19.12.10

Ya no sé ni si soy de los nuestros



Article de Joan Ollé (El periódico 19-12-2010)

Pornográfico lo del aún president Montilla con la todavía consellera Tura: amarraditos los dos, espumas y terciopelo -o tomadura de pelo- a ver si cuela lo imposible, y después de la debacle si te he visto no me acuerdo y que venga el panxacontenta de Nadal a matar el gall i a la tia PP dar-n'hi un tall, a la espera de que la guerrera Chacón saque a la calle los tanques del poszapaterismo. Y el sonriente Hereu, con más fe que su Benedicto, alcaldeando el ambiente con eso de que, a la que le bendiga el papa Pepe Primero de Catalunya y Quinto de Iznájar (¿¿¿con qué autoridad???), lo del cap i casal lo arregla en un pispás.
¿No pasean por la calle estos señores? ¿No miran, no ven, no escuchan, no oyen? ¿Aún no se han enterado de la magnitud de la decepción que han provocado con su autista (zaragocista o collbonista) nicaragüismo? ¿Cómo se puede esperar que esos expertos en enroques y enquistes lideren la renovación de su partido partido? Quizá la solución la tienen en casa y no quieren enterarse.
En Esquerra Republicana, ya hartos de su propio sonsonete, han tenido la audacia de confiar al recién llegado Tresserras una severa auditoría de sus males: la chulería -a mi parecer-el primero, como si viniesen de un planeta mejor. Los de Iniciativa no van a cambiar su discurso aunque a más de uno le resulte de otra época, cuando no mandaba el señor conde y la revolución y la coliflor eran aún posibles.
¿Se imaginan que estas hoy maltrechas formaciones invirtiesen valientemente los cuatro -o Mas- años de barbecho que les esperan en deshacerse de sus peores personajes, vicios y caricaturas -España una, in-de-pen-dèn-ci-a, verde que te quiero verde...- y, sentados alrededor de una mesa, como en el forzado tripartito pero lejos de todo poder, los mejores redactasen un acuerdo de mínimos sobre cuál ha de ser el papel de la izquierda -y si esta es posible- en este aún muy joven siglo XXI?



Mi comentario:
Tenemos un problema: en este país, la izquierda ha muerto y puestos a ponernos místicos, la resurrección es posible. Si hasta lo hizo un tal Jesucristo, no es una tarea imposible.
Ahora bien, como bien dice el articulista, hay que sentarse a la mesa (vacía, por cierto, ya no queda nada que servir tras el expolio de los inútiles del Tripartito; esto es, los "sin principios" del PSC, los iluminados amb barretina i espardenyes d'ERC, hay si mi abuelo levantara la cabeza! y los ecopijos de ICV, con sus putas bicicletitas, arbolitos de Navidad con energía solar y demás chorraditas de ecologisamo de salón) y repensar la izquierda.
Estamos en medio de una Revolución y la izquierda, tan dada a la "xerrameca" y al matíz, que frustra alternativas y hace imposible la existencia de un frente común, sólido, coherente, ilustrado y con principios y con acción también, vemos pasar por delante las huestes revolucionarias de los banqueros, los grandes especuladores financieros las grandes corporaciones transnacionales entonando el nuevo lema de la RevoluciÓn "Capitalistas del Mundo, Unios!", mientras millones de personas están sin trabajo, las pymes se hunden, los pensionistas se congelan igual que sus pensiones y nuestro bolsillo se vacía para llenar las arcas de la banca.
Vaya mierda!
El país (y el mundo) al carajo y la izquierda en desbandada, sin programa, gobernada por unos ineptos cuya mejor virtud es hacer excelentes felaciones al capital financiero.
ÇA IRA!!!

14.12.10

El camino del PSC hacia la mediocridad



Article de Joan Barril publicat a El Periódico (13/12/2010)

