Aznar tilda de anormal a la izquierda

Article publicat per Enric sopena a "El Plural.com" (10/02/2007)

¿Era normal su nostalgia del franquismo y su alarma ante la Constitución?
Aznar denunció el pasado miércoles “la alergia de la izquierda a la Historia de España, el himno y la bandera”. Con el simplismo que le caracteriza, el ex presidente del Gobierno señaló que “ni en Estados Unidos, ni en el Reino Unido, ni en Alemania, ni en Francia, ni en ningún país normal sufren esa alergia que padece aquí la izquierda”.
¿Le parece normal a Aznar que el 23 de febrero de 1981 España sufriera un golpe de Estado militar, propiciado por una parte de la derecha sociológica? No recuerdo que un fenómeno tan monstruoso como ése se haya producido en ninguno de los países mencionados por el ex jefe de la derecha española. Y menos en esa época.

El 18 de julio del 36

¿Le parece normal a Aznar que en España, el 18 de julio de 1936, también los militares -amparados por la oligarquía económica, los terratenientes y la mayoría de jerarcas de la Iglesia católica- se sublevaran contra la legalidad vigente, que era la de la II República, lo que desembocó en una cruenta guerra civil de tres años y en casi cuarenta de férrea dictadura?

Un falangista “auténtico”

Sería comprensible, en todo caso, que el Régimen franquista le pareciera normal a Aznar. Esa normalidad impregnó su infancia, su adolescencia, su juventud y hasta su madurez. De jovencito, era falangista “auténtico”, según él mismo reveló en una carta al director publicada el año 1969 en la revista SP, de orientación joseantoniana.

Nostalgia y alarma

Siendo Aznar, a finales de la década de los setenta, el número uno de Alianza Popular en La Rioja, escribió varios artículos en la prensa local cuyos contenidos pueden resumirse así: nostalgia de la dictadura y alarma máxima ante la Constitución democrática y, más aún, ante su Título Octavo, el referido a las autonomías.

Sin pedigrí democrático

No ha habido en ninguno de los países que Aznar califica de normales un solo líder de la derecha que –derrotado el fascismo y el nazismo- llegara al Gobierno con un pedigrí tan escasamente democrático como el de Aznar. Ni en Estados Unidos, ni en el Reino Unido, ni en Alemania, ni en Francia. Tanto en Francia como en Estados Unidos sí hubo dos generales que alcanzaron la presidencia.

Dos generales antifascistas

Fueron el general de Gaulle y el general Eisenhower. Los dos lucharon, cada uno con responsabilidades distintas, contra Hitler y Mussolini. Alcanzaron la presidencia gracias a los votos. Franco, amigo de los dos monstruosos tiranos, gobernó gracias a las armas y a una represión feroz de casi cuatro décadas.

Los fundadores de AP

Alianza Popular, AP –desde 1990 PP-, fue fundada por ministros y altos cargos de Franco, capitaneados por Fraga Iribarne, el hombre que designó, por cierto, a Aznar como sucesor suyo. Que diga Aznar en voz alta qué dirigente de la derecha norteamericana, británica, alemana o francesa ha llegado a gobernar -desde 1945 acá en el caso francés y alemán-, arrastrando la estela ideológica procedente del fascismo made in Spain que arrastra él.

Burjassot

¿Le parece normal a Aznar que su partido se niegue a condenar, por ejemplo, al general Queipo de Llano, que fue un asesino compulsivo, como bien saben en Sevilla y en toda Andalucía? Este hecho acaba de pasar hace unos días tan sólo en Burjassot. ¿Le parece normal que su partido siga castigando a Unamuno, como sucedió recientemente en Salamanca? Quizás a Aznar todo esto le pilló distraído, escuchando la COPE de su amigo Losantos, leyendo The Times de su amigo Murdoch o El Mundo de su amigo Ramírez, el mismo que le dijo que “España no está para remilgos y no puede prescindir de tu valía”.

El apóstol de la guerra

¿Es normal que la derecha española siga suspirando por Aznar, el presidente que se convirtió en fervoroso apóstol de la guerra de Irak, en contra de la opinión de la inmensa mayoría de los españoles? Ese presidente mintió gravísimamente del 11 al 14 de marzo de 2004 y aún no ha rectificado. Es más, alimenta la falsedad, y la esparce siempre que lo cree oportuno, de que sí pudo participar en la masacre ETA y hasta el propio Zapatero? ¿Le parece normal tal comportamiento, Sr. Aznar?

