30.12.06

Gandhi, ETA i els predicadors de l'odi

Escric aquestes notes tot just quan acabo de sentir la declaració del President del Govern després del salvatge atemptat d'ETA d'aquest matí a Madrid.
La represa de la barbàrie terrorista, trencant l'alto el foc permanent declarat per la banda i que va obrir expectatives de diàleg per posar fi a la violència terrorista és una noticia nefasta per qualsevol persona de bé i per a tots els demòcrates.
L'acció d'ETA, i les cíniques declaracions d'Otegi d'aquesta tarda, reclamant la continuitat del diàleg i sense condemnar l'atemptat, quan hi ha 2 persones a hores d'ara encara desaparegudes com a conseqüencia de l'atemptat, són el contrapunt repugnant a la ferma declaració del President Zapatero suspenent tota iniciativa de diàleg amb els terroristes i afirmant que no es compleixen les condicions de la resolució aprovada pel Parlament l'any 2005 que passa perque els terroristes i els que els representen mostrin una voluntat inequívoca d'abandonar la violència.
És doncs un dia trist per als que volem la pau i dissortadament, un dia feliç pels terroristes.
Però, i això és el pitjor de tot, avui deu ser també un dia esperançador per als predicadors de l'odi i el partit que els representa.
I sí, m'estic referint al PP i a tota aquesta màfia mediàtica incendiària i antidemocràtica que han atiat el foc irresponsablement contra les iniciatives de pau, fent tot el possible per boicotejar-lo i fer-lo saltar pels aires durant aquest mesos. I sí, m'éstic referint a tots aquells polítics despreciables que han estat la "deslleial oposició" i han negat el pa i la sal al Govern en una iniciativa de buscar la pau, no sols legítima, sinó moralment inexcusable, i que ara, després de l'atemptat, i fent un exercici hipòcrita d'amnèsia política obliden que ells quan governaven també van intentar buscar la pau i van fracassar però sempre van tenir el suport lleial de l'oposició de llavors, el PSOE.
Avui, més d'un predicador de l'odi deu estar feliç i més d'un spin doctor del carrer Gènova es deu d'estar fregant les mans davant els possibles rèdits electorals que els pugui aportar l'atemptat d'avui, i més encara si es confirma la mort dels 2 desapareguts. Esperaven i volien violència per tenir esperances de guanyar les eleccions. Doncs bé, ja la tenen!.
I potser fins i tot, tindran 2 morts de regal per poder brandar-los com actiu electoral i utilitzar-los fins el vòmit com argument contra el govern a través de les ones.
Deia Gandhi: "no hi ha camí per a la pau, la pau és el camí".
Aquest home bo, que va fer de la no-violència la seva raó de viure, va ser assassinat per fonamentalistes que veien en la pau de Gandhi una amenaça per fer prevaldre la doctrina de l'odi en contra de la força de la raó.
Si Gandhi visques avui al nostre país, segur que hauria donat suport a la iniciativa de pau a Euskadi i que per això, seria també un objectiu a abatre pels terroristes i els seus acòlits i pels ràdiopredicadors de l'odi i el partit que irresponsablemente, antidemocràticament i immoralment els hi dóna suport.

25.12.06

Els Ritus de la Seguretat

Vaig llegir amb molta atenció l'article que va publicar l'escriptor i especialista en informàtica i Internet José Antonio Millán a "El País" el passat 13-11-2006 "Los ritos de la Seguridad" i de la lectura d'aquest article, que reprodueixo íntegrament, em va fer reflexionar un cop més sobre les ombres i els interrogants sense explicació sobre els efectes directes que sobre la vida de les persones i la seva llibertat ha tingut i té la guerra global contra el terrorisme que arrenca dels terribles i enigmàtics atemptats de l'11-S.
Si llegim entre línies més enllà de la literalitat de la noticia, són molts els interrogants derivats del monstruós atac de l'11-S i de les seves sagnants i terribles seqüeles (Madrid, Londres, Bali...) i de la guerra d'Iraq. Les continues amenaces terroristes que les autoritats ens anuncien periòdicament a bombo i plateret però no sempre ben explicades o amb un deix d'inconcreció, o les pròpies evidències com a mínim dubtoses que posen en dubte aspectes esssencials de les explicacions oficials dels atemptats de l'11-S, evidenciades per publicacions independents com la Red Voltaire o pensadors de la talla d'un Noam Chomsky, deixen el ciutadà com a mínim astorat i neguitós davant un procés que, prioritzant la necessitat d'extremar la seguretat contra un enemic invisible, cruel, fanàtic i despiatat, van minant, com a efecte col·lateral (o no tant) els fonaments mateixos de l'edifici de les nostres llibertats.
El Nou Ordre Mundial, bel·licista, salvatgement capitalista i neocon, s'està construïnt a partir de la nostra por, i l'enemic indubtablement real en quant a la seva existència i les seves fanàtiques i psicòpates motivacions, apareix clarament davant els nostres ulls si bé, llegint entre línies o analitzant a fons la enorme quantitat d'informació i documentació disponible, sorprèn descobrir l'existència d'inexplicables relacions (comercials, personals...) entre "els bons i els dolents", que em porta a plantejamen-me la hipòtesi que el terrorisme islàmic no sigui sino un Cavall de Troia que amagui una hipòtesi encara més terrorífica: que tot plegat no es tracti sino un gran engany planetari o, com altres ho han qualificat argumentadament, un "cop d'estat mundial" per implantar un Nou Ordre que acabi amb les nostres lliberats a base d'instal·lar la por i la inseguretat en la nostra consciència de manera permanent.
Després de la caiguda del comunisme, el món s'ha quedat amb una sola superpotència planetària i tal vegada, com assenyalava l'Informe Iron Mountain (1966-1967), publicat pel Hudson Institute a petició del Secretari de Defensa dels USA, Robert S. McNamara preveient la hipòtesi de la caiguda del bloc soviètic, potser caldria "inventar" un nou enemic que servís per evitar les conseqüencies econòmiques negatives que podria tenir pel "complex militar-industrial" l'eventualitat d'un possible desarmament global i un escenari de pau permanent.
Llegeixo directament un extracte del citat Informe:
“La posibilidad de una guerra proporciona la sensación de necesidad externa sin la cual ningún gobierno puede conservar durante mucho tiempo el poder. La historia recoge numerosos ejemplos de que el fracaso de un régimen a la hora de mantener la credibilidad de una amenaza de guerra ha llevado a su disolución, por la acción de fuerzas de intereses privados, de reacciones ante la injusticia social, o de otros elementos desintegradores. La organización de una sociedad en función de la posibilidad de una guerra es la fuente principal de su estabilidad política”. (...) "En general, el sistema fundamentado en la guerra proporciona el móvil básico para una organización social fundamental. De esta forma refleja, al nivel de la sociedad, los incentivos del comportamiento humano individual. El más importante de estos incentivos, para los intereses sociales, es la motivación psicológica individual de lealtad a una sociedad y a sus valores. La lealtad requiere una causa; una causa requiere un enemigo. Esto es obvio; el punto decisivo es que el enemigo que define la causa debe ser realmente temible. Por así decirlo, el presunto poder del “enemigo” capaz de asegurar un sentido individual de lealtad a una sociedad, debe ser proporcional al tamaño y la complejidad de la sociedad. Hoy, por supuesto, ese poder debe poseer una magnitud y una capacidad aterradora sin precedentes”. (...) “La existencia de una amenaza externa aceptada es, por consiguiente, esencial tanto para la cohesión social como para la aceptación de la autoridad política. La amenaza debe ser creíble, de una magnitud adecuada a la complejidad de la sociedad amenazada, y debe ser presentada, cuando menos, como pesando sobre la sociedad entera”.

És a tall d'aquestes reflexions que he reproduït l'article de José Antonio Millán, publicat a "El País" el passat 13-11-2006 al que feia esment perquè serveixi com a motiu de reflexió sobre si potser un fet aparentment tan banal o fins i tot amb tocs pintorescs, com poden ser les noves mesures de seguretat aèria, no siguin una altra volta de cargol en una estratègia global per inscriure'ns el gen de la por en el nostre subconscient i que pas a pas, peça a peça, ens porti ineluctablement cap a l'acceptació final d'una limitació de les nostres llibertats fins a límits que avui per avui, jo almenys no puc encara imaginar-me.


Los Ritos de la Seguridad

José Antonio Millán
El País (13-11-2006)

Voy a entrar en un edificio público madrileño, donde por el revuelo se ve que esperan la visita de alguna autoridad. Coloco mis objetos metálicos ante el empleado de seguridad, y paso por el arco, que no pita. El empleado señala la bolsa de cuero que encierra las llaves de mi casa: llaves abultadas, de casa antigua (del tamaño de un puñal corto, para entendernos). Y me pregunta, sin abrirla: “¿Llaves, no?”. “Sí”, contesto yo. Y me deja pasar.
Otra anécdota: cada vez que viajo en puente aéreo en dirección a Barcelona, me hacen que me quite el cinturón, pero en dirección a Madrid, no. ¿Por qué? ¿Tendrá que ver con la rotación de la Tierra?
¿Dónde quiero ir a parar? La seguridad que presuntamente vela por nosotros es, en realidad, un ritual vacío. Quien haya pretendido entrar en Israel se habrá dado cuenta de lo que es un control de seguridad de verdad. Esto, lo nuestro, son remedos. ¿Por qué se hacen?
La última vuelta de tuerca: ahora el pasajero aéreo se ve forzado a exponer sus champús y pomadas para las hemorroides en una bolsita transparente. No dejan llevar ni agua en una cantidad razonable. ¡Dios mío!, ¿qué más inventarán? La razón que dan es que han descubierto a islamistas con explosivos líquidos. Pero ¿y los explosivos sólidos? ¿Y las armas blancas de cerámica, indetectables por los arcos de metales? ¿Y las armas de fuego desmontables, camufladas entre elementos neutros del equipaje? No he aprendido estas cosas frecuentando webs terroristas, sino en películas normales. Y otra pregunta: ¿por qué no aplican estas medidas también en trenes, autobuses o mercados, donde ha habido muchos ataques terroristas?
¿Qué pretenden estos ritos siniestros e ineficaces, con ecos de campo de concentración (personas sedientas despojadas de su ropa, sin zapatos, con sus pertenencias a la vista en una bolsita, formando largas colas)? ¿Qué persiguen, aparte de aumentar los beneficios de las compañías de seguridad y las ventas de agua a bordo? Parece duro decirlo, pero están probando hasta dónde puede llegar la sumisión de los ciudadanos. Y da la impresión de que puede llegar muy lejos. Es un ensayo general para los tiempos que vendrán.
Paralelamente, y en un movimiento que se ha repetido en la Historia unas cuantas veces, lo que se proponen es enfadarnos, irritarnos profundamente. ¿Para qué? Para que dirijamos nuestra ira y nuestra frustración no hacia ellos (el empleado que nos registra, las autoridades anónimas que han ordenado estas medidas demenciales), sino hacia el intangible islam. Nos han fabricado un enemigo, y están consiguiendo que muchos lo odien de verdad, en mangas de camisa y con la bolsita en la mano.
Y de ese modo, cuando nos digan (no los tribunales, ni la prensa, sino informes secretos de la policía transmitidos a los supragobiernos) que hay una nueva amenaza que exige, ¿quién sabe?, recortar la libertad de prensa, cerrar la Internet, limitar los movimientos de los ciudadanos u otras cosas en las que prefiero no pensar, nos encontrarán irritados, cansados, profundamente humillados. Y aterrorizados. Y entonces accederemos sin protestar.