Duran Lleida no estará en el Gobierno catalán, sino que se quedará en Madrid. Es una buena decisión de Convergència i Unió. En primer lugar, porque la experiencia ajena demuestra que no es posible gobernar en una batalla de reinas permanente. Y en segundo lugar, porque, a la hora de negociar con el Gobierno central, Mas fracasó frente al taimado Zapatero. Tal vez Duran sea un negociador más hábil y menos entreguista que su colega nacionalista.
Que Duran Lleida, el político mejor valorado de España, no esté en el futuro Govern de la Generalitat ha provocado que el diputado del PSC en el Congreso Daniel Fernández recordara la promesa electoral de Mas por la que se comprometía a hacer un gobierno de los mejores, prescindiendo de su adscripción a CiU. Es cierto que lo dijo. Y es cierto que Duran forma parte de esa suerte de aristocracia gubernamental. Pero ello no significa necesariamente considerar que los mejores han de estar pegados a la falda del presidente.
El bueno de Daniel Fernández, antes de meterse en juicios de intenciones sobre la competencia, haría bien en preguntarse si este criterio de los mejores ha sido aplicado por el PSC en los últimos años.
Más bien todo lo contrario. Las mentes políticas más preclaras del socialismo catalán han sido maltratadas y ninguneadas hasta extremos insoportables. Nada se ha hecho desde la cúpula de los socialistas catalanes para mantener el brillo que antaño iluminaba sus archivos de militantes. A la pobreza intelectual de algunos de sus dirigentes se ha añadido una extraña aversión a marginar a aquellos que podían serles más próximos.
Esa purga silenciosa no se ha hecho desde el sectarismo, sino con un indisimulado pánico a la inteligencia. Con gente de la cultura no se gobierna, cierto, pero con la mediocridad ni se resiste. El desprecio con el que se ha tratado a los librepensadores socialistas de la primera hora es una de las causas del aislamiento social y electoral del PSC. Veremos qué hace Mas en el futuro. Porque lo que ha hecho el PSC en el pasado ya lo hemos visto.

El meu comentari:

Magnífic article de Joan Barril.
Efectivament, els apparatchiks del PSC i el seu Politburó, en la millor tradició estalinista, han fet tot el que han pogut per carregar-se la discrepància, la llibertat de pensament i el sentit crític entre la militància i per extensió, la intel·ligència.
I quin ha estat el resultat?
Un partit tacticista, sense ideologia ni principis i dirigit amb ma de ferro per una equip de mediocres i analfabets funcionals, l'única aspiració dels quals era poder viure de la política perquè els hi era impossible guanyar-se la vida com la majoria de mortals i que, en bona lògica, no es preocupaven per defensar principis sinó per defensar els seus interessos particulars i enganxar-se amb cola a les seves poltrones.
I és del tot lògic: què farien uns inútils sense perspectives professionals sinó tinguessin la política per viure del mòmio?
En definitiva, amics i amigues, que un burro sempre serà un burro i un mediocre sempre serà un mediocre.
Aquest és el drama del PSC. I per això el partit, els seus líders i els seus quadres estan amortitzats.
Que les municipals acabin de donar-li el tret de gràcia.
L'esquerra ho necessita per començar a articular una alternativa sòlida, seriosa, il·lustrada, creïble i amb principis.

(continuarà)