400 Anys d'Òpera

Se busca ópera, viva o muerta

AGUSTÍ FANCELLI (Publicat a El País- 27-01-2007)
Con L'Orfeo de Monteverdi nació hace 400 años la ópera, un género musical tan admirado como rodeado de arte, glamour y divismo. Pero también del que siempre se ha profetizado su muerte. Cuatro siglos en los que ha servido como gran representación social, aunque esos destellos empiecen a apagarse. Un placer irrepetible en el que se refleja el tiempo con nombres como Callas, Tebaldi, Di Stefano, Victoria de los Ángeles, Caballé, Pavarotti, Kraus, Domingo y Sutherland.El desarrollo del género ha consistido en replantear la relación entre las palabras y la músicaLa ópera cumple 400 años. Del 16 al 18 de febrero se celebran unas jornadas europeas conmemorativas del estreno de L'Orfeo de Claudio Monteverdi en la Accademia degli Invaghiti de Mantua, presumiblemente el 24 de febrero de 1607, que se suele considerar la fecha de alumbramiento del género. Cabe preguntarse qué otra disciplina puede exhibir una partida de nacimiento tan precisa: hasta en esto la ópera es rara. Desde luego, siempre es posible poner en duda esa paternidad y desplazarla a la florentina camerata de músicos y poetas reunidos por el conde Giovanni Bardi del Vernio, de la que formaba parte Jacopo Peri, autor de una Eurídice un poco anterior a L'Orfeo monteverdiano. Pero se trataría de un lapso cronológico despreciable: el nacimiento del melodrama se registra en cualquier caso en los últimos decenios del siglo XVI -a las puertas del barroco- en las cortes de la Italia central como un intento de recuperar el espíritu de la tragedia griega. El lema del movimiento fue "recitar cantando", es decir, primero las palabras, la poesía, luego la música. El desarrollo del género durante los cuatro siglos posteriores ha consistido principalmente en un replanteamiento crítico del binomio seminal.Pero si el nacimiento está claro, no lo está el final. ¿Está viva o muerta la ópera? No es nada fácil contestar. En el último Concurso Internacional de Canto Francesc Viñas, celebrado la semana pasada en Barcelona, se inscribieron más de 400 jóvenes candidatos al estrellato, procedentes de 50 países. Las cifras crecen de año en año. Más estudiantes que quieren hacer de la música su medio profesional, más libros y discos, más información sobre iniciativas, repertorios, métodos. También más público en los espectáculos y más presupuesto para realizarlos. El Liceo de Barcelona dispone para su próxima temporada, que presentó el pasado lunes, de 57 millones de euros, de los cuales 28,9, la mitad, son aportados por las administraciones y el resto se cubre por venta de entradas (la oferta es de 300.000 localidades) y mecenazgo (7 millones). Son cifras moderadas en relación con los caudales públicos aportados por otras administraciones europeas. En cualquier caso, la ópera mueve dinero. Y, sin embargo, no consigue desprenderse de cierto olor a cadáver, a género enterrado y embalsamado como mero señuelo turístico: un paseo por Salzburgo o Aix-en-Provence en plenos festivales deja esa impresión, por fortuna junto con otras menos crepusculares.
Ocurre que la ópera nace muerta o, cuanto menos, con la muerte escrita en sus genes. No es ninguna casualidad que el mito de Orfeo se halle en los fundamentos mismos del género. En la fase Sturm und Drang inicial, se trata de una muerte vencida precisamente por la música, un superpoder que permite al poeta navegar con su cetra por la Laguna Estigia y rescatar a su amada del reino del Hades. De ahí hasta Tristán e Isolda, que muchos autores identifican con el fin del melodrama por la estocada que propina a su elemento más vital, la melodía, la ópera habla sin cesar del final ineludible. No casualmente el escenógrafo Jorge Lavelli tituló un ensayo de hace años, de manera muy francesa, Opéra et mise à mort (Fayard, 1979), ópera y puesta en muerte, en lugar de puesta en escena.Luego está el capítulo del divismo. Callas, Tebaldi, Victoria de los Ángeles, Caballé, Sutherland, Di Stefano, Del Monaco, Jussi Björling, Pavarotti, Kraus, Domingo, tantos otros: astros que titilan en un firmamento de excelencia. Célebres rivalidades, legendarias soirées: el trivial de la ópera es un juego inagotable y adictivo. Hoy quedan restos de las antiguas constelaciones. Cierto, el plantón de Roberto Alagna en la Aida inaugural de La Scala y su sustitución por un cover en tejanos resucita el espejismo de la oportunidad y el triunfo súbitos, el sueño del ascenso social fulgurante, algo muy presente en los 400 jóvenes inscritos al Viñas. Pero las carreras de hoy son más cortas que las que se consolidaron durante la segunda mitad del siglo pasado. Y la educación tiene mucho que ver con ello. ¿Quién recuerda a Tiziana Fabbricini, que se aventuró a protagonizar La Traviata en La Scala en 1991 tras la imponente huella dejada nada menos que por Maria Callas? El sistema mediático fagocita, deglute voces con voracidad saturnal porque sabe que el mercado garantizará el suministro. Antes se procedía con otros tempi. Teresa Berganza acaba de festejar sus 70 años en plena actividad y Montserrat Caballé, los 50 de su debut en Basilea como Mimí. Estas señoras conocen sus respectivos instrumentos como ya no se da, aunque siempre caben honrosas excepciones. Han sabido calibrar la técnica con precisión de relojeras, han aceptado someterse a duros aprendizajes y en su momento renunciaron a ofertas que reputaron sin vacilar como oportunidades-trampa. Y ahí están las dos, investigando repertorios adecuados a sus posibilidades, interpretándolos, administrando su colosal legado. A veces hacen sufrir, pero eso forma parte del juego. Los demás les debemos confianza y respeto: nadie conoce sus capacidades mejor que ellas mismas.
Por lo demás, de la ópera como representación social tampoco queda mucho más que restos inconexos de una burguesía o de una corte. La estructura platea-anfiteatro-palcos-pisos se ha vaciado de su antigua significación de ordenación social para convertirse en un asunto meramente tarifario, lo cual también es una suerte de estructuración social, pero de otro modo. La ópera se ha popularizado, las noches de gala pertenecen al recuerdo, los directores de escena han tomado la plaza al asalto y la Ópera de Berlín se ve en el brete de suspender y reponer más tarde un Idomeneo que decapitaba a Mahoma, a Jesucristo y a Buda. Es cierto, todavía la publicidad de los programas de mano suele ser de un perfume, un reloj, una estilográfica o un coche caros, pero empieza a haber cierta inadecuación entre oferta y demanda. Pervive, de nuevo, cierto aroma de tiempo perdido, un ideal de connaisseur que sabe discernir un filato de un trillo como sabe escoger en una carta de vinos entre un Rioja o un Ribera del Duero, y todos sabemos el cuento que se le echó a estos asuntos en la década farisaica de los noventa. Hoy, gracias al cielo, abonarse a una temporada de ópera no otorga ningún prestigio añadido. Las tribunas de los campos de fútbol concentran unas dosis de poder que los palcos de proscenio hace mucho que han perdido. Por otra parte, el cine ha empuñado sin vacilaciones el cetro del glamour que había quedado vacante.
Entonces ¿por qué sigue viva la ópera? ¿Qué mecanismos permiten generar nuevos públicos, a pesar de la merma de representatividad e identificación? Ni idea, pero puede apuntarse una dirección temporal asociada a cierta consideración vagamente psicoanalítica. La música, se ha repetido, es el arte del tiempo. De un tiempo sin tiempo, como sugería Kierkegaard. Esto es, el territorio predilecto de la ucronía. El mito de Orfeo resucitado por Monteverdi vive fuera de la historia, aunque se camufle tras ella: el Renacimiento tardío no hacía otra cosa que construir un relato del pasado a la medida de sus necesidades estéticas, sin atender a ninguna verosimilitud. Zambullirse en esta protoópera, como en todas, implica el regreso a un lugar a resguardo de toda inclemencia: a la placenta, forzando la metáfora. De la misma forma que el globo aerostático viaja dentro del viento y no conoce el viento, así también la música pretérita transporta al oyente a un tiempo suspendido, fuera del minutero. Jordi Savall suele atribuir el éxito conseguido con su viola da gamba al hecho de que el instrumento apela sin intermediarios a la experiencia íntima del espectador, más allá del repertorio. Lo mismo ocurría con el gregoriano de los monjes de Silos cuando sonaba en los after hours como señal de la hora de cierre: un efecto tranquilizante para marcar el regreso a casa. La ópera actúa en ese mismo eje onírico y alienante, en el sentido de sentirse otro cuando el dulce lamento de Orfeo por el extravío de la mujer amada provoca de nuevo la emoción.
Otro día procederá hablar de Lulú, Moisés y Aaron y la creación lírica contemporánea, que la hay, aunque no lo parezca. Aquí se trataba tan sólo de conmemorar los primeros 400 años de un género con el que uno puede pasárselo estupendamente bien sin necesidad de que nadie le teorice el goce.

Nou obres que van fer història

ETA, PP i Batasuna: un mateix objectiu

Escric aquestes ratlles encara des de la indignació com a ciutadà normal i corrent de com el ressentiment i la neciesa política pot portar el primer partit de l'oposició a posar-se el costat dels terroristes i dels que els emparen negant-se assistir a la Manifestació de dissabte a Madrid contra el terrorisme només per desgastar el govern i poder guanyar les eleccions.

La manca de sentsibilitat humana i d'ètica han assolit en els líders del PP nivells insuperables i patològics i ha de quedar clar que qui no estava el dissabte a la Manifestació, estava en contra de la pau i a favor del terrorisme.

Amb els morts no s'hi valen mitges tintes.

Ni la mort de 2 persones i els canvis i recanvis en el lema de la marxa han servit perquè el PP s'afegís als prop de 200.000 ciutadans i ciutadanes que van sortir als carrers de Marid a cridar ben alt el seu NO rotund al terrorisme.

Quan no hi havia morts, el PP organitzava marxes contra la política de Zapatero acusant-lo d'haver-se rendit als terroristes i ara amb 2 morts sobre la taula el PP es queda a casa.

Igual que Batasuna que no condemna els assassinats.

Igual que ETA que posa la bomba.

No val la pena ni comentar les absurdes, esquizoides i estúpides justificacions de la plana major de l'antidemocràtic PP com tampoc no val la pena comentar les cínques declaracions dels líders de Batasuna ni el repugnant comunicat d'ETA.

El PP s'ha ficat ben bé de peus a la galleda.

Ara la cosa ja està molt claa: a l'un costat TOTS els demòcrates que volem la Pau i el final del terrorisme. A l'altra costat, ETA, Batasuna i el PP.

Potser, i vistes les circumstàncies, caldrà d'ara endavant preguntar al PP, en aplicació de la Llei de Partits si condemna o no els atemptats terroristes. Igual que es fa amb Batasuna. Senzillament repugnant. No hi ha dret.

Tots som Mitrofan!

Avui voldria fer un acte de record i homenatge a Mitrofan, un pobre ós de quatre anys que va ser caçat pel rei Juan Carlos I en una cacera a Russia, seguint la llarga tradició de diversió en la crueldat que sempre ha acompanyat a les Monarquies i que es manifesta en la seva passió per la cacera o les curses de braus.
Aquest fet lamentable, que ha estat publicat en diversos mitjans de comunicació demostra l'anacronisme del dolce far niente de les monarquies i les pervertides formes de divertir-se de les testes coronades i dels aristòcrates, que malgrat els avenços polítics i socials que ha fet la història de la humanitat, segueix ancorada en les més ràncies tradicions dels seus antecessors.

El bon Mitrofan era un ós que vivia feliç a la regió russa de Volgoda, on vivia en captivitat. Segons sembla, era un ós alegre, incapaç de matar una mosca, fins el punt que vivia engabiat perquè tenia por dels gossos.