El Centre Pompidou obre el centenari d'Hergé

Publicat a "El Periódico" (25-12-2006)
La mostra parisenca, gratuïta, ofereix 300 dibuixos originals del pare de Tintín

Una immensa reproducció del cèlebre coet de quadros vermells i blancs, amb què Tintín va arribar a la Lluna 19 anys abans que Neil Amstrong, tapa la façana del Centre Pompidou de París. El galàctic edifici, construït el 1970 --que també es va anticipar al seu temps--, rep amb aquest toc de complicitat els visitants de l'exposició Hergé, amb què s'inicia la commemoració, el 2007, del centenari del naixement del pare d'un dels herois més universals del còmic. Aquesta retrospectiva, d'accés gratuït, estarà oberta fins al 19 de febrer.Repartida en tres plantes del centre, la mostra parteix dels orígens de l'artista, nascut amb el nom de Georges Rémi el maig del 1907 a prop de Brussel.les. El primer dibuix, realitzat als quatre anys en una postal, els inicis a les revistes belgues --on a partir de l'any 1924 firma amb les seves inicials invertides, RG, que aviat es convertiran en Hergé-- i el naixement de la criatura que donaria lloc a la seva obra mestra, Tintín, fan les delícies de tintinòfils i d'amants del còmic en general.
VIATGE DES DEL 1930
L'exposició invita a viatjar a través de l'evolució del reporter més famós del còmic des de Tintín al país dels sòviets --el primer àlbum, publicat el 1930--, fins a l'inacabat Tintín i l'art- alfa, editat el 1986, tres anys després de la mort de l'autor i que justament fa referència al Centre Pompidou. Hergé va rebutjar explícitament que la seva obra fos continuada per una altra persona.Explicada a través de 300 dibuixos originals, la història de Tintín i el seu gos Milú es va enriquint amb la introducció, a partir del 1940, dels altres personatges, com el capità Haddock, el professor Tornassol o la Castafiore.
La mostra dedica una sala a El lotus blau amb l'exhibició de les 124 planxes originals de l'àlbum que va marcar un punt d'inflexió en l'obra d'Hergé.Va ser el primer en què l'autor es documenta de forma exhaustiva --gràcies a la trobada amb un jove estudiant xinès el 1934-- per convertir les seves històries en un reflex dels països que visita Tintín --encara que a vegades rebin noms imaginaris-- i una iniciació a la història contemporània.
Des dels conflictes del Pròxim Orient (Tintín al país de l'or negre) a les revolucions sud-americanes (L'orella escapçada), el dibuixant descriu el món on viu, on les guerres i les tensions diplomàtiques estan a l'ordre del dia.
El pensament d'Hergé està present. "Tintín ha sigut per mi una ocasió per expressar-me, per projectar el desig d'aventures i de violència que hi ha en mi", revela el dibuixant en un document sonor que complementa el recorregut.Paral.lelament a la vida de Tintín transcorre la d'Hergé. La seva trobada en els anys 70 amb l'artista nord-americà Andy Warhol i la seva passió per la pintura contemporània, les seves cartes a científics per documentar-se en l'elaboració d'Objectiu: la Lluna o una sèrie d'autoretrats mostren retalls de la personalitat d'un dels creadors més significatius del segle XX.
Aquesta mostra constitueix l'antesala de l'Any Hergé, que anirà seguida de diferents esdeveniments relacionats amb l'autor. Però de moment a les llibreries franceses ja es respira el centenari. L'assaig de Pol Vandromme sobre l'univers d'Hergé i els seus personatges, El món de Tintín, ha estat reeditat amb noves aportacions. I també han aparegut altres llibres: Generació Hergé, en què el periodista Olivier Delcroix descobreix la seva admiració pel reporter de còmic; La vida quotidiana a Moulinsart, una visió del món de Tintín a través del cèlebre chateau convertit en quarter general del jove aventurer, i La petita biblioteca del tintinòleg són mostres de l'interès que continua despertant el dibuixant belga. "Hergé té 100 anys, però Tintín no tindrà mai edat", diu com a resum el biògraf Benoit Peeters.
Més Informació:

23.12.06

Comentari sobre el Yijing (El Llibre dels Canvis)


Avui us vull recomanar un altre llibre que si l'hagués de definir amb poques paraules, us diria que ha estat el meu llibre de capçalera i la meva guia des de fa més de 30 anys: el Yijing.

Aquest llibre que va arribar a mi de manera accidental (casual o més aviat causal?) quan era el moment precís perque ens coneguessim, ha estat la meva brúixola, amic, company de fatigues, psicoterapeuta, còmplice de les meves angoixes i esperances i mestre filosòfic al llarg de tots aquests anys.

El Yijing ha estat també des de llavors un "camí de senders que es bifurquen", en una expressió que prenc (amb el seu permís) del meu admirat i genial Jorge Luís Borges, que m'ha portat a altres lectures i que ha perfilat, amb una marca clara i inesborrable, la meva filosofia de vida.

Podria parlar del Yijing i no acabaria. Potser ho faré en una altra ocasió.

Serveixi aquest petit comentari per recomanar-vos la darrera versió d'aquest univers negre sobre blanc que ha caigut a les meves mans: es tracta de l'edició que n'ha fet Atalanta i del que avui casualment (causalment) sortia referenciada en un article a Babelia, suplement de cultura de El País i que reprodueixo en la seva integritat.


Un libro con alas y alma
ISIDORO REGUERA 23/12/2006 (Babelia-El País)

El Yijing (moderna transcripción fonética de I-Ching, la pronunciación no varía) es desde hace tres mil años la piedra angular de la cultura y del alma chinas, es decir, la instancia ontológica suprema desde la que China ha ido soñando a su modo la última conformación esencial de las cosas y el psicoanalista-terapeuta privilegiado de sus inquietudes anímicas, del ajuste-desajuste de esos sueños. Primordialmente, sin embargo, es el "Clásico de la adivinación", el libro oracular, mántico, por antonomasia. Del que, junto a experiencias modélicas como la de la música de John Cage, que cambió radicalmente en contacto con él, o las numénicas instalaciones de vídeo de Nam June Paik, inspiradas en sus hexagramas, por ejemplo, esta sociedad del aburrimiento ha abusado hasta convertirlo muchas veces en un fetiche progre y su técnica de adivinación en pasatiempo agorero. No es extraño que el propio libro se quejara a C. G. Jung, a través del hexagrama 50: "nadie me reconoce, algo impide mi propia vida, no se me entiende. Nos falta, dice Jung, su sabio consejo, su profundidad. Ya no encontramos camino a través de la niebla del destino y de las oscuridades de nuestra naturaleza. Cuando llueva volverá a crecer la buena fortuna".
Ojalá esta espléndida edición de Atalanta contribuya a ello. Una edición que, tanto por la elegancia de su forma cuanto por la precisión de su contenido, es la materialización perfecta de un libro que parece que tiene alma y cuya consulta necesita de toda una delicada ceremonia ritual de acercamiento. El texto que presenta es la primera traducción directa y completa del chino al castellano, teniendo en cuenta, además, el estado actual de las cosas. En ella, por primera vez también, se introducen los legendarios comentarios de Wang Bi a las distintas partes del texto, así como se presentan preliminarmente sus "Observaciones generales". Las introducciones y notas de los traductores son modélicas.
¿Cómo es posible que una técnica adivinatoria sea a la vez exploración metafísica, terapia anímica, escuela de conducta y manual de acción? ¡Ah, si esa técnica permite adentrarse en la fábrica interior del universo, allí está todo! Y más interesante y complejo aún, cuando se trata de un mundo como el de la cultura china en el que lo único permanente e inmutable es el cambio. Los cambios, mejor dicho. Que "no poseen pensamientos, ni emprenden acciones deliberadas...
Nada hay en el mundo tan espiritual como ellos. Gracias a ellos los sabios podían sumergirse en la profundidad más extrema para examinar las fases embrionarias de las cosas. Es la profundidad, y nada más, lo que permite comprender la voluntad de todo lo que hay bajo el cielo; es lo embrionario, y nada más, lo que permite llevar a cabo las grandes tareas del mundo; es lo espiritual, y nada más, lo que permite ir deprisa sin apresurarse demasiado, y alcanzar la meta sin tener que esforzarse" (Ala V, X). Penetrar, en ese sentido, los cambios hasta sumergirse allí donde todavía no hay razón, ni voluntad, en lo espiritual, profundo, embrionario del mundo: eso es lo que permitirían los hexagramas del Yijing. Las rayas cortadas (yin) o seguidas (yang) que conforman cada una de sus líneas introducen con su dialéctica dentro de la maquinaria y engranaje del mundo en un momento dado, donde ves cómo es todo, cómo funciona y cómo va a seguir funcionando por lo que importa al interés de tu mirada. (O así habría de ser)
Las ocho figuras elementa
les de los trigramas informan, en términos de complementariedad yin/yang, sobre la estructura intrínseca de todas las cosas: intentan explicar el espacio y el tiempo, ordenar la realidad y descifrar el lenguaje en que se expresa el mundo. Los 64 hexagramas construidos sobre ellas amplían la idea de la polaridad yin/yang sacándola del interior a los estados de cosas: suponen 64 situaciones paradigmáticas de mundo. Dicho de otro modo, representan patrones básicos de cambio y transformación del universo. Como tales, su conocimiento proporciona un esquema mental de la situación circundante, en el que vienen definidas tanto las oportunidades como las limitaciones asociadas a un momento dado. Y de ese modo, permiten que la acción humana pueda adecuarse en cada caso a la lógica de los acontecimientos, adaptarse a los cambios y anticiparse en el tiempo. Es decir, mostrarse máximamente relajada y eficaz.
No se trata simplemente de conocer el destino, pues, sino de determinarlo en lo posible con las riendas de un conocimiento privilegiado que permita la mejor estrategia de acción en el camino a la buena fortuna. Basta tirar los cincuenta tallos de aquilea, o las tres monedas, y ¡que comience el juego del destino! A Confucio le habría gustado alargar su vida, como dijo, para dedicar por lo menos cincuenta años a él.


