Grace admetrà, sense esperances, la veritable naturalesa del ser humà i l'assimila quan ordena als gansters de son pare assassinar a tots
els seus habitants. El paper de Tom és digne d'esment. Un mediocre diletant amb aspiracions de filòsof i de reformador ètic i social donat a "il·lustrar" a la comunitat, és per a mi el personatge més patètic i repugnant de tots els miserables habitants de Dogville.
Un idiota inntegral en definitiva, incapaç de plantar cara a la injustícia i a la tirania, ara això sí, sempre disposat a racionalitzar-la i a amotllar-s'hi.
Ell serà l'unic que morirà a mans de Grace, acte que, en la meva modesta opinió és, en el context de la pel·licula, una necessitat i una exigència ètica.
Si em posés a parlar de la posta en escena, no pararia. Dogville, amb un estil teatral que em recorda Bertold Brecht i l'Expressionisme Alemany, és una pellicula construida com un decorat interior, s'han obviat totes les parets i objectes superficials del poble i en el seu lloc les han representat mitjançant línies pintades sobre el sòl negre en la qual cada zona delimitada està assenyalada amb el seu nom.
Una magnífica ambientació decadent i claustrofòbica que fa oblidar l'absència absoluta d'aquests elements i centrar l'atenció en els personatges, els diàlegs i l'acció que es desenvolupa inexorablement davant l'estupefacte espectador.
En una entrevista que li van fer a Lars Von Trier arran d'aquesta pel·lícula crec que ens dóna la clau del significat de Dogville quan diu "La idea que hi ha darrere del tracte que els habitants del poble infligeixen a Grace és que és perillós presentar-se davant els altres a manera de regal. El poder que la gent té sobre un individu corromp. Hi ha límits".
La consciència, amic meus, és una cosa complicada i perillosa, ja que sovint, les bones intencions són les que, molt sovint poden acabar per obrir les portes de l'Infern.
Pot ser que de vegades sigui millor no mirar, no pensar, no desitjar el bé de la humanitat. Som massa fràgils per a assumir tan immensa responsabilitat.
El que ens diu Lars Von Trier és massa bèstia perque algú tingui collons de dir-ho.
No ho diran els polítics, ni els pensadors, ni cap líder religiós.
La veritat es disfressa d'absorbent i devastadora paràbola, pertorbadora per a les ànimes receptives que arribin a aprehendre el significat últim del relat: estem presos d'una fragilitat que supera la nostra noosfera de codis morals i ètics, i pot arribar un punt de desesperació tan desestabilizadora que aquesta mateixa esfera de la cultura humana acaba per donar pas a l'horror de la violència, conscient i racionalment justificada.
La línia que separa la puresa de la perversió, la llum de l'ombra, és massa feble i sense adonar-nos-en podem acabar trastocant la relació entre víctima i botxi i fan que el sentiment de superioritat moral respecte un estrat concret de la societat sigui el camí que ens porti inexorablement a la tirania i a l'horror genocida i el que és pitjor, que es pugui justificar racionalment o en termes ètics o morals.
Com us deia al començar: sense paraules.