La investidura de José Montilla

Publicat a "El Periodico" (25-11-2006)

El Parlament va viure ahir una jornada històrica. I no és un tòpic. Tan històrica com ho van ser les votacions d'investidura de Jordi Pujol el 1980 i la de Pasqual Maragall el 2003. I no només perquè José Montilla hagi nascut en un poblet de Còrdova --que també--, sinó perquè el nou president és un català representatiu de la Catalunya que és alhora el mateix país, però diferent, del dels seus antecessors: la Catalunya del cinturó de Barcelona, la constituïda pels que tenen com a origen la classe treballadora, la bilingüe, la dels "altres catalans", que va escriure Francesc Candel.En resposta a Artur Mas, Montilla ho va expressar així: "Jo conec Catalunya des de la perifèria de Barcelona; l'he viscut des de la recuperació democràtica; des de la lluita per barris i per ciutats més dignes i més pròsperes. Conec Catalunya des de la vida municipal, des de baix. Conec Catalunya també des de les institucions. A mi m'han escollit democràticament sempre, mai a dit". El frustrat aspirant de CiU havia posat en dubte que el seu rival tingués el que ell entén per "passió per Catalunya", és a dir, que li faltava l'èpica nacionalista necessària, segons ell, per presidir la Generalitat. El debat va donar peu a Montilla per defensar la continuïtat de la discriminació positiva a favor del català, posant-se ell mateix com a exemple d'algú que ha de millorar la seva capacitació lin- güística. I a Albert Rivera (Ciutadans) --que va utilitzar el castellà en la seva primera intervenció-- li va negar que l'espanyol estigui perseguit. Ahir es va obrir, en efecte, una nova etapa. El pas del temps ho farà veure més clar. I trencant tants tòpics, el d'Iznájar és president amb els vots dels independentistes, disposats a demostrar que el nacionalisme català no és etnicista i que l'adhesió al catalanisme passa sobretot per la voluntat de construir un país millor i més just.Montilla està més a l'esquerra que Maragall, i per això en millors condicions per aplicar un programa social capaç de tornar a entusiasmar els votants del 2003 que després van quedar desorientats pel debat identitari al qual es va veure arrossegada la política catalana a conseqüència, però no únicament, de la discussió i aprovació de l'Estatut. I per caràcter i formació, està més capacitat que el seu antecessor per liderar l'acció d'un Govern format per tres forces polítiques diferents però que semblen haver après la lliçó.