Centelles, l'ull de la República

Publicat a El Periódico (4-11-2006)

Centelles, l'ull de la República
L'Ajuntament de BCN dedica una gran mostra al fotògraf

ROSARIO FONTOVA
BARCELONA
Una sola fotografia l'inclou ja en l'olimp dels fotoreporters. Agustí Centelles la va fer al carrer Diputació el 19 de juliol de 1936, quan a Barcelona la legitimitat republicana es va haver de defensar a trets del cop d'estat militar. Uns guàrdies d'assalt armats amb fusells es parapeten darrere dos cavalls morts en una foto que va fer la volta al món com a símbol de la resistència d'esquerres i es va publicar a la portada de París-Soir i Newsweek.
Aquesta foto cèlebre té truc. Centelles la va retocar enganxant una cinta adhesiva negra sobre un personatge amb un vestit negre que empunya un petit revòlver. "Aquest és el que em va fotre la foto", els deia Centelles als seus fills Carles i Sergi. Les dues versions de la fotografia, amb l'home i sense l'home del revòlver ridícul que treia força a l'escena, es poden veure en l'exposició que li dedica l'Icub (Institut de Cultura de Barcelona) al Palau de la Virreina.
Aquesta exposició consagra definitivament un periodista vocacional que va comprar el 1934 la seva primera Leica, llavors una novetat tècnica, per 900 pessetes que va pagar a terminis. Però Centelles (1909-1985), considerat el Capa espanyol, molt reconegut a la Barcelona dels anys 30, es va haver de vendre la preada càmera per poder menjar. La seva dramàtica peripècia, que s'explica amb rigor i emoció al palau de la Rambla, és la dels milers d'exiliats que van haver de travessar la frontera després de la derrota republicana. Amb una diferència: en una maleta de pell portava 10.000 negatius de les seves fotos que de 1939 a 1976 es va guardar en un altell del número quatre de la Rue d'Orliac, a Carcassona.
Miquel Berga, professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra i especialista en George Orwell, que ha organitzat l'exposició per encàrrec de Ferran Mascarell en la seva etapa de regidor, recordava ahir que Centelles va voler ser "un caçador d'imatges". Com que no va aconseguir ser operador de cine, que era la seva vocació inicial, va optar per la fotografia. En l'exposició es projecten fragments de pel.lícules d'Eisenstein i Fritz Lang, el cine que devia veure Centelles. I segons Berga, "a l'hora de construir la memòria cultural dels pobles la fotografia acaba guanyant; algunes imatges fixes les tenim incrustades al nostre L'exposició recull 270 fotos fins a l'exili a França i, a la sala Xavier Miserachs, una selecció de 40 fotografies publicitàries i tècniques, activitat a què es va haver de dedicar Centelles a la seva tornada.
Petit, llest, sempre vestit correctament i molt educat, Centelles es colava a tot arreu amb la seva Leica a la butxaca i es va fer indispensable en la premsa barcelonina, que no tancava edició sense les seves fotos. Són seves imatges molt conegudes, com el retorn triomfal de Companys des de la presó, el front d'Aragó o la commovedora escena del dol d'una dona davant el seu marit mort, mestre d'una escola de Lleida bombardejada. Són els pares del periodista Josep Pernau.
Molt menys conegudes són les fotos que va fer al camp de concentració de Bram, on va arribar després de passar la frontera i on utilitzava com a coixí la maleta que contenia els seus negatius. Afectat de disenteria, va fotografiar els barracons, les latrines infectes i va aconseguir arreglar-se una sala de revelatge amb una manta i un mirall que reflectia la llum del sol per una finestreta.
També va escriure un diari al camp que el seu fill Carles no ha pogut acabar de llegir fins fa uns sis mesos, vençut per l'emoció. Sergi, el fill petit, va explicar ahir que Centelles va morir el 1985 "dolgut" amb la Generalitat que ni tan sols es va interessar pel seu arxiu ni li va concedir la Creu de Sant Jordi que tenen altres amb menys mèrits.
Militant de CiU, Sergi li va organitzar la seva primera exposició de la democràcia en un local de l'agrupació convergent. Jordi Pujol va ser a la inauguració, però Centelles va deixar clar que el seu partit era el PSUC. El 1988, la Caixa de Barcelona li va organitzar una gran exposició i un any abans de morir va rebre el Premio Nacional de Fotografía. Com altres víctimes de la guerra i el franquisme, gairebé no va parlar de les seves experiències, que els seus fills només van conèixer a partir del 1976, quan van anar a buscar la mítica maleta a Carcassona i van positivar els negatius, repartint fotos per tota la casa per identificar-les.
Com a homenatge al gran fotoperiodista, proposen una lectura des de la contemporaneïtat Gervasio Sánchez, Joan Fontcuberta, Maite Ninou i Quelic Berga.


Més informació:

http://www.bcn.es/virreinaexposicions/catala/02061031.htm