Per saber-ne més sobre el Yijing:





18.12.06

Genji Monogatari

Voldria fer-vos una recomanació de lectura que sempre faig a aquelles persones que sé que sabran apreciar una veritable joia de la literatura universal.

Es tracta del "Genji Monogatari" (La Història de Genji), un clàssic de laliteratura japonesa i universal del segle XI escrit per una dona, Murasaki Shikibu, una dama de la cort Heian filla d'un cortesà relacionat llunyanament amb el clan dels Fujiwara.

La novel·la descriu maravellosament i amb aquella delicadesa subtil que només poden expressar els orientals, la vida i miracles, l'ascens, la caiguda del princep Genji, fill de l'Emperador i la seva tortuosa i apassionada relació amb les dones. Un tendre Don Juan, delicat, culte i refinat, molt allunyat del seu alter ego.

De l'obra de Murasaki, se n'han dit moltes coses.
El genial Jorge Luis Borges opinava: "No es que la vasta novela de Murasaki sea mejor o más memorable o intensa que la obra de Cervantes, pero sí más compleja y que la civilización que denota es más delicada".
Octavio Paz pensava que el Genji Monogatari era "Una de las novelas más antiguas del mundo comparable a los grandes clásicos occidentales como Cervantes o Balzac”, mentre que autors com W.B Yeats deien del Genji que "La novela de Genji és un dels grans clàssics del món", mentre que Marguerite Yourcenar afirmava que "no s'ha escrit res millor en cap literatura" o Harold Bloom afirmava que “Tras leer a Murasaki, ya nunca se siente igual el amor ni el enamoramiento. Ella es el genio del deseo, y nosotros sus aprendices, incluso antes de leerla por vez primera”.
El Nobel japonès de Literatura, Yasunari Kawabata, afirmava amb rotunditat que “La novela de Genji es la cima de la literatura japonesa. Hasta nuestros días no ha aparecido una obra de ficción que se le acerque”.

A través de les emocions humanes i la bellesa de la naturalesa, el Genji, considerada la primer novel·la psicològica de la història, és una obra extremadament delicada, introspectiva i d'un subtil erotisme, on Murasaki, amb un finíssim humor i una extrema delicadesa, ens descriu la vida cortesa d'una manera sublim, amb les seves passions amoroses, les seves misèries, els seus sofriments i també la refinada cultura de l'era Heian, amb la devoció per la bellesa de la naturalesa, la música, la caligrafia i la poesia.

El Genji és una magistral lliçó de filosofia budista sobre la concepció transitòria i mudable del temps, l'univers, de les coses i dels éssers on Murasaki mostra el principi de la retribució de les accions humsnes, el sukuse o karma, referit sovint pels personatges per fer esment a la força inexorable del destí.

Si alguna frase hagués de resumir el sentit profund i el tret definitori del Genji Monogatari, no seria altra que el "mono no aware", que en una traducció lliure seria "les coses que produeixen llàgrimes", una expressió molt utilitzada al llarg de l'obra i en general en la literatura de l'època, que conté diversos significats com "trist", "commovedor", "dotat de bellesa", o com molt encertadament la va definir Federico Lanzaco "un profund sentiment d'empatia amb la bellesa fugisera de les coses", que fa que del Genji se'n desprengui una profunda sensació de melanconia provocada pel flux inexorable i efímer del temps, que com algú va dir, converteix el Genji en una anticipació de À la recherche du temps perdu de Proust, escrita deu segles abans.

En definitiva, el Genji Monogatari és una d'aquelles joies de la literatura universal que ningú al llarg de la seva vida no pot deixar de llegir.

De les dues versions publicades en castellà (la de Destino i la d'Atalanta), recomano aquesta segona en els seus dos volums, doncs, tot que la traducció no es fa dirèctament del japonès sinó de la versió anglesa de Tyler, és molt més acurada que la primera, que es basa en la traducció de la versió anglesa d'Arthur Waley.


Per saber-ne més sobre el Genji Monogatari:

La Novela de Genji
Blog del Genji
- Blog sobre el Genji
Genji Monogatori - Informació sobre la obra al portal de Yue-Chan
The Tale of Genji (Unesco Global Heritage Pavilion) - Versió anglesa delGenji
Oxford Text Archives: The Tale of Genji - Text complert de la traducció de Seidensticker.
Tale of Genji Scrolls - Les il·lustracions de La novela de Genji
Tale of Genji.org - Una bona web sobre el Genji i el món Heian
Tale of Genji Pavillion - Resum dels 54 capítols
Genji-Daigaku.com - Resum i dramatis personae.

Fins que es va trencar el silenci

El diari laRepublica.es presenta un video recordant el 30è aniversari de la coronació del rei Joan Carles I, encarnant una Monarquía imposada pel franquisme i els 30 anys de silenci de la cúpula de la classe política, econòmica i mediàtica. Un silenci que la societat ha començat a trencar.
La democràcia al nostre país és prou madura com perquè puguem recuperar la Memòria Històrica que ens va ser furtada per una dictadura de 40 anys i una cruel guerra iniciada per Franco i uns altres militars traïdors a la República democràtica a la que havien jurat lleialtat pel seu honor.
Son temps de reconciliació però aquesta no pot ser mai plena des de l'amnèsia ni sense fer justicia a totes aquelles persones que van patir repressió, mort o exili per defensar la Democràcia, la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat.
Des del dret a la dissidència que és consubstancial a la Democràcia, tots aquells que ens sentim republicans i reivindiquem la legitimitat històrica del règim polític nascut el 14 d'abril de 1931 i el dret a defensar democràticament, lliurement i pacíficament la nostra opció republicana, volem que el nostre país sigui capaç d'encarar una segona Transició en la que els silencis i les renúncies d'antany es transformin en una valenta i inequívoca afirmació cívica en favor d'una Democràcia plena i alliberada dels tabús del passat.
La República, si algún dia torna ho farà democràticament, cívicament.
L'actual règim constitucional monarquic és, per sobre de tot, un sistema democràtic i és des de la democràcia i només desde la Democràcia, des de l'exercici actiu del govern del poble, com podrem tornar, tard o d'hora a tenir una Democràcia més plena basada en la igualtat de tots els ciutadans i ciutadanes, la justicia social, la supressió de qualsevol privilegi i la laïcitat. En definitiva, una República.

VISCA LA REPÚBLICA!!!

16.12.06

Discurs de la diputada Clara Campoamor en les Corts Republicanes el 14-10-1931 defensant el reconeixement del dret de sufragi a les dones



Señores diputados: lejos yo de censurar ni de atacar las manifestaciones de mi colega, señorita Kent, comprendo, por el contrario, la tortura de su espíritu al haberse visto hoy en trance de negar la capacidad inicial de la mujer. Creo que por su pensamiento ha debido de pasar, en alguna forma, la amarga frase de Anatole France cuando nos habla de aquellos socialistas que, forzados por la necesidad, iban al Parlamento a legislar contra los suyos.
Respecto a la serie de afirmaciones que se han hecho esta tarde contra el voto de la mujer, he de decir, con toda la consideración necesaria, que no están apoyadas en la realidad. Tomemos al azar algunas de ellas. ¿Que cuándo las mujeres se han levantado para protestar de la guerra de Marruecos? Primero: ¿y por qué no los hombres? Segundo: ¿quién protestó y se levantó en Zaragoza cuando la guerra de Cuba más que las mujeres? ¿Quién nutrió la manifestación pro responsabilidades del Ateneo, con motivo del desastre de Annual, más que las mujeres, que iban en mayor número que los hombres?
¡Las mujeres! ¿Cómo puede decirse que cuando las mujeres den señales de vida por la República se les concederá como premio el derecho a votar? ¿Es que no han luchado las mujeres por la República? ¿Es que al hablar con elogio de las mujeres obreras y de las mujeres universitarias no está cantando su capacidad? Además, al hablar de las mujeres obreras y universitarias, ¿se va a ignorar a todas las que no pertenecen a una clase ni a la otra? ¿No sufren éstas las consecuencias de la legislación? ¿No pagan los impuestos para sostener al Estado en la misma forma que las otras y que los varones? ¿No refluye sobre ellas toda la consecuencia de la legislación que se elabora aquí para los dos sexos, pero solamente dirigida y matizada por uno? ¿Cómo puede decirse que la mujer no ha luchado y que necesita una época, largos años de República, para demostrar su capacidad? Y ¿por qué no los hombres? ¿Por qué el hombre, al advenimiento de la República, ha de tener sus derechos y han de ponerse en un lazareto los de la mujer?
Pero, además, señores diputados, los que votasteis por la República, y a quienes os votaron los republicanos, meditad un momento y decid si habéis votado solos, si os votaron sólo los hombres. ¿Ha estado ausente del voto la mujer? Pues entonces, si afirmáis que la mujer no influye para nada en la vida política del hombre, estáis -fijaos bien- afirmando su personalidad, afirmando la resistencia a acatarlos. ¿Y es en nombre de esa personalidad, que con vuestra repulsa reconocéis y declaráis, por lo que cerráis las puertas a la mujer en materia electoral? ¿Es que tenéis derecho a hacer eso? No; tenéis el derecho que os ha dado la ley, la ley que hicisteis vosotros, pero no tenéis el derecho natural fundamental, que se basa en el respeto a todo ser humano, y lo que hacéis es detentar un poder; dejad que la mujer se manifieste y veréis como ese poder no podéis seguir detentándolo.
No se trata aquí esta cuestión desde el punto de vista del principio, que harto claro está, y en vuestras conciencias repercute, que es un problema de ética, de pura ética reconocer a la mujer, ser humano, todos sus derechos, porque ya desde Fitche, en 1796, se ha aceptado, en principio también, el postulado de que sólo aquel que no considere a la mujer un ser humano es capaz de afirmar que todos los derechos del hombre y del ciudadano no deben ser los mismos para la mujer que para el hombre. Y en el Parlamento francés, en 1848, Victor Considerant se levantó para decir que una Constitución que concede el voto al mendigo, al doméstico y al analfabeto -que en España existe- no puede negárselo a la mujer. No es desde el punto de vista del principio, es desde el temor que aquí se ha expuesto, fuera del ámbito del principio -cosa dolorosa para un abogado-, como se puede venir a discutir el derecho de la mujer a que sea reconocido en la Constitución el de sufragio. Y desde el punto de vista práctico, utilitario, ¿de qué acusáis a la mujer? ¿Es de ignorancia? Pues yo no puedo, por enojosas que sean las estadísticas, dejar de referirme a un estudio del señor Luzuriaga acerca del analfabetismo en España.
Hace él un estudio cíclico desde 1868 hasta el año 1910, nada más, porque las estadísticas van muy lentamente y no hay en España otras. ¿Y sabéis lo que dice esa estadística? Pues dice que, tomando los números globales en el ciclo de 1860 a 1910, se observa que mientras el número total de analfabetos varones, lejos de disminuir, ha aumentado en 73.082, el de la mujer analfabeta ha disminuido en 48.098; y refiriéndose a la proporcionalidad del analfabetismo en la población global, la disminución en los varones es sólo de 12,7 por cien, en tanto que en las hembras es del 20,2 por cien. Esto quiere decir simplemente que la disminución del analfabetismo es más rápida en las mujeres que en los hombres y que de continuar ese proceso de disminución en los dos sexos, no sólo llegarán a alcanzar las mujeres el grado de cultura elemental de los hombres, sino que lo sobrepasarán. Eso en 1910. Y desde 1910 ha seguido la curva ascendente, y la mujer, hoy día, es menos analfabeta que el varón. No es, pues, desde el punto de vista de la ignorancia desde el que se puede negar a la mujer la entrada en la obtención de este derecho.
Otra cosa, además, al varón que ha de votar. No olvidéis que no sois hijos de varón tan sólo, sino que se reúne en vosotros el producto de los dos sexos. En ausencia mía y leyendo el diario de sesiones, pude ver en él que un doctor hablaba aquí de que no había ecuación posible y, con espíritu heredado de Moebius y Aristóteles, declaraba la incapacidad de la mujer.
A eso, un solo argumento: aunque no queráis y si por acaso admitís la incapacidad femenina, votáis con la mitad de vuestro ser incapaz. Yo y todas las mujeres a quienes represento queremos votar con nuestra mitad masculina, porque no hay degeneración de sexos, porque todos somos hijos de hombre y mujer y recibimos por igual las dos partes de nuestro ser, argumento que han desarrollado los biólogos. Somos producto de dos seres; no hay incapacidad posible de vosotros a mí, ni de mí a vosotros.
Desconocer esto es negar la realidad evidente. Negadlo si queréis; sois libres de ello, pero sólo en virtud de un derecho que habéis (perdonadme la palabra, que digo sólo por su claridad y no con espíritu agresivo) detentado, porque os disteis a vosotros mismos las leyes; pero no porque tengáis un derecho natural para poner al margen a la mujer.
Yo, señores diputados, me siento ciudadano antes que mujer, y considero que sería un profundo error político dejar a la mujer al margen de ese derecho, a la mujer que espera y confía en vosotros; a la mujer que, como ocurrió con otras fuerzas nuevas en la revolución francesa, será indiscutiblemente una nueva fuerza que se incorpora al derecho y no hay sino que empujarla a que siga su camino.
No dejéis a la mujer que, si es regresiva, piense que su esperanza estuvo en la dictadura; no dejéis a la mujer que piense, si es avanzada, que su esperanza de igualdad está en el comunismo. No cometáis, señores diputados, ese error político de gravísimas consecuencias. Salváis a la República, ayudáis a la República atrayéndoos y sumándoos esa fuerza que espera ansiosa el momento de su redención.
Cada uno habla en virtud de una experiencia y yo os hablo en nombre de la mía propia. Yo soy diputado por la provincia de Madrid; la he recorrido, no sólo en cumplimiento de mi deber, sino por cariño, y muchas veces, siempre, he visto que a los actos públicos acudía una concurrencia femenina muy superior a la masculina, y he visto en los ojos de esas mujeres la esperanza de redención, he visto el deseo de ayudar a la República, he visto la pasión y la emoción que ponen en sus ideales. La mujer española espera hoy de la República la redención suya y la redención del hijo. No cometáis un error histórico que no tendréis nunca bastante tiempo para llorar; que no tendréis nunca bastante tiempo para llorar al dejar al margen de la República a la mujer, que representa una fuerza nueva, una fuerza joven; que ha sido simpatía y apoyo para los hombres que estaban en las cárceles; que ha sufrido en muchos casos como vosotros mismos, y que está anhelante, aplicándose a sí misma la frase de Humboldt de que la única manera de madurarse para el ejercicio de la libertad y de hacerla accesible a todos es caminar dentro de ella.
Señores diputados, he pronunciado mis últimas palabras en este debate. Perdonadme si os molesté, considero que es mi convicción la que habla; que ante un ideal lo defendería hasta la muerte; que pondría, como dije ayer, la cabeza y el corazón en el platillo de la balanza, de igual modo Breno colocó su espada, para que se inclinara en favor del voto de la mujer, y que además sigo pensando, y no por vanidad, sino por íntima convicción, que nadie como yo sirve en estos momentos a la República española.