La seva vida era pacífica i monòtona fins que, per la seva desgràcia, el monarca va aparèixer tràgicament en la seva vida. El rei havia decidit, l'estiu de l'any passat, que li feia il·lusió sortir a matar un ós, i com que al nostre país, aquests animals estan protegitsva decidir viatjar fins a Rússia per consumar la seva reial voluntat.

Com que la Rússia de Putin és un país on les pràctiques mafioses, l'imperi del crim i la llei del més fort, són els fonaments d'aquell Estat, sembla que els servidors del rei van comprar Mitrofan per tal que fos la presa del Borbó.

Però l'ós podia fugir del lloc triat per a l'assassinat, de manera que van decidir donar-li grans quantitats de mel amb vodka per deixar-lo estabornit.

Amb un ós ebri i a quatre metres, ni tan sols un Borbó podia errar el tret.

I així va ser, el rei va disparar un tret al pobre Mitrofan, el qual va morir tot seguit.

Per aquesta gesta sense precedents, sembla ser, el rei fins i tot va presumir d'haver mort un ós 'de un solo tiro'.

L'entorn de la Casa Real només va fer veure que lamentava el fet quan el diari rus Kommersant va publicar el cas a tota pàgina.

Llavors, van adduir que no sabien que l'ós estava ebri i que el rei estava molt afectat.

Els mitjans més servilment monàrquics, van acusar el Kommersant de mentider i difamador, però finalment, davant l'evidència,es va admetre el crim ad majorem gloria de la distracció del rei.

Ara però, per les estepes de Volgoda ja no escolten els esbufecs del bon Mitrofan mentre corre feliç per l'herba.

En el seu lloc, un bassal de sang resseca recorda el lloc un rei aburrit va distreure's de la seva aburrida vida, assassinant un os ebri que no li havia fet cap mal.

La reial bala que va matar Mitrofan l'hem pagat tots els ciutadans i ciutadanes d'aquest país i potser ja va sent hora que es comenci a dir la veritat sobre els vicis, les misèries i els cruels, costosos i incivilitzats plaers i privilegis de la monarquia.

Avui més que mai, tots som Mitrofan.

LLIBERTAT, IGUALTAT I FRATERNITAT!

VISCA LA REPÚBLICA!

En el meu Nom, Sí!

El conjunt de l'esquerra es reactiva amb l'objectiu d'omplir els carrers de Madrid el dissabte a les 18 sota el lema "Madrid per la pau, contra el terrorisme".

L'esperit de la manifestació, que revitalitza el de les mobilitzacions contra les mentides d'Aznar en la guerra de L'Iraq i de les manipulacions d'aquell mateix nefast personatge en la tràgica jornada de l'11-M,, vol fer sortir al carrer un gran nombre de persones a través d'una vertiable onada democràtica de sms, correus electrònics i pàgines web.

És l'hora de sortir al carrer a expressar en pau i en llibertat el rebuig frontal al terrorisme i a tots aquells que emparats per la manipulada i manipuladora ATV del sinistre Alcaraz, pel Partit Popular i pels mitjans de comunicació que prediquen i viuen de l'odi i que de manera immoral acusen el Govern del President Zapatero de l'atemptat d'ETA.

És hora ja de mostrar amb fermesa la unitat de tots els demòcrates en contra dels terroristes i els manipuladors de l'extrema dreta: les dues cares de la mateixa moneda, la moneda de l'odi, el terror, la manipulació i la calumnia.

És l'hora d'expressar que la ciutadania d'aquest país diu no a la violència i que vol viure en pau i que també diu no a aquells que, des de l'extrema dreta, s'alegren de l'atemptat de Madrid perquè el veuen com l'oportunitat d'or per tornar al poder.

Partits d'esquerra (PSOE,IU), sindicats (UGT, CCOO), organitzacions cíviques i la Federació Nacional d'Associacions Equatorianes d'Espanya (FENADE) apadrinen la manifestació prevista a Madrid, on tots aquells que creuen en la pau i la democràcia faran sentir la seva veu en contra de les bombes d'ETA i la ferotge i repugnant ofensiva de l'ultradreta, que s'està convertint clarament una amenaça per la democràcia, igual que ETA o el terrorisme islamista.

Per tots aquells que no podrem ser a la manifestació, li donem el nostre més ferm suport perquè el seu èxit serà l'èxit de la Democràcia i el fracàs dels terroristes d'ETA i de tots aquells que esperen amb delit el vessament de sang per tenir una vil esperança de tornar al poder.

Kandinsky no fue un jinete azul, sino rojo

Entrevista d'Angela Molina a la historiadora Margaita Tupintsyn
Publicat a "Babelia" (el País) (6-1-2007)

Vasili Kandinsky (Moscú, 1886-París, 1944) fue una de las figuras más importantes de la modernidad europea, no sólo porque fue el primer artista que accedió a la idea de la abstracción total, sino también porque tuvo un papel seminal en la creación de dos grandes grupos, Der blaue Reiter (El jinete azul) y la Bauhaus. En 1906 dejó Rusia para instalarse en Múnich, donde estudió arte bajo la dirección de Franz von Stück.

Aquella ciudad de naturalismo lírico y Jugendstil le llevó a desarrollar un arte sin tema, poner énfasis en la total expresividad del cuadro. La amalgama de ideas expuesta en su libro De lo espiritual en el arte (1912), el suprematismo y los conceptos incipientes del constructivismo conocidos como "cultura de los materiales", se convirtió en el prototipo del curso de la Bauhaus alemana."Kandinsky estaba preparado para entrar en la tercera dimensión, olvidar la pintura y centrarse sólo en las construcciones"

