20.7.10

Manifest per un Pacte Nacional per a la Laïcitat.Una arquitectura de la convivència a Catalunya


La crisi econòmica, ambient propici per a situacions conflictives
Aquests darrers anys estem vivint una crisi econòmica d’abast global que planteja reptes que són de resolució complexa però necessària. Com és habitual, aquesta crisi està tenint el seu principal impacte en les classes populars, i està generant situacions de desigualtat. Són aquestes situacions les que poden afavorir una fractura de la convivència, on el racisme i la intolerància religiosa es barregin podent arribar a provocar greus esclats xenòfobs. La crisi, doncs, pot afavorir situacions socials conflictives.


Un Pacte Nacional per la Laïcitat, un pacte per la convivència a Catalunya
Catalunya no només està en condicions d’abordar aquest debat sense cap tipus de complexe sinó que, a més, l’adopció de mesures destinades a posar solucions a aquestes possibles situacions conflictives ha d’estar en la primera línia de l’agenda política, social i mediàtica del país. És per això que creiem que és el moment de plantejar un gran debat públic, un debat polític i social que tingui com a objectiu arribar a un gran Pacte Nacional per la Laïcitat.


Un Pacte que representi el conjunt de la societat catalana
Aquest gran acord per la laïcitat ha de ser un pacte de país, un pacte que compti amb la participació activa del conjunt de la ciutadania: associacions cíviques i confessions religioses, partits polítics, agents socials, comunitat educativa, món acadèmic, mitjans de comunicació, etc.


La laïcitat, per una societat lliure i plenament democràtica
I ha de ser un pacte que tingui com a objectiu potenciar els valors de la llibertat de consciència i de religió, el pluralisme, la igualtat, el respecte, i la cohesió com a pilars fonamentals de la convivència al nostre país. Aquests són els fonaments de la laïcitat. Perquè la laïcitat constitueix una ètica civil, universalista i independent de qualsevol confessió o ideologia. Només des de la laïcitat, la llibertat de pensament i el pluralisme es pot construir una societat lliure i plenament democràtica. I estem convençuts que arribar a consensos que puguin convertir-se en un Pacte Nacional per la Laïcitat, és una passa més en la construcció d’aquesta societat desitjada.


8.7.10

La Catalunya imaginaria

Article de Francesc de Carreras. Publicat a La Vanguardia (08/07/2010)