12.12.06

"El mal neix de la voluntat d'imposar-se"

ENTREVISTA AMB NICOLÁS GRIMALDI. FILÒSOF
NÚRIA NAVARRO
Publicat a "El Periodico" (12-12-2006)

L'origen del mal sembla indesxifrable. Però Nicolás Grimaldi, professor emèrit de la Sorbona i antic director del Centre d'Estudis Cartesians, fa anys que està submergit en aquesta qüestió metafísica. En la seva investigació va ensopegar amb Judes, l'au tor del petó més fals de la història, i va descobrir que al llarg del temps hi ha hagut un milió de delators.
Pinochet ha mort al llit. ¿Una victòria del mal? Pinochet era un general. A Cinco meditaciones sobre la existencia, Nicolás Berdiaeff deia que quan un home no està unit a altres per una simpatia o per un interès comú, per ell no són res més que objectes. Un general no considera que cada home porta a dins seu una cosa infinita, que té somnis. Pinochet va veure que Allende el molestava i, com un mosquit a l'estiu, el va aixafar. Després va continuar aixafant.
Això no l'eximeix. No. Però, fixi-s'hi, el model humà que va escollir va ser manar, imposar-se. Un general fa el contrari que qualsevol treballador. L'única manera de donar la vida sense imposar la teva persona és la feina... Qui es fa oficial no s'entrega, s'imposa.
I Judes? Almenys es va llevar la vida després del cèlebre petó. Judes admirava Jesús, però a còpia d'escoltar-lo aportar correctius a la llei de Moisès, de veure que demanava anar a buscar els esgarriats d'Orient i d'Occident, en va recelar. Si tothom podia entrar al regne del cel, ¿on quedava el poble escollit? ¿Això no seria el final d'Israel? I Judes va escollir trair l'amic abans que la pàtria.
Això ha passat a tots els partits polítics. No ho sé. Podia deixar de seguir- lo i no vendre'l per 30 denaris. Per ell, Jesús només s'havia desviat de l'ortodòxia. Va pensar que la manera de reconduir-lo era portar-lo al davant dels doctors de la llei de Moi- sès. Mateu descriu la desesperació de Judes al veure que Anàs i Caifàs no interroguen Jesús, sinó que l'envien directament al procurador romà. ¿Enviar un jueu a ser jutjat per un gentil? ¡Era reconèixer l'autoritat de Roma! Per això Judes es mata.
Els teòlegs estan d'acord amb vostè?. Molts privilegien la perspectiva profètica. Diuen el següent: "Si la resurrecció s'havia de complir perquè la humanitat se salvés, Judes va ser tan necessari com els màrtirs de Crist".
Llavors, ¿no existeix el mal en estat pur?. Imagini's un matrimoni de jubilats asseguts en un porxo.
M'ho imagino. Un diu: "¿Has notat que la veïna, en lloc de comprar dos pans, com fa habitualment, n'ha comprat quatre?". I l'altra li respon: "Ho he observat, i a casa seva no es veu res. ¿Potser amaga resistents? ¿O jueus? ¿O comunistes?". I acaben denunciant la veïna a la Gestapo. ¿Sap per què?
No, senyor. Ells no han pogut mai res sobre ningú. No importen a ningú. Pensen: "¡Ah! La veïna sabrà qui som, no ens oblidarà mai".
El mal es cou en el sentiment d'inferioritat? El mal neix de la voluntat d'existir per als altres, d'imposar-se a ells, de sotmetre'ls. I per a això, només es necessita la impunitat.
Ho pinta tan simple... No ho és. He estudiat el cas de Don Juan. És tan encantador que inspira confiança, ¿no? ¡L'encant és la suprema coartada! Si en tens, no ets mai vist pel que ets.-Ell és un depredador i ho sembla. Don Joan no és voluptuós. Té mentalitat de col.leccionista. Aconsegueix la més vella, la més tonta, la més lletja... El que l'obsessiona és no ser oblidat. Vol raptar, robar el més íntim de les dones. Treure Elvira del convent, doblegar Ana el dia del seu casament. Vol que la persona es traeixi a ella mateixa, que quedi escindida.
Alguna altra notícia sobre el mal? S'ha de tenir en compte la por. Per deslliurar-me de la por que em fan els altres, elimino els altres. Però això s'hauria d'emmarcar en un paisatge més ampli...
Quin paisatge és aquest?. Quan venim al món, el veiem al nostre davant, fora de nosaltres. Els altres ja estan instal.lats i el nostre primer desig és ser com els altres. ¿De quina manera? Per fer-me vistós, he d'ocupar la màxima superfície. Buscar els llocs més dominants. Hi ha una competició de tots contra tots per tal de ser vist. I per ser com ells, s'ha de ser diferent. El mal que fem el fem perquè la nostra imatge s'imposi.
Vaja. Però el sentit de la vida és difondre's, propagar-se, comunicar-se. La vida només s'experimenta com més es comparteix.
Missatge ideal per a aquests dies de Nadal. Sap? La revelació del secret de la vida està en la carícia. En la carícia et sents viure en l'altre, ¿no?