5.12.10

PSC: REFUNDACIÓ O TITANIC



Escric aquestes línies a una setmana de les eleccions al Parlament de Catalunya, que es van saldar amb la victòria de CIU i la debacle més estrepitosa del PSC.
A menys de 6 mesos de les eleccions municipals, el PSC es troba en un estat catatònic.
És com un zombi o com un Titànic que s'enfonsa irremissiblement a una velocitat de vertígen.
I d'aquesta situació me n'alegro.
I me n'alegro per una puira qüestió de salut democràtica i d'esperança en la regeneració de la socialdemocràcia a Catalunya, la qual, ara, en aquests moments i en aquesta conjuntura, està ferida de mort, fruit de la perversió del model de partit i de la incompetència (analfabetisme funcional) de la polítca dels apparatchiks que van "ocupar" el partit després del Putsch (volia dir Congrés...) de Sitges el 1994.
Amb la renuncia de Montilla a encapçalar la seva candidatura al proper Congrés del Partit i a assumir l'acta de diputat al Parlament, es visualitza l'acta de defunció de les pràctiques de partit estalinista que aquest illetrat (i reencarnació de Beria, al que fins i tot s'hi assembla físicament) i els seus seqüaços de la crosta del Baix Llobregat van imposar al partit arran del Putsch de Sitges on els estalinistes prenen el control del partit i instauren la màxima del "no pensis, no opinis, vota sempre el que et sigui la direcció i sobretot, aplaudeix, sempre aplaudeix".
Cert és que el model Beria (vull dir Montilla) ha proporcionat al PSC (altrament conegut com Patronat Social de Col•locacions) les més grans quotes de poder que mai ha tingut un partit a Catalunya (Generalitat, Ajuntaments, Diputacions, Diputats al Congrés...), però ho ha fet a costes de matar la democràcia interna, decapitar la legítima discrepància i d'assassinar el pensament socialdemòcrata, ad majorem gloriam del tacticisme, l'amiguisme i de patrimonialitzar en benefici propi l'interés públic.
I és clar, després d'aquestra esperpèntica, sino tràgica, experiència del Tripartit, els resultats (i és que el poble, camarades estalinistes de la direcció del PSC, no és imbècil), ha estat el d'obrir les portes del govern a la dreta per les properes 3 legislatures com a mínim. Molt bé, nois, sou una colla d'inútils!!!
Sí, apparatchiks del PSC, amb la vostra política heu matat la Socialdemocràcia a Catalunya (com ho ha fet Zapatero a Espanya) i el càstic electoral que heu sofert a les eleccions catalanes s'ha de repetir, corregit i augmentat, en les properes eleccions municipals.
Es imprescindible, per una qüestió de salut democràtica, que el PSC perdi Ajuntaments clau i les Diputacions perquè entri en una travessia del desert que el faci reflexionar i canviar.
I quan parlo de canvi no m'estic referint a la successió natural i programada dels mediocres apparatchiks, per unes noves generacions de nous apparatchiks, que ja ens coneixem.
Els cadells que vosaltres promoveu com a banderes del canvi no són sino titelles mogudes pels assassins de la socialdemocràcia a Catalunya, que sempre diran amen a la veu del seu amo. Aquests noiets i noietes, també han d'anar al contenidor de la brossa.
Del que estic parlant és d'una paraula que cal que s'obri pas entre el magma de moviments interns del partit, entre les declaracions i iniciatives de les noves (???) (velles, velles!!!) veus de "renovació" (???) que ara es deixen sentir en el PSC (els Castells, les Tures, les Gelis, els Nadals, els Maragalls...) des de l'ala dita catalanista o bé des de l'altra banda del riu, els anomenats "espanyolistes" (ah!, la fulgurant Chacon o l'ínclit Corbacho, dos cracks analfabèsties de la política).
No!!!
Cap d'aquests tenen ja força moral per encapçalar res i el millor que poden fer és anar-se'n a casa amb la cua entre cames i demanant perdó als milers de socialdemòcrates d'aquest país als quals heu fallat i heu traït.
I quina és aquesta paraula màgica?
REFUNDACIÓ!!!!
I com la propia paraula indica, refundar vol dir, i agafo el Diccionario de la Real Academia: "Volver a fundar algo. Revisar la marcha de una entidad o institución, para hacerla volver a sus principios originales o para adaptar estos a los nuevos tiempos".
Cal refundar el PSC sobre bases noves.
Cal articular una alternativa nova que faci tornar aquest partit (o un altre, perquè potser la marca està amortitzada), als seus principis originals, els quals han estat corromputs per l'èlit dirigent fins a convertir el PSC en un partit sense ideologia que fa bona la cita del genial Groucho Marx quan deia "Estos son mis principios. Si no le gustan, tengo otros".
I per això és imprescindible una nova batacada electoral el proper mes de maig en les municipals que deixi a la crosta d'alcaldes, alcaldets, regidors i regidorets del PSC sense feina, perduts i desamparats i amb l'única perspectiva de poder trobar feina (vana esperança, atesos els seus CVs!!!) en les oficines de l'INEM.
Tenim relleu? Tenim projecte?.
No. I no el tindrem mentre tota aquesta patuleia d'apparatchiks i els seus palmeros no se'n vagin electoralment a la merda. Així de clar.
Quin futur li espera al PSC?.
Literalment se me'n fot. L'únic que em preocupa és que l'esquerra a Catalunya arribi algún dia a ser capaç d'articular un projecte polític que retrobi el fil conductor amb la Socialdemocràcia (la gran vícitima d'aquests botxins inútils, oportunistes i irresponsables), que retorni la veu i la democràcia a la militància i que sorgeixi una nova generació de dirigents polítics honestos, il•lustrats i amb principis, que siguin capaços de reconstruir un edifici que ara està en ruïnes. De fer reflotar un vaixell, que aquells desaprensius han convertit en un Titanic.
En aquest objectiu, els socialdemòcrates del PSC, no hauran d'estar sols ni tornar a practicar un cop més la perversió de l'endogàmia. Ans el contrari, hauran d'obrir-se amb humilitat a l'esquerra plural que existeix al nostre país, perquè el projecte depassa de bon tros la capacitat de liderar-lo amb una sola veu.
Si això és possible, probablement el que en surti no tindrà res a veure amb aquesta ruïna decrèpita i podrida que és ara el PSC i sinó...rememorant les paraules de Cató el Vell al Senat de Roma, "Delenda est PSC".
I recordant també les paraules de Nietzsche: "per fer el meu camí, jo necessito companys, però companys vius; no pas morts i cadàvers que hagi de portar a coll allà on vagi".
La gran llàstima de tot això, és que per l'estultícia, curtesa de mires i gasiveria d'aquests desaprensius, Catalunya s'ha quedat orfe d'un gran partit socialdemòcrata.
Maleïts sigueu!!!
(continuarà)
(Un ex-militant del PSC que ha deixat de ser-ho perquè és socialdemòcrata)