Entre todas las reacciones que está suscitando la sentencia del TC sobre el Estatut, la más surrealista es la declaración del abad de Montserrat: "Hay que decir que la sentencia no respeta todos los derechos que el Magisterio de la Iglesia reconoce a los pueblos que son una nación".
Caramba, caramba, con el Magisterio de la Iglesia: antes, por lo menos, esperaban a la publicación de un texto para criticarlo. La clase política ha bajado de nivel, los teólogos parece que también.
Pero el movimiento nacional ya está en marcha. Algunos alcaldes se han declarado "moralmente excluidos de la Constitución" pero sin dimitir, como sería lógico, de sus cargos. Los rectores y rectoras de universidad se han puesto una vez más al servicio incondicional del poder político, como en aquellos viejos tiempos de los gobernadores civiles del Régimen. La manifestación ya está convocada: se sabe el día, el lugar y la hora, pero no el lema, ni la bandera, ni quién la encabezará, especialmente dónde estará situado el president de la Generalitat.
La confusión es, pues, notable y el espectáculo deprimente. ¿Unidad? Si no existe entre los mismos convocantes, ¿con qué autoridad pueden pedir unidad a los ciudadanos?
Los socialistas catalanes están atrapados en la propia red que han ido tendiendo.
Ciertamente han caído en muchas trampas desde que empezó todo eso, pero esta puede ser la definitiva. Todo eso empezó cuando el PSC de Maragall pactó con ERC, a principios del 2001, la reforma del Estatut, con el fin de aliarse con los republicanos y desbancar a CiU de la Generalitat. Eso sucedió a finales del 2003 y fue entonces cuando se emprendió una insensata carrera para aprobar un nuevo Estatut. Quien ha salido ganando en todo ello es ERC, la fuerza política más inteligente de estos últimos años: ha alterado el mapa político catalán, especialmente haciendo escorar al PSC, a IC y a buena parte de la opinión pública, hacia un extremismo que antes no existía. El Estatut ha sido, desde el primer momento, un mero instrumento de las fuerzas políticas con objetivos exclusivamente partidistas, no una finalidad para mejorar el sistema de gobierno de Catalunya.
Así sucede también ahora: la sentencia es un mero instrumento.
La deslegitimación del TC empezó hace un año: cuando vieron claro que la sentencia podía ser negativa, todos empezaron a hacer cálculos electorales. Ante el vértigo de que los partidos que apoyaron al Estatut fueran considerados culpables de su inconstitucionalidad, comenzó la deslegitimación del TC con argumentos insostenibles: desde que el Estatut es un pacto político no susceptible de control jurisdiccional hasta que el Tribunal es incompetente porque no han sido renovados sus miembros. Montilla ha impulsado todas estas inconsistencias en un intento desesperado de evitar un descalabro socialista en las próximas elecciones.
Ahora se halla ante el dilema de encabezar una manifestación por el "derecho a decidir" –un sinónimo del derecho a la autodeterminación– o faltar a la palabra dada en su imprudente y demagógica alocución al conocerse el fallo de la sentencia. Cuando uno abandona sus principios y pretende aparentar que se está de acuerdo con los principios contrarios a fin de mantenerse en el poder, es natural y merecido que le sucedan cosas como estas.
Tras el fallo de la sentencia –recordemos que todavía no conocemos sus fundamentos y, por tanto, buena parte de su significado–, en la Catalunya oficial es opinión común afirmar que se ha roto el pacto constitucional. Dando por bueno que ese supuesto pacto es el que está estipulado en la Constitución, dicha opinión no puede estar peor fundada, en especial porque quienes la mantienen son, precisamente, aquellos que basan la pretendida ilegitimidad de la sentencia en el argumento de que el Estatut fue aprobado en referéndum y el tribunal no puede declarar nula una ley de esa naturaleza.
En realidad, la Constitución dice expresamente lo contrario: todas las normas y todos los poderes están sujetos a la Constitución. Y añade que para garantizar que ello sea así están los controles judiciales y, en el caso de las leyes –y el Estatut es una ley–, el único órgano adecuado para ejercer este control es el TC. Por tanto, quienes rompen el pacto constitucional materializado en la Constitución son, precisamente, aquellos que sostienen la ilegitimidad de la sentencia.
Lo más peligroso de la situación es el deterioro del Estado de derecho. El presidente de Murcia ya ha dicho que no aplicará la ley del aborto. Empiezan unos y siguen los demás. Afortunadamente los ciudadanos son más sensatos que sus gobernantes.
No crean quienes no viven en Catalunya que aquí se está masivamente en estado de guerra contra la sentencia. Sólo en la Catalunya imaginaria sucede eso. Como es natural la gente está preocupada por otros problemas que les atañen más de cerca y que los políticos no les resuelven. La desafección de la política no es culpa del TC ni de la Constitución, sino de estos políticos, los mismos que estarán en la manifestación del sábado. Pero el asunto no es grave: estamos en julio, el calor aprieta y tenemos las vacaciones a la vuelta de la esquina.