10.12.06

Avui el món és una mica millor

Escric aquestes notes quan per les televisions anuncien que aquesta tarda ha mort el dictador xilè Augusto Pinochet, un dels més sagnants dictadors que han governat a Llatinoamèrica en l'últim segle.
Després del seu accés al poder en l'any 1973 mitjançant un cop d'estat en el qual va enderrocar al govern més progressista i reformista del continent, va fer detenir, torturar i assassinar a milers de demòcrates pel simple fet de voler democràcia, llibertat i justícia pel seu país.
Encara avui continua la recerca de nombrosos desapareguts en aquells anys del terror, dels quals van ser responsables Pinochet i la cúpula militar que ho va acompanyar al llarg de la seva terrible dictadura.
Fa uns anys es va saber que, igual que en la militar dictadura argentina, nombrosos opositors polítics van ser llançats des d'avions en vol sobre el mar, després de ser interrogats i torturats. D'aquests fets encara no s'ha pogut verificar el nombre exacte de casos després d'eludir el dictador des de llavors a la justícia internacional.
El jutge Baltasar Garzón va iniciar un procediment contra el dictador per mitjà dels acords internacionals, que van posar en un seriós problema al govern britànic, que no hem d'oblidar, va tenir el suport de Pinochet en la guerra de les Malvines durant el govern de Margaret Thatcher, amiga persona del genocida, i que va permetre el falsejament d'expedients que justificaven una greu malaltia que impedia l'extradició de Pinochet.
D'aquesta manera el govern de Blair va proporcionar-li a Pinochet una via espúria per poder tornar al seu país i eludir a la justícia. Si bé des de la justícia espanyola es va intentar de totes les maneres possibles la detenció, interrogatori i posterior judici a Pinochet, a fi de poder aclarir l'assassinat de ciutadans espanyols, però també la mort i desaparició de ciutadans xilens, no va ser possible gràcies a les accions del govern britànic, i el suport d'Estats Units i el boicot permanent i còmplice del govern Aznar, que va fer tot el possible i l'impossible per a torpedinar i impedir des del Ministeri de Justícia, la Fiscalia General i la diplomàcia del Ministeri d'Afers exteriors que el Jutge Garzón pogués interrogar i cursar l'ordre de detenció quan es trobava desposseït d'immunitat a Gran Bretanya.
Tots recordarem l'obscena arribada de Pinochet després de la seva retenció a Gran Brentaya, on el dictador, només arribar a l'aeroport de Santiago de Xile, va aparèixer restablit i desafiant, protagonitzant així una de les majors burles a la justícia xilena i internacional.
Quan Xile va poder canviar el seu govern i restablir l'imperi del dret, a Pinochet se li va acabar la immunitat i accedir la pròpia justícia de Xile a mitjans per a poder jutjar-lo.
D'aquesta manera, en les últimes setmanes es trobava en arrest domiciliari, si bé confiat a poder eludir de nou qualsevol acció contra la seva persona.
Els que van sofrir la barbàrie genocida d'aquest assassí sentiran avui un cert descans, però també una amarga insatisfacció perque aquest dictador hagi pogut finalment eludir el pes de la justicia.
Queden per resoldre milers de casos de violació de drets humans dels que Pinochet n'era responsable, inclosos segrests, desaparicions, tortures, mutilacions, violacions, persecucions i exilis, en els quals romanen implicats nombrosos companys d'armes que han de respondre davant la justícia del seu país i davant tribunals internacionals pels seus crims contra la Humanitat.
Amb aquest doble sentiment de satisfacció però d'insatisfacció alhora, avui, malgrat tot, amb la mort del genocida, el món és una mica millor.

El 'banquer dels pobres' espera que el Nobel de la pau inspiri altres en la lluita contra la pobresa

L'economista bangladeshià Muhammad Yunus ha rebut el premi Nobel de la pau amb l'esperança que aquest reconeixement inspiri idees audaces en la lluita contra la pobresa, segons paraules del guardonat.Yunus ha rebut el premi compartit amb el Banc Grameen, institució que ell mateix va fundar per ajudar els més necessitats, i va ser pioner en l'impuls del concepte dels microcrèdits, petites quantitats concedides a persones sense accés a mitjans de finançament.
Els microcrèdits s'han estès per tot el món i han ajudat prop de 17 milions de persones a sortir de la pobresa. La pobresa, una amenaça per a la pau"La pau està amenaçada per la injustícia del sistema econòmic, social i polític, per l'absència de democràcia, pel deteriorament mediambiental i per les violacions dels drets humans", ha afirmat Yunus, el primer bangladeshià guardonat amb el Nobel, en el seu discurs d'acceptació del premi.
La pobresa, segons Yunus, existeix perquè el món permet que existeixi al fer massa poc. "Vam voler anar a la Lluna, i hi vam anar, aconseguim el que volem aconseguir", ha denunciat el banquer.
Yunus, ha proposat una nova teoria econòmica sobre el "negoci social" altruista i la creació d'un "mercat de valors social". Yunus va dir en el seu discurs d'acceptació que les teories modernes econòmiques se centren en la figura de l'empresari centrat en "aconseguir els majors beneficis", desproveït d'una dimensió humana i social.
El professor va criticar les manques dels models de lliure mercat dels països occidentals i va exposar que Estats Units, "el país amb el mercat més lliure i ric", no "proporciona seguretat social a una cinquena part de la seva població".
Yunus va dir que "ampliant el concepte d'empresari podem canviar la naturalesa del capitalisme radicalment i resoldre molts problemes socials i econòmics". L'economista va proposar la idea d'un home de negocis motivat en "obtenir el màxim de beneficis" i en "fer el bé per a les persones i el món". Aquest últim esperó donaria lloc a la seva teoria econòmica del negoci social, segons va explicar.
"El negoci social serà un nou tipus d'empresa l'objecte de la qual és canviar el món. Els accionistes obtindrien l'invertit però no traurien dividends de la companyia", va afirmar Yunus, agregant que "els beneficis revertirien a la companyia per a la seva expansió".
El Banc Grameen presta petites quantitats de diners a aquells bangladeshians que no poden accedir a un altre tipus de crèdits, negats pels bancs convencionals per temor a la morositat. Aquest banc no exigeix cap aval i la restitució del crèdit es basa en un codi d'honor que fins ara ha aconseguit un 98% de devolucions.


Més Informació:

Pánico a la verdad

Enric Sopena
Publicat a "El Plural.com" (10-12-2006)

La Ley de la Memoria Histórica, que el Gobierno vuelve a impulsar, desata el rechazo frontal de la derecha. Temen los conservadores que este proceso acabe poniendo de relieve las muchas monstruosidades ocultas -o desdibujadas o desteñidas- que caracterizaron cuarenta años de tiranía cruel y sanguinaria. En el imaginario colectivo de los partidarios -por acción o por omisión- de la dictadura, Franco es considerado como un milagroso cirujano de hierro que se vio impelido a intervenir para salvar a España de las garras del comunismo, el ateísmo y el separatismo.
Con el paso del tiempo, el Caudillo habría ido atemperando paulatinamente la terapia, mientras que él iba convirtiéndose en un anciano bondadoso, garante de la paz y del orden, bases sobre las cuales el desarrollo económico consiguió transformar el país sacándolo de la miseria a la que la II República lo habría condenado. Incluso cabría atribuirle buena parte del tránsito a la democracia, pues él ya habría intuido con su admirable clarividencia que, recuperada España de sus males casi congénitos -aquellos famosos "demonios familiares" a los que él aludía con frecuencia-, una Monarquía parlamentaria podría ser hasta conveniente y aceptable.
Este cúmulo de falsedades, que tanto agradan a los historiadores revisionistas, como Pío Moa o Ricardo de la Cierva, entre otros manipuladores profesionales, acompañaron en parte el período de la Transición. Entonces el horno no estaba para demasiados bollos y, por fortuna, se impuso el pragmatismo. No hubo ajuste de cuentas contra quienes se levantaron en armas contra la legalidad republicana. Ni fueron juzgados por sus crímenes ni siquiera fueron examinadas sus fortunas y sus botines de guerra.
La Ley de la Memoria Histórica tampoco va a hacer ni una cosa ni la otra.
De lo que se trata ahora es de rehabilitar a los vencidos –lo que no significa silenciar errores, desmanes y excesos- y proyectar la luz sobre un régimen ominoso y terrible. Al fin y al cabo, Franco no habría triunfado militarmente sin la ayuda de los nazis y de los fascistas. De Hitler y de Mussolini. Ese portentoso cirujano de hierro era el amigo de dos genocidas. Los cuales -acabada la guerra civil española, que fue el preludio o el prólogo de lo que vino meses después- provocaron la Segunda Guerra Mundial. La paz de Franco fue la paz de los cementerios. Los herederos de quienes ovacionaban al dictador y se beneficiaban de su dictadura se oponen ahora a la Ley de la Memoria Histórica. Les da pánico la verdad.

El catalanisme fòssil

Francesc Puigpelat
Publicat a l'Avui (10-12-2006)

L'admirat Ferran Sáez Mateu ha escrit articles molt encertats en què qüestiona la validesa de l'oposició dreta-esquerra. Seguint la seva estela, m'agradaria plantejar un debat similar pel que fa a l'eix catalanisme-espanyolisme. José Montilla ha proclamat la fi d'aquest eix. Segons Montilla, som en una Catalunya postnacional: ara no es tracta del debat identitari que si Catalunya, que si Espanya, sinó que tenim un nou Estatut que cal desenvolupar tocant de peus a terra.
Aquest plantejament ha estat rebutjat frontalment des del catalanisme. Així, s'ha argumentat que Montilla actua, de fet, com a submarí de ZP, i que les seves idees són una simple màscara de l'espanyolisme. Amb aquesta rèplica, CiU i ERC fan ús del vell recurs de Pujol d'agitar l'espantall del PSOE rere el PSC.
Ara bé: ¿segueix sent vàlid? ¿Podem analitzar la realitat catalana del 2006 en els mateixos termes que el 1986? CiU com ERC continuen fent-ho. El discurs del catalanisme està ancorat en els anys 80. Aquesta setmana hem viscut dos episodis que ho demostren. El primer han estat les protestes de CiU per l'assistència de Montilla als actes de celebració de la Constitució: un cas paradigmàtic de l'ambigüitat i el doble llenguatge. Vejam: ¿no està orgullós Mas de l'Estatut del 2006? I, aquest Estatut, ¿no està encaixat en la Constitució? La reacció de CiU només s'entén des del catalanisme de la reivindicació i la visceralitat.
Un segon episodi ha estat el patètic ball de banderes a les conselleries d'ERC. Ara poso la bandera espanyola, ara la trec, i al final m'abaixo els pantalons. ¿És que Puigcercós no cobra el seu sou de conseller d'acord amb lleis d'Espanya? Prou d'hipocresia, sisplau. Si Puigcercós és independentista de debò, que ens ensenyi on és el seu full de ruta cap a la independència. Jo no l'he vist enlloc. I, si no el té, que calli i cobri, com tothom.
Ni CiU ni ERC han estat capaços de reformular el catalanisme, i utilitzen argumentaris caducats. CiU no pot seguir amb el victimisme, ni amb l'ambigüitat, ni amb promeses d'un horitzó nacional obert, perquè va acceptar l'Estatut del 2006. I ERC està deslegitimada per apropiar-se de l'independentisme, després de tres anys de governar i guardar la roba. Uns i altres utilitzen el catalanisme només a estones, per agitar el sentimentalisme (cada cop més desinflat, per cert) de l'electorat.
Caldria anar més enllà del catalanisme fòssil. L'Estatut del 2006 fixa el que serà Catalunya en els propers 25 anys: per primer cop, hi ha un text aprovat en plena normalitat democràtica. Això hauria de ser prou transcendental per capgirar tots els plantejaments. Però no es belluga res. ERC s'ha inventat un "catalanisme social" que sona més a excusa per estar al govern que a idea. I el discurs del pujolisme porta tanta inèrcia que CiU és incapaç de superar-lo.
O sigui que, per mi, Montilla té raó. Som a la Catalunya postnacional. Si no és que algú és capaç de reformular l'ideari del catalanisme i demostrar-me el contrari.