La historiadora moscovita Margarita Tupitsyn, instalada desde 1975 en Nueva York, una de las mejores conocedoras de la modernidad y contemporaneidad rusas, propone a través de la exposición Contra Kandinsky, en la Villa Stück de Múnich, la desmitificación de la figura de Kandinsky como "padre" de la abstracción, para acercarlo a contenidos más analíticos y menos subjetivos. "Kandinsky ha permanecido durante demasiado tiempo en un limbo intocado, sin haber sido cuestionado. Fue una víctima del cliché. Nuestro deber como historiadores es revisar la historia del arte y los artistas; si no, los matamos".
PREGUNTA. Der blaue Reiter (con Kandinsky, Marc, Macke y Schönberg) supuso el primer intento de crear un arte "global", un paradigma utópico que aceptaba el arte como vehículo de las esperanzas y miedos humanos. ¿Su tesis, en esta exposición, no aparta en cierta manera al espectador de ese camino abierto por Kandinsky, en su deseo de descubrir nuevos medios de expresión?
RESPUESTA. He querido que la exposición Contra Kandinsky comenzara en Moscú, en 1921, y este hecho hace evidente mi reticencia a mostrar la primera parte de su carrera. He preferido convertir aquel "jinete azul" en un "jinete rojo". Es necesario decir que Kandinsky no fue un jinete azul durante toda su vida, él cambiaba los colores, y de hecho dejó de interesarse por el color cuando llegó a Rusia. En ese año, 1921, su interés se centró en la línea, no en el color. De 1919 es su artículo On line, una auténtica declaración de intenciones. De hecho, la exposición empieza con la línea, no con el color. La línea, tanto para él como para Rodchenko, fue una metáfora para explicar sus ideas utópicas. En cuanto a si su obra era global o no, mire, no me gusta nada esa palabra, pero entiendo que lo que usted plantea es que en aquella época, en Múnich, había un interés por sintetizar diferentes artes. Yo diría que ese interés se mantiene a lo largo de todo el siglo XX hasta la contemporaneidad. Pero si hablamos de Rusia, en 1919, es cierto que ese paradigma utópico se convierte en un problema importante, cómo combinar escultura, pintura, arquitectura, teatro.
P. ¿Por qué escoge Kandinsky, al llegar a Múnich, el camino contrario a los futuristas y constructivistas y decide dar la espalda al mundo material para refugiar su arte en lo espiritual?
R. Creo que ésta es una de las sorpresas de la exposición, porque la gente se llevará otra idea de su obra, muy diferente de la que hemos oído o leído. No se trata sólo de mostrar Kandinsky y su conflicto con otros artistas, especialmente los constructivistas, sino de mostrar el conflicto que existe entre lo que la gente cree de Kandinsky y lo que yo propongo. Lo más importante es la conexión de Kandinsky con el mundo material, cuando él empieza a pensar que la línea está en todas partes, y no sólo está en el mundo del arte, porque también la vemos en la arquitectura, pero sobre todo en el mundo real, material. Kandinsky empieza a pensar en los objetos reales y en su función, al igual que lo hicieron Rodchenko y los constructivistas. Pero no de la misma manera que los minimalistas, pues éstos, en lugar de salir de la galería, encuentran las formas de la calle y las meten de nuevo en la galería. Kandinsky y los constructivistas hacen lo contrario, nos devuelven a la realidad de la vida. Espero que el público empiece a sacudirse los estereotipos, ya sé que es difícil ver más allá de los límites que imponen los historiadores y los museos. Pero yo no me invento nada, todo lo que explico está en sus escritos.
P. Entonces ¿en qué consistió la "oposición constructivista"?
R. Cuando Kandinsky fue atacado por ellos se sorprendió mucho, porque pensaba que su método no era muy diferente. Le acusaron de subjetivista y de psicologizar el proceso artístico. Y sí, puede que intentara psicologizar, pero no en términos procesales, no creo que lo subjetivara. Le preocupaba más la noción colectiva del proceso artístico. Lo que realmente no apreciaron los constructivistas es que Kandinsky estaba preparado para entrar en la tercera dimensión, olvidar la pintura y centrarse sólo en las construcciones. También es importante aclarar que si Kandinsky fue a Alemania no fue porque le echaran de Rusia, sino que fue como representante de la Academia. Los rusos, entonces, tenían mucho interés en comunicarse con Alemania. Sólo en 1929, cuando la Administración rusa no le permitió volver, entonces perdió la ciudadanía.
P. En su tesis, usted afirma que el automatismo de Kandinsky influyó mucho en André Breton y al círculo surrealista.
R. Sí. Cuando Kandinsky llega a Moscú y es testigo directo de la revolución. La puede ver desde su ventana, porque vivía cerca del Kremlin. Fue un acontecimiento trágico y muy dramático para él. Trabajaba porque tenía que reflejar todo el proceso del cambio, y la única fórmula era el automatismo, porque no tenía tiempo para pensar, movía su mano de una manera neurótica porque estaba aterrorizado, de la misma manera que lo estaría si viera caer de repente el World Trade Center. Se dice que fue simpatizante de la revolución, pero no están claras sus ideas políticas.
P. Kandinsky escribió sobre un tipo de arquitectura dedicado a la gran utopía. De hecho, propagó un modelo de arquitecto que privilegia el proceso sobre el resultado. ¿Cree que esa idea, basada en la abstracción y la gestualidad, es vigente en la actualidad? La obra de autores como Zaha Hadid, Peter Eisenman o Rem Koolhaas está muy cercana a esa noción hegeliana de lo "simbólico".
R. Es curioso, ahora que lo pienso, cuando estaba preparando la exposición para el Guggenheim The Great Utopia, en 1992, coincidí con Zaha Hadid, pues ella era la diseñadora de la exposición. Zaha tuvo oportunidad de ver un montón de dibujos y maquetas de arquitecturas de autores rusos. Toda esa información "rusa" la excitó. Por eso he querido poner en esta exposición los dibujos de Kandinsky, porque creo que nadie piensa en su obra en función de la arquitectura. Él escribió mucho sobre arquitectura, y eso demuestra lo conectado que estaba con el mundo material. Si él pensaba en arquitectura quiere decir que pensaba en el mundo material. Lo mismo que estos arquitectos que usted menciona, tan abstractos, piensan en un mundo material, donde la gente puede vivir. Estoy convencida de que hoy todos ellos reconocerían que las ideas de Kandinsky fueron decisivas para ellos.
P. ¿Y Jackson Pollock? Usted afirma que Kandinsky tuvo un enorme ascendente en el expresionismo americano, especialmente en el interés de Pollock por la línea, en su manera de aplicar diferentes variedades de brochazo, la forma de la línea en horizontal. ¿Esta influencia sobre él fue tan enorme como el constructivismo lo fue para los minimalistas?
R. Por supuesto, y nadie es consciente, y esto es porque Greenberg, que como hoy todo el mundo sabe hizo de Pollock lo que es, negó que hubiera esa influencia. Pero hoy sabemos que Pollock leyó sus libros, conoció sus obras. Todo su trabajo fue como un menú para su pensamiento.

Per saber-ne més:

http://www.artcyclopedia.com/artists/kandinsky_wassily.html

http://www.malarze.walhalla.pl/galeria.php5?art=84

Reflexions Alquímiques

Voldria fer una reflexió sobre l'alqímia i el significat simbòlic del color vermell.

L’Alquímia, ha estat coneguda al llarg de la història com un conjunt de pràctiques i doctrines que cercaven la transmutació dels metalls innobles en or.Tanmateix, aquest lloc comú no era sinó una metàfora o si voleu, un objectiu secundari de la Gran Obra, la fita màxima de la qual, no era sinó la transmutació dels elements grollers i primaris de la naturalesa humana fins arribar a obtenir, a través de l’esforç, la força de voluntat i el treball humil, pacient i persistent, la Pedra Filosofal; això és, la consecució de les màximes virtuts i potencialitats de l’ésser humà.

Cadascuna de les tres etapes ascendents de la iniciació alquímica es simbolitzaven per un color diferent: el negre (blau o verd), el blanc, i el vermell.

La primera etapa, representada pel color negre, i que els alquimistes van anomenar com el procés de putrefacció, simbolitzava la introspecció que realitza el nostre ésser extern a la recerca de l'autoconeixement. A mesura que avancem en el procés d'iniciació, ens anem fent conscients de les actituds que ens mantenen en el dolor i el sofriment.

La segona etapa, representada pel color blanc i que els alquimistes van descriure com el Cigne o el Colom, és símbol de puresa i despreniment. A l'arribar a aquest punt del viatge, gran part del nostre bagatge psíquic i mental ja ha estat rebutjat i substituït per coneixements plens de il·luminació i emotivitat. És la llum que succeeix a la foscor, el moment en que la "matèria" es buida de totes les seves impureses.

La tercera etapa, representada pel color vermell, està simbolitzada per l'Au Fènix que reneix del foc, o la "Rosa sobre la Creu", amb la seva rosada com a quintaesencia o Pedra Filosofal.

I és precisament aquí, en el color vermell, on ocorre la transmutació i on el coneixement es transforma en Saviesa. El color vermell, com símbol de l'esperit, de la vitalitat i maduresa, ens duu a relacionar-lo amb la reintegració del nostre ésser en una unitat completa de cos, ànima i ment, plenament indestriablement integrada amb la Totalitat.

El significat d'aquestes tres etapes es complementen amb el del simbolisme dels diferents metalls utilitzats en l'art alquímic i de les diferents deïtats (Sol, Lluna, Venus, Mart, Saturn...) que representen els valors i conceptes que tenim sobre la nostra visió del món i els quals són transformats i purificats pel "Foc Secret" o "Dissolvent Universal". El Sofre, el Mercuri i la Sal representen respectivament la voluntat i la energia vital activadora del canvi, el treball interior i el coneixement que ens permet accedir a aquest canvi. Àries, el primer signe zodiacal, i Mart, el seu regent, són els portadors del color vermell el qual porta implícites les dues qualitats d’aquells.

El vermell és doncs el color de l'Energia, de l'impuls vital, de l'activitat febril i també del perill que comporta l'excés d'aquestes virtuts. Així, no és casual (i per tant és causal) que en els semàfors el color vermell signifiqui perill, o que quan ens posem vermells, és que la naturalesa (que no enganya), fa palès al món exterior de manera no volguda els nostres més profunds sentiments i les nostres més íntimes sensacions.Però el vermell no és només un color perillós.

A l'Orient, el vermell és símbol de prosperitat, salut i bona sort i universalmet se l'associa també com a símbol de l’activitat, de la lluita i de l’energia. La sang, que fa que el cos funcioni, és de color vermell. El vermell és el color de l’essència que desperta l'entusiasme entre tots aquells que es deixen portar per l'apatia, la mandra o la indiferència.

Tampoc no és casual (i per tant és causal) l’adopció del color vermell com a símbol identificador del socialisme, ja que el color vermell vincula analògicament aquesta visió del món amb la culminació de l'obra d'alliberament i d'emancipació plena de l'ésser humà.