Jo no aniré a la manifestació

Article de Joaquim Coll. Historiador. Publicat a La Vanguardia 8-7-2010

Tota manifestació és un exercici legítim i democràtic, però la d'aquest dissabte em sembla políticament un error perquè pot acabar convertint una victòria, incompleta si es vol però tanmateix victòria, en un sentiment final de derrota col·lectiva. No sé veure el propòsit real d'aquesta convocatòria i, en canvi, em sembla que és una manera equivocada de fixar en la retina dels ciutadans els continguts d'una sentència que, a l'espera de conèixer-la íntegrament, dóna la raó essencial a la constitucionalitat de l'Estatut.
Si la manifestació es convoca per subratllar novament la manca d'autoritat amb què els membres del Tribunal Constitucional (TC) han emès sentència, aleshores òbviament s'ha fet tard. Recordem que els partits catalans i el president José Montilla no han fet altra cosa aquests darrers mesos que intentar ajornar un veredicte posant repetidament sobre la taula aquest argument i apel·lant a la urgent renovació del TC. El prestigi de la màxima autoritat reflexiva de la democràcia espanyola així ho aconsellava. Si la manifestació és una protesta ciutadana contra el fet que uns jutges esmenin la voluntat expressada pel poble en referèndum, sincerament aleshores cal reconèixer que tenia raó Pasqual Maragall quan a finals de l'estiu del 2009 proposava fer una manifestació preventiva. Més enllà del fet obvi que les protestes al carrer no resolen els problemes. Però en aquell moment moltes veus es van alçar dient que fer-ho era «posar la tireta abans que la ferida». Majoritàriament, les forces polítiques i socials catalanes van optar, doncs, per esperar a conèixer el contingut de la sentència, tot pressionant el TC amb l'argument sobre la seva manca d'autoritat, confiant que així aquest es veuria obligat a respectar les línies mestres del nou text estatutari.
MALGRAT que desconeixem la globalitat dels fonaments jurídics de la sentència, en general comença a ser majoritària l'opinió que l'Estatut ha quedat en termes pràctics poc afectat. Aquells que durant mesos van afirmar la imminència d'una castració química i física de l'Estatut ara callen. Ni nació, ni llengua, ni símbols nacionals, ni finançament o inversions han estat declarats inconstitucionals. S'ha salvat la dignitat de Catalunya, se subratlla des de les editorials dels principals mitjans de comunicació catalans. I en aquells aspectes on la sentència retalla la voluntat de més autogovern, particularment en l'àmbit de la justícia, la negociació política amb el Govern espanyol és una possibilitat oberta i real. D'altra banda, cal recordar que no hi havia pràcticament res a l'Estatut, fora de les competències exclusives de la Generalitat, que no quedés condicionat d'una forma o altra a la reforma de lleis estatals. Per tant, la part interpretativa de la sentència que EL PERIÓDICO ens va avançar la setmana passada no fa altra cosa que puntualitzar la lògica del desplegament del que constitucionalment no pot ser d'una altra manera; penso, per exemple, en el que fa referència a la modificació dels límits provincials per encabir-hi les noves vegueries. Aquesta prolixitat argumental s'ha desplegat per rebatre el recurs d'inconstitucionalitat del PP, però segurament també hi ha hagut un excés de zel del tribunal. En qualsevol cas, fixem-nos que, una vegada més, Catalunya ha fet de motor de l'aprofundiment del model autonòmic.
En termes d'autogovern, el nou Estatut ha valgut la pena però ha hagut de recórrer un trajecte horrorós, que ha deixat greus ferides en el cos social i polític del país. Per això ara convé rebaixar la tensió emocional, sentimental, més que no pas dedicar-nos a fomentar-la mitjançant una manifestació.
De res serveix ara sortir al carrer per cridar que el TC no hauria hagut de tocar ni una coma de l'Estatut.
La invocació al principi de justícia perfecte és una actitud que el nobel Amartya Sen, a l'obra La idea de la justicia (2010), desaconsella perquè no resol els conflictes institucionals d'un món sempre imperfecte. En política, escriu Sen, és preferible l'enfocament comparatiu a l'institucionalisme transcendental. Penso, doncs, que la pregunta que avui ens hem de formular és si amb aquest nou Estatut, fins i tot després de les rebaixes del TC, som més a prop o més lluny de l'Espanya plural i federal que persegueix el catalanisme.
Per mi la resposta és inequívoca. E pur si muove!
Decididament cal combatre la hipòtesi sobiranista que vol convèncer la majoria dels catalans en el sentit que el pacte del 1978 s'ha trencat, que el model autonòmic és un engany, que Espanya ens roba, que PP i PSOE són iguals, i que el perfeccionament federal és impossible.
Senzillament, res de tot això és veritat. Em sembla que els implícits de la manifestació del dia 10 van en aquesta direcció. Òbviament som una nació i els catalans, com qualsevol altre poble que viu en democràcia, serà el que vulgui ser.
Però cal recordar que decidim periòdicament des del 1977. No hi ha res de més perillós que quan es forcen falses unanimitats. I el catalanisme està avui més escindit que mai. La picabaralla sobre el lema, la pancarta i la senyera és quelcom més que una anècdota. Per tot això, modestament, m'atreveixo a dir: jo no hi aniré.