9.12.06

Spain's bickering opposition.The People's Party loses its way

Publicat a The Economist (07-12-2006)

LIFE could hardly be better for Spain's former prime minister, José María Aznar: he travels the globe, sits on the board of Rupert Murdoch's News Corp, and lectures happily to Washington think-tanks. The same cannot be said of the conservative People's Party that he led until March 2004, just before it lost an election. Almost three years on, the PP has also lost its way.
Internal bickering fills the newspapers; senior figures jostle to succeed the present leader, Mariano Rajoy, if he stands down after the next election in early 2008.
Some still ask whodunnit National politics in Spain is a two-party affair. If the PP is to oust the Socialist prime minister, José Luis Rodríguez Zapatero, it needs voters in the centre. But it shows no sign of wooing them. Instead, it angrily opposes all government initiatives, from gay marriage to Catalan devolution, to peace talks with the Basque terrorist group, ETA.
Like Britain's Conservative Party in the past, it risks seeming to be a “nasty” party. A recent video attacking Mr Zapatero's record on crime, which included pictures of violence from the time when the PP was in power, has not helped.Yet at the root of the PP's troubles is its inability to shake off the trauma of its loss of power. This came three days after Muslim terrorists killed 191 people on Madrid trains. The day before the vote, angry protesters came out on the streets demanding to know who was to blame. Was it ETA, as Mr Aznar insisted, or Islamists? As the evidence leant towards the second, voters who had been ready to vote for the PP shifted. Prosecutors and police are now convinced that only radical Muslims were involved. Seven blew themselves up in a mass suicide three weeks later, as they were about to be arrested. But senior PP figures have openly fanned conspiracy theories that still try to establish some link between the Islamists and ETA.The noise over the March 2004 bombings drowns out the PP's more centrist message. Strategists want hard-core voters to stay loyal; they fret that a new far-right party may emerge. The warm and witty Mr Rajoy ought to be the perfect antidote to any nasty image. But he has failed to stamp his personality on the party. “He is too polite, too much of a gentleman,” complains an observer. Mr Aznar's shadow lingers on as well.Polls put the Socialists ahead, though their lead varies (some say it is only 1.4 points). The head of Madrid's regional government, Esperanza Aguirre, and Madrid's mayor, Alberto Ruiz-Gallardón, may increase their majorities in regional elections next year. But they are the PP's bickerers-in-chief. As Mr Rajoy said of a new book in which Ms Aguirre lays into Mr Ruiz-Gallardón: “What a troop!” Where, one might ask, is the general?

7.12.06

Versions de la memòria històrica


VICENÇ Navarro
Publicat a "El Periódico" (07-12-06)

La gran influència que les dretes han tingut en la transició de la dictadura a la democràcia a Espanya explica que les versiones historiogràfiques més esteses en la cultura mediàtica i política d'aquest país sobre la guerra civil, la dictadura i la transició siguin versions profundament conservadores. Una, àmpliament estesa entre la ultradreta espanyola, és que la guerra civil va ser necessària per evitar la victòria del comunisme. L'alçament anomenat nacional era necessari per aturar el comunisme i la Unió Soviètica. És gairebé impossible seguir una conversa amb tals autors sense que immediatament aparegui el nom de Stalin, el Partit Comunista, les txeques soviètiques, l'assassinat de sacerdots i monges i altres esdeveniments similars.Tal versió ignora que el Partit Comunista era, en realitat, molt minoritari quan va tenir lloc el cop militar, i que la seva influència va ser relativament menor excepte en la part final del conflicte, i això com a conseqüència de l'ajuda rebuda per l'únic país (juntament amb Mèxic) que va recolzar la República: l'URSS.
EL PARTIT Comunista va lluitar per restablir la República democràtica, i va entrar en conflicte precisament amb aquelles forces polítiques i socials que desitjaven una revolució. Al Partit Comunista (i a la Unió Soviètica) se li poden fer moltes crítiques, però no la d'intentar establir una "dictadura del proletariat" a Espanya. Aclarir aquests punts comporta immediatament ser acusat per tals autors ultradretans de ser filocomunista o, encara pitjor, estalinista. Un aclariment personal: els meus llibres crítics de l'URSS --tals com Social Security and medicine in the USSR-- van ser prohibits en aquell país, i vaig ser declarat persona no grata pel règim soviètic, com a conseqüència no solament dels meus escrits, sinó també d'haver denunciat el sistema soviètic en un congrés d'intel.lectuals a Moscou en l'època de Bréjnev.
Una altra versió conservadora, diferent de la de la ultradreta, és aquella que veu el cop militar i la dictadura que va establir com una conseqüència del que en diuen el "fracàs o el desastre de la República". Segons tals autors, la situació que ells defineixen com a caòtica existent durant la República va requerir un cop militar que hi posés ordre. Aquesta versió ignora, entre altres fets, que la República va ser l'època més modernitzadora que va existir a la primera meitat del segle XX, durant la qual es van portar a terme reformes necessàries a les quals es van resistir aquells grups amb interessos que en quedaven afectats (l'Església, la banca i l'Exèrcit, entre altres poders fàctics), els quals van ser els responsables de la interrupció del Govern democràticament elegit.Aquestes dues versions històriques, que han estat les dominants al nostre país durant la dictadura i fins i tot durant el període democràtic, han anat sent substituïdes per una versió centrista que es presenta en dues formes.
Una, de centre dreta, generalment de connotacions cristianes, en què es considera que el que ells anomenen els dos bàndols de la guerra civil van cometre el mateix nombre d'atrocitats, i a més van establir una equidistància en la responsabilitat per aquell conflicte. Aquesta versió assenyala que és millor perdonar i oblidar el passat, per tal de no obrir les ferides suposadament ja cicatritzades. L'altra versió centrista, amb més sensibilitat democràtica que l'anterior, és la que considera necessari que, per equilibrar els homenatges que es van fer durant la dictadura a les víctimes de la repressió republicana, s'homenatgi ara les víctimes de la repressió franquista, i se les reconegui i les compensi, a elles o als seus familiars. Es reprodueix en aquesta versió històrica la imatge dels dos bàndols, és a dir, de les dues Espanyes que, segons Santos Juliá, estan desapareixent o ja han desaparegut.Aquestes versions, malgrat que encara són àmpliament majoritàries a Espanya, no són les més comunes a l'Europa democràtica.
El mal anomenat cop nacional del 18 de juliol del 1936 va ser liderat en el seu inici per tropes estrangeres (la legió, les tropes marroquines, les tropes feixistes italianes i l'aviació nazi i italiana), i va ser resistit per la majoria de la població, cosa que explica l'enorme repressió imposada per aquell cop militar i per la dictadura que va establir. Aquest terror va ser causa de la por que va marcar diverses generacions fins gairebé 40 anys més tard, quan, com a conseqüència de les mobilitzacions de les classes populars en contra de la dictadura, per un costat, i del desig del poder econòmic d'integrar-se a Europa, per l'altre, es va realitzar la transició de la dictadura a la democràcia.
AQUESTA versió històrica (considerada "maniquea" per les dretes) nega una equidistància en responsabilitats, i defineix com a justos aquells que van ser assassinats o reprimits per la seva oposició al cop militar i a la dictadura que va implantar, i injustos els que els van sostenir. Tal versió considera que s'hauria de prohibir homenatjar els colpistes i en lloc seu homenatjar els que van lluitar per la democràcia (incloent-hi el Partit Comunista, que va liderar la resistència en contra de la dictadura), i prohibir qualsevol apologia al franquisme, tal com passa en altres països, com Alemanya, que van patir dictadures semblants.

6.12.06

CONSTITUCIÓN, LAICIDAD Y EDUCACIÓN PARA LA CIUDADANÍA


Manifiesto del PSOE con motivo del XXVIII Aniversario de la Constitución Española

En el año 2006 España conmemora el XXVIII Aniversario de la Constitución de 1978 que, junto a la Constitución de 1931, representa la más alta plasmación en la historia del pueblo español de su voluntad de vivir en un régimen democrático. Se trata, como cada año, de un acontecimiento que debe llenar de orgullo y satisfacción a los españoles pues, no en vano, tras la quiebra del régimen republicano y con él, de la legitimidad democrática, el vivido desde la promulgación de la Constitución del 78, ha sido el único período constitucional de normalidad democrática y estabilidad política.
La nuestra es una Norma Fundamental cuya elaboración estuvo presidida por la voluntad de consenso, concordia y generosidad de todas las fuerzas políticas llamadas a representar a los ciudadanos en el año 1977 y, en cuya aprobación, jugó un papel esencial el entusiasmo de un pueblo, el español, ávido de libertad y democracia.
La Constitución de 1978 es una norma básica que garantiza el ejercicio en igualdad del amplio catálogo de derechos y libertades atribuido a los ciudadanos y que diseña un marco para la convivencia en paz asegurando la cohesión y la estabilidad política, social y económica del país.
Como pone de manifiesto el actual proceso de renovación de nuestro Estado autonómico, en dicho marco de convivencia diseñado por la Norma Fundamental española tiene cabida la articulación de la diversidad territorial que caracteriza a la España plural.

Pero, además de dicha diversidad territorial, nuestra Norma básica sienta las bases para el desarrollo de otro tipo de diversidad: el que deriva del libre y plural ejercicio del derecho de libertad de conciencia de todos sus ciudadanos. En un momento como el actual, en el que el fenómeno migratorio está convirtiendo a la sociedad española en una sociedad multicultural, es preciso recordar y reafirmar el valor de un principio constitucional, el de Laicidad, cuya vigencia es esencial para que nos hallemos en grado de revalidar los ya veintiocho años de convivencia en libertad que han conducido a España a un estatus de progreso y estabilidad sin precedentes. Y ello porque la Laicidad se configura como un marco idóneo y una garantía de la libertad de conciencia donde tienen cabida todas las personas con independencia de sus ideas, creencias o convicciones y de su condición personal o social, siendo por ello requisito para la libertad y la igualdad.
Los fundamentalismos monoteístas o religiosos siembran fronteras entre los ciudadanos.