El color vermell doncs, amb totes les seves múltiples interpretacions i identitats simbòliques sempre complementàries (que no contradictòries) és efectivament, el color de la vida.

Qui prodest?

La dreta d’aquest país, convertida per voluntat pròpia en extrema dreta, ha ultrapassat ja qualsevol límit de dignitat i responsabilitat democràtica.
La manifestació crispada i violenta d’ahir convocada per l’AVT i recolzada pel PP contra el Govern Zapatero i no contra l’atemptat d’ETA, situa la dreta en un perillós punt de no retorn.
Mai ningú, des de la Transició fins a ara, es va atrevir a acusar de còmplice d’un atemptat al president de torn.
Cap President del Govern, va rebre mai la més mínima crítica després que ETA matés o fes un atemptat. Hi havia unanimitat i suport sense fissures de l’oposició. Els terroristes eren els culpables.
Però ahir a Madrid, el culpable de la bomba d’ETA era Zapatero.
Tanmateix, el necessari corolari de la manifestació de l’ultradreta, amb insults i violència contra polítics d’esquerra, periodistes i la seu del PSOE, ens demostra, que avui la dreta està feliç per l’atemptat perquè creu que serveix els seus interessos electorals i ho estarà encara més si és confirma la mort dels 2 desapareguts en l’atemptat.
La dreta necessitava sang com excusa i argument per exigir la dimissió del Govern i la convocatòria de noves eleccions que creuen que podran guanyar brandant el fracàs de la iniciativa de pau i la tragèdia de l’atemptat i dels possibles 2 víctimes com a únic argument electoral.
Els radiopredicadors de l’odi i el seu braç polític (el PP) deuen estar eufòrics. Amb una lògica repugnant, ETA s’ha convertit en la seva excusa (i el seu millor aliat) per afrontar unes eleccions amb esperances de victòria.
Al culpar al President (i no als terroristes) de l’atemptat, la dreta demostra que els seus objectius són avui inquietantment convergents amb els dels terroristes: els uns i els altres és necessiten com el pa que mengen.
ETA per dinamitar irresponsablement els esperances del procés de pau. I el PP, la caverna mediàtica i la manipulada i manipuladora AVT, per fer fora del govern a Zapatero i mantenir així la dialèctica estèril de la violència terrorista viva davant qualsevol temptativa legítima i moralment justa de buscar la pau.
ETA acaba on comença el PP i els seus acòlits i a l’inrevés. Aquest és avui el preocupant diagnòstic.
La dreta no ha paït que la seva incompetència i els somnis imperials d’Aznar fossin la causa del pitjor atemptat terrorista de la nostra història i la gota que va fer vessar el got de la paciència de la ciutadania.
La dreta, no ha pogut suportar la derrota electoral del 14-M ni l’impuls reformista i democràtic de Zapatero al capdavant d’un Govern que està portant a terme una política progressista i reformista que ha ampliat llibertats, s’està esforçant amb èxit en la reducció de l’enorme dèficit social que ens van arribar els 8 anys de govern d’Aznar, que va retirar els tropes de l'Iraq i que a més a més, l’economia vagi bé.
Aznar ens va mentir amb el conte de les armes de destrucció massiva, ens va mentir amb l’autoria de l’atemptat de l’11-M i ens menteix quan tergiversant la implacable realitat de l’hemeroteca, nega que mai va negociar amb ETA per buscar el legítim objectiu de la pau.
Com molt bé deia Enric Sopena a El Plural.com, “No podem ni hem de seguir assistint impàvids al repugnant espectacle que se'ns presenti a Zapatero com un terrorista o un assassí. O com l'amic dels terroristes. O com el qual ha rendit l'Estat de Dret a ETA/Batasuna. Tot això és fals. Com fals és que Zapatero sigui el màxim culpable del feroç atac etarra a la T-4. Ni el màxim ni el mínim. Zapatero només ha intentat –protegit per tots els partits polítics, tots, excepte el PP!- que els terroristes abandonessin les armes per la via pacífica i democràtica. No ho ha aconseguit, encara que pugues encara aconseguir-lo (10 de febrer de 1996, Londres, per exemple). Ho van intentar González i Aznar. Llavors, ni una sola veu es va alçar, després del fracàs, per a demanar-los responsabilitats i transformar a aquests presidents en autors o còmplices d'ETA.”
Ni més ni menys.
La dreta, amb un llenguatge calcat al de la dreta que va propiciar el cop d’Estat del 36 contra el règim democràtic republicà i ens va sotmetre a una cruenta guerra, una ferotge repressió i una dictadura de 40 anys que va convertir el nostre país en el cul del món, està intentant crear avui el clima irrespirable que precedeix al d’un cop de mà contra el sistema democràtic que provoqui la caiguda del Govern.
I en aquest objectiu, el PP i la caverna mediàtica té en ETA el seu millor aliat.
Aquesta és la crua realitat. No n’hi ha cap altra.
La dreta acusa Zapatero de feblesa davant el terrorisme. D’haver rendit l’Estat de Dret davant els terroristes i de ser el culpable de l’atemptat.
Però el compromís del President, el marc de la resolució del Congrés de Diputats de maig del 2005, ha estat i és el de buscar la pau sense cedir al xantatge terrorista.
I és precisament la coherència amb aquesta posició, la clau que pot explicar perquè els terroristes han trencat la treva permanent que ells mateixos van declarar. No hi ha hagut cessió als terroristes perquè aquests no han donat mostres de tenir una voluntat inequívoca de deixar les armes.
Va ser el govern del PP, recordem-ho, qui enmig dels negociacions amb ETA i sense que aquesta deixés de matar, el qual per boca del propi Aznar el 3 de març del 98, afirmava “si els terroristes deixaven les armes, jo sabré ser generós” i qui el 5 de novembre d’aquell mateix any, dos dies després d’autoritzar solemnement contactes amb els terroristes, apostava “per obrir-se a l'esperança, al perdó i a la generositat”.
El Govern socialista, ja ho he dit abans, no ha fet cap gest polític en matèria penitenciària perquè no és donaven els condicions per la pau fixades per la resolució del parlament, tot i que, malgrat tot, rep les crítiques ferotges d’aquells que el 26 de desembre del 98, quan estaven al Govern van qualificar de “gest conforme a la voluntat i el desig que arribi la pau l'haver acostat un centenar de presos”.
El PP està jugant irresponsablement amb l’esperança de pau de la ciutadania d’aquest país només per l’expectativa bastarda d’esgarrapar uns quants vots que li permetin de tornar al poder, enterrant amb tones de fems les seves pròpies paraules i decisions polítiques que van adoptar quan governaven.
És èticament repugnant que Acebes, l’incompetent ministre de l’Interior de l’11-M titlli Zapatero de còmplice dels terroristes quan ell, essent ministre va excarcerar 311 etarres, entre ells 64 assassins múltiples.
Caldrà recordar-los també, al PP i als seus acòlits (a propòsit del recent robatori de pistoles a França per part d’ETA), que el 30 de setembre del 99, ETA es va apoderar a Bretanya de vuit mil quilos d'explosius, en plena treva, i no per això el Govern del PP digués prou.
Tenim una dreta atacada d'amnèsia incurable.
Davant aquesta situació, és lícit preguntar-se: quina alternativa podria oferir el PP, després de tres anys d’estratègia catastrofista i de l’apocalíptic “Se rompe España!”, davant els èxits de la política econòmica i les reformes socials i polítiques de Zapatero?. Què li quedaria al PP si l’èxit del procés de pau anés de mans del govern socialista?.
Doncs està molt clar.
El PP, amb el rumb perdut i sense missatge aniria de cap a un segur desastre electoral i la dreta entraria en una segura i llarga travessia del desert.
És per tot això que s’entén la veritable motivació de l’estratègia de la tensió que des de l’endemà dels darreres eleccions generals, el PP i la caverna mediàtica van posar en marxa i que ha tingut en la seva frontal oposició al procés de pau la seva pedra de toc.
La democràcia es basa en l’alternància i en aquest país, l’alternativa política al Govern socialista és, avui, dissortadament, un partit enrocat en l’ultradreta, la intolerància i en el rebuig a la pau. Una tragèdia pel sistema democràtic.
Cal que la dreta democràtica, reflexioni seriosament sobre la situació a la que l’estan portant els seus actuals líders i els radiopredicadors de l’odi que els hi marquen l’agenda política. I és imprescindible que diguin prou i que encarin amb fermesa i decisió la imprescindible necessitat de canviar de rumb i retornar al sentit comú, al sentit d’Estat i la responsabilitat democràtica.
El silenci davant aquest enorme i irresponsable despropòsit, els farà còmplices de l’enorme perjudici que estan causant al sistema democràtic i de les conseqüències que d’això se’n derivin.
I per descomptat, aquest silenci i la persistència irresponsable en aquesta estratègia, farà legítim que molts ciutadanes i ciutadans ens seguim fent la gran i inquietant pregunta que es deriva del criminal atemptat d’ETA a Madrid,
Qui prodest?

