Crónica del Pájaro que da Cuerda al Mundo

Aquesta nit he acabat l'últim llibre que he llegit de Haruki Murakami: “Crónica del Pájaro que da cuerda al mundo”.
Un llibre excel·lent, com tots els de Murakami.
El llibre és una recerca desesperada del sentit de la vida, que es mouen oscil·lants en la línia invisible del món real i l'imaginari (...o no tant).
El viatge iniciatic de Tooru Okada m'ha recordat molt el del propi Castaneda, no tan sols en la seva reivindicació del valor de la experiència (ja sigui viscuda desde la quaotidianeitat o en plans alterats de consciència) sinó també en la imatge del pou com a veritable lloc de poder que juga un paper essencial en la transmutació de la consciència en el camí personal vers la il·luminació.
Per al protagonista, el seu viatge interior és una viatge cap el descobriment del seu costat femení, per retrobar l'Andrògin.
Una successió de fets d'allò més normals barrejats amb esdeveniments enigmàtics narrats en forma d'espiral, d'ihstòries repetides però alhors diferents, un fortíssim simbolisme (parella de germans, parella de germanes, dos pous, dos món paral·les...) fan que el lector es summergeixi en un món fascinant on al final ja no sap allò que és realitat o allò que és imaginat o somniat (o no?), però no per això menys real que la quotidaneitat, perquè els dos móns avancen en la novel·la com indestriablement units, on l'un comença on l'altre acaba o li dóna el relleu.
Es una novel·la que hem de llegir amb el nostre “costat esquerre”, el que tenim més atrofiat: el de la ment oberta i desbocada. Només així podrem seguir el mateix viatge que fa Okada en la novel·la: desde la quotidianeitat a la bogeria. Sense fer escales.
Altament recomanable.