La laicidad es el espacio de Integración. Sin laicidad no habrían nuevos derechos de ciudadanía, serían delitos civiles algunas libertades como la interrupción voluntaria del embarazo, el matrimonio entre personas del mismo sexo, … y dejarían de ser delitos el maltrato a la mujer, la ablación o la discriminación por razón de sexo. Sin laicidad sería difícil evitar la proliferación de conductas nada acordes con la formación de conciencias libres y críticas y con el cultivo de las virtudes cívicas.
Desde la laicidad se garantiza la convivencia de culturas, ideas y religiones sin subordinaciones ni preeminencia de creencias, sin imposiciones, sin mediatizar la voluntad ciudadana, sin subordinar la acción política de las Instituciones del Estado Social y Democrático de Derecho a ningún credo o jerarquía religiosa. La Laicidad es garantía para desarrollar los derechos de ciudadanía ya que el Estado Democrático y la Ley, así como la soberanía, no obedecen a ningún orden preestablecido de rango superior, pues la única voluntad y soberanía es la de la ciudadanía.
Creemos que el respeto a todas las opciones que suscita la vida personal y social, el respeto de la discrepancia y de la diferencia y la apreciación de la riqueza de la diversidad de concepciones y valoraciones son pilares esenciales del entendimiento democrático. Sin embargo, el cultivo del derecho de libertad de conciencia y la autonomía moral, ideológica o religiosa de los individuos, debe conciliarse con la potenciación del mínimo común ético constitucionalmente consagrado integrado por el conjunto de valores que constituyen las señas de identidad del Estado Social y Democrático de Derecho: igualdad, libertad, justicia, pluralismo, dignidad de la persona y derechos fundamentales.
En una sociedad cada vez más plural en la que se hallan en circulación pluralidad de códigos éticos, fruto, entre otros factores, de la generalización de los movimientos migratorios, uno de los desafíos más importantes que se plantean a los poderes públicos tras veintiocho años de vigencia constitucional, es contribuir a la formación de “conciencias libres, activas y comprometidas” con el “mínimo común ético constitucional”, esto es, con el patrimonio común de valores constitucionalmente consagrado.
Y es en dicho marco donde el legislador democrático ha asumido la parte de responsabilidad que le corresponde incluyendo en la nueva Ley Orgánica 2/2006, de 3 de mayo, de Educación, la asignatura Educación para la Ciudadanía y los Derechos Humanos, una materia que trata de dar
cumplimiento al mandato constitucional de promocionar los valores que integran lo que el ilustre constitucionalista Francisco Tomás y Valiente dio en llamar “ideario educativo constitucional” recogido en el artículo 27.2 de la Norma Suprema. La Constitución española del 78 no diseña una enseñanza valorativamente neutral sino que hace pivotar el sistema educativo sobre el deber de trasmitir y promocionar el respeto a los principios democráticos de convivencia y a los derechos y libertades fundamentales como el modo más adecuado para consolidar y perpetuar la vigencia del propio régimen constitucional y la convivencia de todos.
En el vigésimo octavo aniversario de la Constitución española de 1978, los socialistas queremos manifestar nuestro compromiso con el fomento inobjetable de la ciudadanía como eje de la democracia y por ello nos congratulamos de la creación de una nueva materia curricular que no hará sino fortalecer dicho valor.

La defensa de la libertad de conciencia y del laicismo enoja a los neoinquisidores

Enric Sopena
Publicat a "El Plural. com" (6-12-06)

“España conmemora hoy el XXVIII aniversario de la Constitución de 1978 que, junto a la Constitución de 1931, representa la más alta plasmación en la historia del pueblo español de su voluntad de vivir en un régimen democrático”, afirma el Manifiesto del PSOE con motivo de tan feliz efemérides. “No en vano –continúa el documento-, tras la quiebra del régimen republicano y con él, de la legitimidad democrática, el vivido desde la promulgación de la Constitución de 1978 ha sido el único período constitucional de normalidad democrática y estabilidad política”.

Este texto va acompañado de impecables reflexiones acerca de los valores que patrocina la Carta Magna. Por ejemplo, el de la libertad de conciencia de todos los ciudadanos”. O, por ejemplo también, el de la “laicidad”.
“La laicidad se configura como un marco idóneo y una garantía de la libertad de conciencia donde tienen cabida todas las personas con independencia de sus creencias o convicciones y de su condición personal o social, siendo por ello requisito para la libertad y la igualdad”, precisa el Manifiesto.

Iras reaccionarias
Estas alusiones –la de la II República y la de la laicidad- han provocado las iras de los reaccionarios, a pesar de que sus contenidos se ajustan a la letra y al espíritu de la Constitución. ¿O más bien habría que decir que han protestado precisamente por eso, porque tales contenidos se ajustan a la letra y al espíritu de la Constitución? Aunque desde hace pocos años los ultramontanos, más o menos disfrazados de demócratas, se han erigido en fatuos valedores de la Constitución, no engañan a nadie. Durante la transición, estuvieron muchos de ellos en contra de los principios constitucionales vigentes. O fueron reacios a los mismos, mientras anunciaban ya entonces, y a voz en cuello, el fin de España y la súbita acumulación de todas las desgracias.

Como en sus mejores tiempos
Les enoja el concepto de laicismo. El ABC se ha lucido como en sus mejores tiempos, alineándose significativamente con Libertad Digital, la COPE y el insigne Acebes. ¿Dejará por ello el talibán mañanero de insultar a Zarzalejos? No, en absoluto. El Manifiesto –sentencia el periódico madrileño de Vocento- es “fiel reflejo de una concepción rancia y anquilosada de la izquierda política”. ¿Qué pretende el laicismo para que la caverna se irrite tanto? Recurramos a la asepsia del diccionario: “Doctrina que defiende la independencia del hombre o de la sociedad, y más particularmente del Estado, respecto de cualquier organización o confesión religiosa”.

Según los Evangelios
¿Preservar a los ciudadanos, a la sociedad y, sobre todo, al Estado de las injerencias religiosas, las que sean, es algo rancio y anquilosado? ¿La exhortación de Cristo, según consta en los Evangelios, de “dad al César lo que es del César y a Dios lo que es de Dios” fue también una reflexión rancia y anquilosada? ¿O, por el contrario, lo que Cristo predicó hace dos mil años fue exactamente lo que el laicismo aboga, en la actualidad, fundamentalmente como consecuencia de la Revolución francesa de 1789?

Convicciones frágiles
Esos cristianos que tanto temor tienen a la independencia del Estado respecto a “cualquier confesión religiosa” demuestran la fragilidad de sus convicciones. ¿Es que necesitan del Estado para profesar su religión? Lo cierto en la práctica es que otorgan la razón a los teóricos de las teocracias y son indulgentes –aunque lo nieguen- con los excesos, tan criticados, del islamismo, convertido por desgracia en el referente de muchos Estados musulmanes.

El respeto más profundo
Cristo y sus discípulos no contaron, para difundir su buena nueva, con la protección de los mandamases de su tiempo. Peor aún: las autoridades de aquella época condenaron a muerte a Cristo y lo crucificaron. El laicismo no preconiza persecución alguna. Se basa precisamente en lo contrario, en el respeto más profundo a la libertad de conciencia de todos los seres humanos. La libertad de conciencia, que durante siglos fue acosada hasta extremos de violencia y salvajismo escalofriantes por los inquisidores de turno. La Inquisición ya desapareció por fortuna. Los neoinquisidores, sin embargo, continúan actuando. ¿Laicismo? ¡Va de retro, Satanás!

"Les das un pedazo y lo quieren entero"

JUAN G. BEDOYA
Publicat a El País (06-12-2006)

"Permanecen dificultades fundamentales en la tutela de los derechos de los padres, de los profesores y de la Iglesia". Con este eufemismo subrayó ayer la Conferencia Episcopal sus desacuerdos con el Gobierno sobre la enseñanza de catolicismo en la escuela pública. Por la mañana se había extendido la idea de que el acuerdo estaba maduro a mayor satisfacción de los prelados, pero poco a poco fueron enfriándose los ánimos, hasta que la Oficina de Información episcopal adelantó, a las 16,15 horas, que los prelados quedaban finalmente insatisfechos. Un comunicado posterior argumentaba por qué, con esta razón en cabeza: "La LOE no recoge adecuadamente lo dispuesto en los Acuerdos entre la Santa Sede y el Estado español, cauce por el que se hace efectivo el derecho constitucional de libertad religiosa para los católicos".
Desde el 3 de enero de 1979, fecha de la derogación del extravagante Concordato nacionalcatólico de 1953 y de la firma de nuevos Acuerdos España-Estado vaticano, ningún gobierno ha podido satisfacer ni la mitad de las reclamaciones episcopales. No lo hizo el Gobierno de Adolfo Suárez, pese a tener ministros de Educación democristianos; mucho menos, los ejecutivos de Felipe González; y tampoco quiso hacerlo José María Aznar antes de perder las elecciones el PP (su reforma educativa, pese a gobernar ocho años, fue tan tardía que no había entrado en vigor cuando volvió al poder el PSOE, de la mano de Rodríguez Zapatero).
Tampoco se resolvió en todo ese tiempo el conflicto de la financiación de la Iglesia católica vía impuestos de los españoles -sean católicos o no-, y, sin embargo, los obispos acaban de lograr un acuerdo muy satisfactorio para ellos, que les libera "indefinidamente" del compromiso de autofinanciarse, obligado por los Acuerdos de 1979.
El episcopado querría que la asignatura de religión y moral católica tuviese el mismo rango que las matemáticas. Exige, además, que los alumnos que no escogen religión tengan que acudir a la misma hora a otra clase de igual nivel que las matemáticas -"¿No es como si me obligaran a ir al fútbol a la hora de misa porque otros quieren ir a la iglesia?", replicaban hasta ahora los socialistas-. Y, al mismo tiempo, pretenden que los docentes de catolicismo sean en realidad sus catequistas, es decir, personas seleccionadas y despedidas a discreción por los prelados, aunque contratadas y pagadas religiosamente por el Estado.
Un ex alto cargo socialista, que durante años negoció sobre estas cuestiones, resumía ayer la situación: "Los gobiernos deben saber que a los obispos les das un pedazo y lo exigen entero. Ellos creen que los Acuerdos de 1979 son supraconstitucionales, que están por encima de todas las demás leyes".

Andratx, ¿crisi del sistema?