Gandhi, ETA i els predicadors de l'odi

Escric aquestes notes tot just quan acabo de sentir la declaració del President del Govern després del salvatge atemptat d'ETA d'aquest matí a Madrid.

La represa de la barbàrie terrorista, trencant l'alto el foc permanent declarat per la banda i que va obrir expectatives de diàleg per posar fi a la violència terrorista és una noticia nefasta per qualsevol persona de bé i per a tots els demòcrates.

L'acció d'ETA, i les cíniques declaracions d'Otegi d'aquesta tarda, reclamant la continuitat del diàleg i sense condemnar l'atemptat, quan hi ha 2 persones a hores d'ara encara desaparegudes com a conseqüencia de l'atemptat, són el contrapunt repugnant a la ferma declaració del President Zapatero suspenent tota iniciativa de diàleg amb els terroristes i afirmant que no es compleixen les condicions de la resolució aprovada pel Parlament l'any 2005 que passa perque els terroristes i els que els representen mostrin una voluntat inequívoca d'abandonar la violència.

És doncs un dia trist per als que volem la pau i dissortadament, un dia feliç pels terroristes.

Però, i això és el pitjor de tot, avui deu ser també un dia esperançador per als predicadors de l'odi i el partit que els representa.

I sí, m'estic referint al PP i a tota aquesta màfia mediàtica incendiària i antidemocràtica que han atiat el foc irresponsablement contra les iniciatives de pau, fent tot el possible per boicotejar-lo i fer-lo saltar pels aires durant aquest mesos. I sí, m'éstic referint a tots aquells polítics despreciables que han estat la "deslleial oposició" i han negat el pa i la sal al Govern en una iniciativa de buscar la pau, no sols legítima, sinó moralment inexcusable, i que ara, després de l'atemptat, i fent un exercici hipòcrita d'amnèsia política obliden que ells quan governaven també van intentar buscar la pau i van fracassar però sempre van tenir el suport lleial de l'oposició de llavors, el PSOE.

Avui, més d'un predicador de l'odi deu estar feliç i més d'un spin doctor del carrer Gènova es deu d'estar fregant les mans davant els possibles rèdits electorals que els pugui aportar l'atemptat d'avui, i més encara si es confirma la mort dels 2 desapareguts. Esperaven i volien violència per tenir esperances de guanyar les eleccions. Doncs bé, ja la tenen!.

I potser fins i tot, tindran 2 morts de regal per poder brandar-los com actiu electoral i utilitzar-los fins el vòmit com argument contra el govern a través de les ones.

Deia Gandhi: "no hi ha camí per a la pau, la pau és el camí".

Aquest home bo, que va fer de la no-violència la seva raó de viure, va ser assassinat per fonamentalistes que veien en la pau de Gandhi una amenaça per fer prevaldre la doctrina de l'odi en contra de la força de la raó.

Si Gandhi visques avui al nostre país, segur que hauria donat suport a la iniciativa de pau a Euskadi i que per això, seria també un objectiu a abatre pels terroristes i els seus acòlits i pels ràdiopredicadors de l'odi i el partit que irresponsablemente, antidemocràticament i immoralment els hi dóna suport.

Els Ritus de la Seguretat

Vaig llegir amb molta atenció l'article que va publicar l'escriptor i especialista en informàtica i Internet José Antonio Millán a "El País" el passat 13-11-2006 "Los ritos de la Seguridad" i de la lectura d'aquest article, que reprodueixo íntegrament, em va fer reflexionar un cop més sobre les ombres i els interrogants sense explicació sobre els efectes directes que sobre la vida de les persones i la seva llibertat ha tingut i té la guerra global contra el terrorisme que arrenca dels terribles i enigmàtics atemptats de l'11-S.

Si llegim entre línies més enllà de la literalitat de la noticia, són molts els interrogants derivats del monstruós atac de l'11-S i de les seves sagnants i terribles seqüeles (Madrid, Londres, Bali...) i de la guerra d'Iraq. Les continues amenaces terroristes que les autoritats ens anuncien periòdicament a bombo i plateret però no sempre ben explicades o amb un deix d'inconcreció, o les pròpies evidències com a mínim dubtoses que posen en dubte aspectes esssencials de les explicacions oficials dels atemptats de l'11-S, evidenciades per publicacions independents com la Red Voltaire o pensadors de la talla d'un Noam Chomsky, deixen el ciutadà com a mínim astorat i neguitós davant un procés que, prioritzant la necessitat d'extremar la seguretat contra un enemic invisible, cruel, fanàtic i despiatat, van minant, com a efecte col·lateral (o no tant) els fonaments mateixos de l'edifici de les nostres llibertats.

El Nou Ordre Mundial, bel·licista, salvatgement capitalista i neocon, s'està construïnt a partir de la nostra por, i l'enemic indubtablement real en quant a la seva existència i les seves fanàtiques i psicòpates motivacions, apareix clarament davant els nostres ulls si bé, llegint entre línies o analitzant a fons la enorme quantitat d'informació i documentació disponible, sorprèn descobrir l'existència d'inexplicables relacions (comercials, personals...) entre "els bons i els dolents", que em porta a plantejamen-me la hipòtesi que el terrorisme islàmic no sigui sino un Cavall de Troia que amagui una hipòtesi encara més terrorífica: que tot plegat no es tracti sino un gran engany planetari o, com altres ho han qualificat argumentadament, un "cop d'estat mundial" per implantar un Nou Ordre que acabi amb les nostres lliberats a base d'instal·lar la por i la inseguretat en la nostra consciència de manera permanent.

Després de la caiguda del comunisme, el món s'ha quedat amb una sola superpotència planetària i tal vegada, com assenyalava l'Informe Iron Mountain (1966-1967), publicat pel Hudson Institute a petició del Secretari de Defensa dels USA, Robert S. McNamara preveient la hipòtesi de la caiguda del bloc soviètic, potser caldria "inventar" un nou enemic que servís per evitar les conseqüencies econòmiques negatives que podria tenir pel "complex militar-industrial" l'eventualitat d'un possible desarmament global i un escenari de pau permanent.

Llegeixo directament un extracte del citat Informe:

“La posibilidad de una guerra proporciona la sensación de necesidad externa sin la cual ningún gobierno puede conservar durante mucho tiempo el poder. La historia recoge numerosos ejemplos de que el fracaso de un régimen a la hora de mantener la credibilidad de una amenaza de guerra ha llevado a su disolución, por la acción de fuerzas de intereses privados, de reacciones ante la injusticia social, o de otros elementos desintegradores. La organización de una sociedad en función de la posibilidad de una guerra es la fuente principal de su estabilidad política”. (...) "En general, el sistema fundamentado en la guerra proporciona el móvil básico para una organización social fundamental. De esta forma refleja, al nivel de la sociedad, los incentivos del comportamiento humano individual. El más importante de estos incentivos, para los intereses sociales, es la motivación psicológica individual de lealtad a una sociedad y a sus valores. La lealtad requiere una causa; una causa requiere un enemigo. Esto es obvio; el punto decisivo es que el enemigo que define la causa debe ser realmente temible. Por así decirlo, el presunto poder del “enemigo” capaz de asegurar un sentido individual de lealtad a una sociedad, debe ser proporcional al tamaño y la complejidad de la sociedad. Hoy, por supuesto, ese poder debe poseer una magnitud y una capacidad aterradora sin precedentes”. (...) “La existencia de una amenaza externa aceptada es, por consiguiente, esencial tanto para la cohesión social como para la aceptación de la autoridad política. La amenaza debe ser creíble, de una magnitud adecuada a la complejidad de la sociedad amenazada, y debe ser presentada, cuando menos, como pesando sobre la sociedad entera”.

És a tall d'aquestes reflexions que he reproduït l'article de José Antonio Millán, publicat a "El País" el passat 13-11-2006 al que feia esment perquè serveixi com a motiu de reflexió sobre si potser un fet aparentment tan banal o fins i tot amb tocs pintorescs, com poden ser les noves mesures de seguretat aèria, no siguin una altra volta de cargol en una estratègia global per inscriure'ns el gen de la por en el nostre subconscient i que pas a pas, peça a peça, ens porti ineluctablement cap a l'acceptació final d'una limitació de les nostres llibertats fins a límits que avui per avui, jo almenys no puc encara imaginar-me.

Los Ritos de la Seguridad

José Antonio Millán

El País (13-11-2006)

Voy a entrar en un edificio público madrileño, donde por el revuelo se ve que esperan la visita de alguna autoridad. Coloco mis objetos metálicos ante el empleado de seguridad, y paso por el arco, que no pita. El empleado señala la bolsa de cuero que encierra las llaves de mi casa: llaves abultadas, de casa antigua (del tamaño de un puñal corto, para entendernos). Y me pregunta, sin abrirla: “¿Llaves, no?”. “Sí”, contesto yo. Y me deja pasar.
Otra anécdota: cada vez que viajo en puente aéreo en dirección a Barcelona, me hacen que me quite el cinturón, pero en dirección a Madrid, no. ¿Por qué? ¿Tendrá que ver con la rotación de la Tierra?
¿Dónde quiero ir a parar? La seguridad que presuntamente vela por nosotros es, en realidad, un ritual vacío. Quien haya pretendido entrar en Israel se habrá dado cuenta de lo que es un control de seguridad de verdad. Esto, lo nuestro, son remedos. ¿Por qué se hacen?
La última vuelta de tuerca: ahora el pasajero aéreo se ve forzado a exponer sus champús y pomadas para las hemorroides en una bolsita transparente. No dejan llevar ni agua en una cantidad razonable. ¡Dios mío!, ¿qué más inventarán? La razón que dan es que han descubierto a islamistas con explosivos líquidos. Pero ¿y los explosivos sólidos? ¿Y las armas blancas de cerámica, indetectables por los arcos de metales? ¿Y las armas de fuego desmontables, camufladas entre elementos neutros del equipaje? No he aprendido estas cosas frecuentando webs terroristas, sino en películas normales. Y otra pregunta: ¿por qué no aplican estas medidas también en trenes, autobuses o mercados, donde ha habido muchos ataques terroristas?
¿Qué pretenden estos ritos siniestros e ineficaces, con ecos de campo de concentración (personas sedientas despojadas de su ropa, sin zapatos, con sus pertenencias a la vista en una bolsita, formando largas colas)? ¿Qué persiguen, aparte de aumentar los beneficios de las compañías de seguridad y las ventas de agua a bordo? Parece duro decirlo, pero están probando hasta dónde puede llegar la sumisión de los ciudadanos. Y da la impresión de que puede llegar muy lejos. Es un ensayo general para los tiempos que vendrán.
Paralelamente, y en un movimiento que se ha repetido en la Historia unas cuantas veces, lo que se proponen es enfadarnos, irritarnos profundamente. ¿Para qué? Para que dirijamos nuestra ira y nuestra frustración no hacia ellos (el empleado que nos registra, las autoridades anónimas que han ordenado estas medidas demenciales), sino hacia el intangible islam. Nos han fabricado un enemigo, y están consiguiendo que muchos lo odien de verdad, en mangas de camisa y con la bolsita en la mano.
Y de ese modo, cuando nos digan (no los tribunales, ni la prensa, sino informes secretos de la policía transmitidos a los supragobiernos) que hay una nueva amenaza que exige, ¿quién sabe?, recortar la libertad de prensa, cerrar la Internet, limitar los movimientos de los ciudadanos u otras cosas en las que prefiero no pensar, nos encontrarán irritados, cansados, profundamente humillados. Y aterrorizados. Y entonces accederemos sin protestar.

El Centre Pompidou obre el centenari d'Hergé

Publicat a "El Periódico" (25-12-2006)

La mostra parisenca, gratuïta, ofereix 300 dibuixos originals del pare de Tintín

Una immensa reproducció del cèlebre coet de quadros vermells i blancs, amb què Tintín va arribar a la Lluna 19 anys abans que Neil Amstrong, tapa la façana del Centre Pompidou de París. El galàctic edifici, construït el 1970 --que també es va anticipar al seu temps--, rep amb aquest toc de complicitat els visitants de l'exposició Hergé, amb què s'inicia la commemoració, el 2007, del centenari del naixement del pare d'un dels herois més universals del còmic. Aquesta retrospectiva, d'accés gratuït, estarà oberta fins al 19 de febrer.Repartida en tres plantes del centre, la mostra parteix dels orígens de l'artista, nascut amb el nom de Georges Rémi el maig del 1907 a prop de Brussel.les. El primer dibuix, realitzat als quatre anys en una postal, els inicis a les revistes belgues --on a partir de l'any 1924 firma amb les seves inicials invertides, RG, que aviat es convertiran en Hergé-- i el naixement de la criatura que donaria lloc a la seva obra mestra, Tintín, fan les delícies de tintinòfils i d'amants del còmic en general.

VIATGE DES DEL 1930

L'exposició invita a viatjar a través de l'evolució del reporter més famós del còmic des de Tintín al país dels sòviets --el primer àlbum, publicat el 1930--, fins a l'inacabat Tintín i l'art- alfa, editat el 1986, tres anys després de la mort de l'autor i que justament fa referència al Centre Pompidou. Hergé va rebutjar explícitament que la seva obra fos continuada per una altra persona.Explicada a través de 300 dibuixos originals, la història de Tintín i el seu gos Milú es va enriquint amb la introducció, a partir del 1940, dels altres personatges, com el capità Haddock, el professor Tornassol o la Castafiore.

La mostra dedica una sala a El lotus blau amb l'exhibició de les 124 planxes originals de l'àlbum que va marcar un punt d'inflexió en l'obra d'Hergé.Va ser el primer en què l'autor es documenta de forma exhaustiva --gràcies a la trobada amb un jove estudiant xinès el 1934-- per convertir les seves històries en un reflex dels països que visita Tintín --encara que a vegades rebin noms imaginaris-- i una iniciació a la història contemporània.

Des dels conflictes del Pròxim Orient (Tintín al país de l'or negre) a les revolucions sud-americanes (L'orella escapçada), el dibuixant descriu el món on viu, on les guerres i les tensions diplomàtiques estan a l'ordre del dia.

El pensament d'Hergé està present. "Tintín ha sigut per mi una ocasió per expressar-me, per projectar el desig d'aventures i de violència que hi ha en mi", revela el dibuixant en un document sonor que complementa el recorregut.Paral.lelament a la vida de Tintín transcorre la d'Hergé. La seva trobada en els anys 70 amb l'artista nord-americà Andy Warhol i la seva passió per la pintura contemporània, les seves cartes a científics per documentar-se en l'elaboració d'Objectiu: la Lluna o una sèrie d'autoretrats mostren retalls de la personalitat d'un dels creadors més significatius del segle XX.

Aquesta mostra constitueix l'antesala de l'Any Hergé, que anirà seguida de diferents esdeveniments relacionats amb l'autor. Però de moment a les llibreries franceses ja es respira el centenari. L'assaig de Pol Vandromme sobre l'univers d'Hergé i els seus personatges, El món de Tintín, ha estat reeditat amb noves aportacions. I també han aparegut altres llibres: Generació Hergé, en què el periodista Olivier Delcroix descobreix la seva admiració pel reporter de còmic; La vida quotidiana a Moulinsart, una visió del món de Tintín a través del cèlebre chateau convertit en quarter general del jove aventurer, i La petita biblioteca del tintinòleg són mostres de l'interès que continua despertant el dibuixant belga. "Hergé té 100 anys, però Tintín no tindrà mai edat", diu com a resum el biògraf Benoit Peeters.

Més Informació:

Exposició Hergé al Centre Pompidou

Tintin. Web Oficial

Comentari sobre el Yijing (El Llibre dels Canvis)

Avui us vull recomanar un altre llibre que si l'hagués de definir amb poques paraules, us diria que ha estat el meu llibre de capçalera i la meva guia des de fa més de 30 anys: el Yijing.