Publicat a "El Periódico" (6-12-2006)
RAFEL Audivert
Advocat i professor associat de Dret Administratiu de la UAB.
Els darrers mesos hem tingut coneixement de la detenció de determinats càrrecs públics municipals --i algun d'autonò- mic-- vinculats presumptament amb delictes urbanístics. S'han deixat així al descobert xarxes de corrupció polítiques, administratives i socials que servirien per al millor dels guions cinematogràfics mai imaginats.Una cultura especulativa fortament consolidada (fins i tot en l'àmbit social), juntament amb la manca d'aplicació immediata dels mecanismes de control existents, genera situacions com la d'Andratx. Això lligat amb el concepte que determinats subjectes socials tenen del planejament urbanístic com si fos un recurs propi i no al servei de la societat en general. Això demostra que la nostra societat encara ha d'acabar d'interioritzar alguns conceptes dispars, com són el desenvolupament sostenible del territori, la protecció dels recursos, la protecció del teixit social i cultural de les nostres ciutats i dels nostres pobles, o la planificació global com a mecanisme preventiu davant la improvisació irreflexiva, especulativa i descontrolada.A BANDA DE LES repercussions que puguin tenir els casos que tenen Marbella com a referència principal, el fet més greu és que el ciutadà pot arribar a creure que, en el fons, la normativa empara i dóna cobertura a processos que, malgrat la seva legalitat, són transgressors amb el territori. I aquest és el fet que hem de combatre amb tots els elements a l'abast.Així, i per tal de fer front a aquesta impressió, les administracions han de fer un esforç especial per tal de donar a conèixer als ciutadans les previsions de vivenda de protecció oficial contemplades en la recent normativa urbanística, així com els seus resultats. També s'han de divulgar les limitacions que de fet, i en molts casos, s'imposen davant els casos de creixement descontrolat dels sectors urbanístics en el territori. I, a més a més, des del sector públic s'han de difondre sistemes d'ordenació territorial com els plans directors, promovent el coneixement de la innovadora normativa dictada en relació amb la protecció del paisatge. Igualment, és necessari que es donin a conèixer els mecanismes de control que des d'un punt de vista administratiu existeixen i, de fet, s'apliquen. Al seu torn, la pressió social i la dels mitjans de comunicació han de forçar les comunitats autònomes que no tenen implantats, o no els apliquen, aquests instruments legals, a fer-ho. Al final, queda l'actuació extrema, la via penal.La solució a les disfuncions generades pel sistema no es troba únicament en el dret penal ni a desmuntar l'edifici constitucional construït sobre la base dels poders locals. Aquests darrers estan dotats d'una autonomia que permet a les administracions municipals ser les més properes en els serveis que es presten als ciutadans. I també on es materialitza d'una manera més directa el principi de participació ciutadana que és el que configura l'Estat democràtic.Hem de cercar com a objectiu que aquest necessari desenvolupament sostenible (tant territorial com social) actuï com a principi rector en tota ordenació territorial i urbanística. L'urbanisme pot continuar sent un model de referència en el creixement econòmic, però sempre s'ha de basar en models planificats no tan sols per part dels ens locals, sinó també per les mateixes autonomies. I és necessari consolidar amb plena convicció el planejament com un mecanisme d'integració social, de protecció ambiental i també de millora de la qualitat de vida dels ciutadans i de les ciutadanes.En el desenvolupament del planejament es poden desenvolupar models on les plusvàlues que es generen es reparteixin entre l'Estat, la comunitat autònoma i els municipis. Plusvàlues que anirien destinades a reserves de sòl no urbanitzable, parcs, jardins, millores d'infraestructures, equipaments, i habitatge públic. En fi, beneficis directes per a la comunitat. Això no impedirà l'ocupació del sòl i l'expansió econòmica de la propietat, però sí que redistribuirà comunitàriament els seus beneficis.CAL analitzar, igualment, la possibilitat de crear òrgans col.legiats de revisió de llicències urbanístiques on tinguin participació els diferents grups municipals. I es pot facilitar informació a les entitats ciutadanes, o consells d'urbanisme (potenciant la participació), sobre les actuacions municipals en matèria d'urbanisme. O, fins i tot, començar a implantar les anomenades auditories urbanístiques, previstes normativament i que encara no han tingut traducció en la realitat. Les eines existeixen, però segurament manca cultura participativa per desenvolupar-les.Només amb institucions efectives on s'estableixin mecanismes de control mutu, amb mecanismes que aturin els possibles abusos que es generin, amb procediments que permetin l'accés del ciutadà a una vivenda de veritat digna, i amb actuacions contundents contra aquells que transgredeixen l'ordenament jurídic vigent aconseguirem retornar la confiança, potser ara una mica perduda, al nostre sistema urbanístic

Montilla, serietat i polítiques socials

Editorial de "El Periodico" (6-12-2006)

El president José Montilla va comparèixer ahir davant dels periodistes per donar compte dels acords de la primera reunió ordinària del nou Govern. Primers acords polítics, ja que la sessió anterior s'havia centrat en qüestions més administratives (nomenaments). La compareixença de Montilla ja és una novetat per si mateixa. El seu antecessor, Pasqual Maragall, a penes va protagonitzar un parell de confe- rències de premsa, i això que havia promès celebrar-ne una al més com a mínim. El nou president s'ha compromès a fer que la d'ahir no fos flor d'un dia. Benvinguda sigui la pràctica de donar la cara davant els mitjans de forma habitual. L'alcalde de Nova York ho fa gairebé diàriament.Montilla va anunciar la decisió d'enviar al Parlament la llei de serveis socials de Catalunya. Havia promès que seria la seva prioritat. I ho ha complert. Aquest text, que coincideix en el temps amb la llei de dependència aprovada pel Congrés, vol garantir i universalitzar el dret als serveis socials per a tothom que els necessiti, i així conformar l'anomenat quart pilar de l'Estat de benestar. Es tracta d'un projecte que l'anterior tripartit ja havia presentat al Parlament, però que va decaure per la dissolució anticipada de la Cambra. En els pròxims dies s'aprovarà un altre projecte de llei emblemàtic que va córrer la mateixa sort: el del dret a la vivenda.La llei de serveis socials garantirà una cartera de serveis, com es fa amb la salut o l'educació. Per a l'accés a les residències es tindrà en compte la renda del possible usuari, però no la dels seus fills, com es feia fins ara. Les persones amb dependència física elevada podran escollir entre romandre al seu domicili amb assistència d'un professional, viure en una resi- dència o bé disposar d'un assistent personal que els faciliti l'organització de la seva vida. I una cosa molt útil: els serveis socials assignaran als usuaris un professional de referència que els orientarà en totes les gestions que necessitin la resta de la seva vida.Pel que fa a la resta, Montilla va tornar a fer gala de la seva serietat, a l'ordenar que es compleixi la llei i fer que la bandera espanyola onegi al costat de la catalana als edificis de la Generalitat. Un subordinat del conseller de Governació, Joan Puigcercós (ERC), havia arriat pel seu compte l'espanyola de la teulada del departament. Puigcercós ja ho havia solucionat hores abans.Serietat i polítiques socials. El president va per bon camí.

5.12.06

L'escolarització del civisme

SALVADOR Giner
Publicat a "El Periodico" (5-12-2006)

La progressiva degradació de la conducta cívica ha engendrat preocupació a tot Europa. Al principi vam sentir queixes al voltant de la crisi del que sempre s'ha anomenat bona educació. Més tard, ens va sorprendre la freqüència amb què es produïen actes de vandalisme o incivisme públic. Més preocupant encara ha estat l'aspecte que han anat prenent les coses a les escoles, on se suposa que la disciplina, el respecte a l'autoritat del mestre i la bona conducta han de trobar aixopluc natural. O, per extensió, en altres marcs semblants, com en hospitals o ambulatoris, on és inconcebible que un pacient es llanci a atonyinar el seu metge.És, doncs, sensat que els governs i els parlaments europeus ja hagin legislat o s'apressin a fer-ho per reintroduir la bona conducta cívica. Com a pas perquè imperi el civisme, el Govern espanyol està treballant en un projecte d'assignatura que portaria el títol d'Educació per a la Ciutadania.LA SETMANA passada, la ministra d'Educació, Mercedes Cabrera, acompanyada pel secretari d'Estat Alejandro Tiana, va convocar una reunió d'experts i representants de cossos responsables --com els membres del Consell Escolar-- per exposar el projecte i analitzar amb ells els diversos aspectes d'aquesta assignatura o àrea específica d'ensenyament. Tots dos van expressar la intenció que es transmetria el projecte a les autoritats autonòmiques i que es comptaria amb aquestes.La posició del ministeri és que l'ensenyament transversal del civisme (compartida per diverses assignatures) no està donant els resultats desitjats, així que convé introduir una assignatura d'ètica pública que instrueixi els nostres més joves conciutadans en l'art de ser-ho. L'opinió dels assistents va coincidir majoritàriament en la necessitat d'aquesta disciplina, però va presentar algunes reserves.El primer escull del projecte és superar el perill que una assignatura dedicada a la bona conducta no degeneri en un ensenyament tou, fàcil, de segon rang, si no de tercer, és a dir, en una maria innecessària, que, a més a més, aviat seria vista com un destorb pel temps que menjaria a altres assignatures --història, llengua, matemàtiques-- que necessiten disposar d'un horari suficient. És, doncs, del tot fonamental dotar d'un contingut sòlid i examinable l'assignatura, mitjançant materials que, com el coneixement de la Constitució del 1978, podrien evitar vaguetats des del primer moment.Un altre, no menys espinós, és que l'assignatura es doti d'un cos docent totalment adequat. Sense apel.lar al gremialisme, no seria aconsellable que s'afegís sense més ni més l'ensenyament d'aquesta assignatura als que ensenyen Filosofia o Ciències Socials en detriment d'aquestes assignatures. ¿Com i quan es formen els mestres d'Educació per a la Ciutadania? No únicament els tècnics del ministeri i de les autonomies han de tenir la paraula, sinó també els representants dels mestres.No és difícil imaginar-se les crítiques que sorgiran davant d'un projecte semblant. Les que vindran de la dreta són perfectament predictibles. Abans que ho llegeixin, acusaran els governants d'imposar una ètica laica i permissiva, en què s'imposen els més perniciosos valors del relativisme racionalista i ateu. Encara que estiguem acostumats a les jeremiades reaccionàries de la nostra lamentable dreta, això no significa que les puguem ignorar. Amb una paciència inesgotable, caldrà insistir que l'educació cívica és neutra en allò que afecta els dogmes religiosos i gens hostil, tot al contrari, respecte a valors com els representats per la família, la solidaritat entre els ciutadans i la fraternitat cap a les persones més desvalgudes.Des de l'esquerra no faltaran els que vegin en el projecte un esforç cosmètic per demostrar que el Govern està del costat de la bona conducta, però creguin que així no aconseguirà imposar-la. El perill que hi pugui haver alguna cosa d'això és menor si les autoritats educatives prenen les mesures necessàries per dotar de contingut sòlid l'assignatura i construir un cos docent eficaç i competent per impartir-la. De recursos n'hi ha. Només s'ha de veure en què s'inverteixen els diners que paguem els contribuents. Si no es posa en vigor l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania amb determinació, rigor i pressupost, val més deixar les coses tal com estan.
EN MOLTS col.legis públics de diversos països europeus es va haver de recórrer a treballadors socials que anessin recuperant alumnes que, si no s'anaven a buscar, no anaven a classe. Ara, alguns centres han hagut de ser patrullats per guàrdies i gendarmes. Dins de les aules, les agressions al professorat augmenten. Les coses empitjoren arreu.L'educació dels joves per transformar-se en ciutadans de bé no dependrà, doncs, només d'aquesta assignatura. La desídia dels seus propis pares, la misèria de la cultura mediàtica (¿cultura?) en què es troben sumits, la incapacitat per a l'austeritat i la renúncia --dos elements essencials per a la formació del caràcter-- que promou el clima moral dels nostres dies no auguren un futur falaguer per al civisme. Però si la generació que en aquests moments es troba als llocs de responsabilitat no pren les mesures necessàries, haurà comès, haurem comès, la més covarda traïció als nostres propis conciutadans. A nosaltres mateixos.