Aquest llibre que va arribar a mi de manera accidental (casual o més aviat causal?) quan era el moment precís perque ens coneguessim, ha estat la meva brúixola, amic, company de fatigues, psicoterapeuta, còmplice de les meves angoixes i esperances i mestre filosòfic al llarg de tots aquests anys.

El Yijing ha estat també des de llavors un "camí de senders que es bifurquen", en una expressió que prenc (amb el seu permís) del meu admirat i genial Jorge Luís Borges, que m'ha portat a altres lectures i que ha perfilat, amb una marca clara i inesborrable, la meva filosofia de vida.

Podria parlar del Yijing i no acabaria. Potser ho faré en una altra ocasió.

Serveixi aquest petit comentari per recomanar-vos la darrera versió d'aquest univers negre sobre blanc que ha caigut a les meves mans: es tracta de l'edició que n'ha fet Atalanta i del que avui casualment (causalment) sortia referenciada en un article a Babelia, suplement de cultura de El País i que reprodueixo en la seva integritat.

Un libro con alas y alma

ISIDORO REGUERA 23/12/2006 (Babelia-El País)

El Yijing (moderna transcripción fonética de I-Ching, la pronunciación no varía) es desde hace tres mil años la piedra angular de la cultura y del alma chinas, es decir, la instancia ontológica suprema desde la que China ha ido soñando a su modo la última conformación esencial de las cosas y el psicoanalista-terapeuta privilegiado de sus inquietudes anímicas, del ajuste-desajuste de esos sueños. Primordialmente, sin embargo, es el "Clásico de la adivinación", el libro oracular, mántico, por antonomasia. Del que, junto a experiencias modélicas como la de la música de John Cage, que cambió radicalmente en contacto con él, o las numénicas instalaciones de vídeo de Nam June Paik, inspiradas en sus hexagramas, por ejemplo, esta sociedad del aburrimiento ha abusado hasta convertirlo muchas veces en un fetiche progre y su técnica de adivinación en pasatiempo agorero. No es extraño que el propio libro se quejara a C. G. Jung, a través del hexagrama 50: "nadie me reconoce, algo impide mi propia vida, no se me entiende. Nos falta, dice Jung, su sabio consejo, su profundidad. Ya no encontramos camino a través de la niebla del destino y de las oscuridades de nuestra naturaleza. Cuando llueva volverá a crecer la buena fortuna".
Ojalá esta espléndida edición de Atalanta contribuya a ello. Una edición que, tanto por la elegancia de su forma cuanto por la precisión de su contenido, es la materialización perfecta de un libro que parece que tiene alma y cuya consulta necesita de toda una delicada ceremonia ritual de acercamiento. El texto que presenta es la primera traducción directa y completa del chino al castellano, teniendo en cuenta, además, el estado actual de las cosas. En ella, por primera vez también, se introducen los legendarios comentarios de Wang Bi a las distintas partes del texto, así como se presentan preliminarmente sus "Observaciones generales". Las introducciones y notas de los traductores son modélicas.
¿Cómo es posible que una técnica adivinatoria sea a la vez exploración metafísica, terapia anímica, escuela de conducta y manual de acción? ¡Ah, si esa técnica permite adentrarse en la fábrica interior del universo, allí está todo! Y más interesante y complejo aún, cuando se trata de un mundo como el de la cultura china en el que lo único permanente e inmutable es el cambio. Los cambios, mejor dicho. Que "no poseen pensamientos, ni emprenden acciones deliberadas...
Nada hay en el mundo tan espiritual como ellos. Gracias a ellos los sabios podían sumergirse en la profundidad más extrema para examinar las fases embrionarias de las cosas. Es la profundidad, y nada más, lo que permite comprender la voluntad de todo lo que hay bajo el cielo; es lo embrionario, y nada más, lo que permite llevar a cabo las grandes tareas del mundo; es lo espiritual, y nada más, lo que permite ir deprisa sin apresurarse demasiado, y alcanzar la meta sin tener que esforzarse" (Ala V, X). Penetrar, en ese sentido, los cambios hasta sumergirse allí donde todavía no hay razón, ni voluntad, en lo espiritual, profundo, embrionario del mundo: eso es lo que permitirían los hexagramas del Yijing. Las rayas cortadas (yin) o seguidas (yang) que conforman cada una de sus líneas introducen con su dialéctica dentro de la maquinaria y engranaje del mundo en un momento dado, donde ves cómo es todo, cómo funciona y cómo va a seguir funcionando por lo que importa al interés de tu mirada. (O así habría de ser)
Las ocho figuras elementa
les de los trigramas informan, en términos de complementariedad yin/yang, sobre la estructura intrínseca de todas las cosas: intentan explicar el espacio y el tiempo, ordenar la realidad y descifrar el lenguaje en que se expresa el mundo. Los 64 hexagramas construidos sobre ellas amplían la idea de la polaridad yin/yang sacándola del interior a los estados de cosas: suponen 64 situaciones paradigmáticas de mundo. Dicho de otro modo, representan patrones básicos de cambio y transformación del universo. Como tales, su conocimiento proporciona un esquema mental de la situación circundante, en el que vienen definidas tanto las oportunidades como las limitaciones asociadas a un momento dado. Y de ese modo, permiten que la acción humana pueda adecuarse en cada caso a la lógica de los acontecimientos, adaptarse a los cambios y anticiparse en el tiempo. Es decir, mostrarse máximamente relajada y eficaz.
No se trata simplemente de conocer el destino, pues, sino de determinarlo en lo posible con las riendas de un conocimiento privilegiado que permita la mejor estrategia de acción en el camino a la buena fortuna. Basta tirar los cincuenta tallos de aquilea, o las tres monedas, y ¡que comience el juego del destino! A Confucio le habría gustado alargar su vida, como dijo, para dedicar por lo menos cincuenta años a él.

Per saber-ne més sobre el Yijing:

ZhouYi.com

The Taoist Page

La página del I Ching

Genji Monogatari

Voldria fer-vos una recomanació de lectura que sempre faig a aquelles persones que sé que sabran apreciar una veritable joia de la literatura universal.

Es tracta del "Genji Monogatari" (La Història de Genji), un clàssic de laliteratura japonesa i universal del segle XI escrit per una dona, Murasaki Shikibu, una dama de la cort Heian filla d'un cortesà relacionat llunyanament amb el clan dels Fujiwara.

La novel·la descriu maravellosament i amb aquella delicadesa subtil que només poden expressar els orientals, la vida i miracles, l'ascens, la caiguda del princep Genji, fill de l'Emperador i la seva tortuosa i apassionada relació amb les dones. Un tendre Don Juan, delicat, culte i refinat, molt allunyat del seu alter ego.

De l'obra de Murasaki, se n'han dit moltes coses.

El genial Jorge Luis Borges opinava: "No es que la vasta novela de Murasaki sea mejor o más memorable o intensa que la obra de Cervantes, pero sí más compleja y que la civilización que denota es más delicada".
Octavio Paz pensava que el Genji Monogatari era "Una de las novelas más antiguas del mundo comparable a los grandes clásicos occidentales como Cervantes o Balzac”, mentre que autors com W.B Yeats deien del Genji que "La novela de Genji és un dels grans clàssics del món", mentre que Marguerite Yourcenar afirmava que "no s'ha escrit res millor en cap literatura" o Harold Bloom afirmava que “Tras leer a Murasaki, ya nunca se siente igual el amor ni el enamoramiento. Ella es el genio del deseo, y nosotros sus aprendices, incluso antes de leerla por vez primera”.

El Nobel japonès de Literatura, Yasunari Kawabata, afirmava amb rotunditat que “La novela de Genji es la cima de la literatura japonesa. Hasta nuestros días no ha aparecido una obra de ficción que se le acerque”.

A través de les emocions humanes i la bellesa de la naturalesa, el Genji, considerada la primer novel·la psicològica de la història, és una obra extremadament delicada, introspectiva i d'un subtil erotisme, on Murasaki, amb un finíssim humor i una extrema delicadesa, ens descriu la vida cortesa d'una manera sublim, amb les seves passions amoroses, les seves misèries, els seus sofriments i també la refinada cultura de l'era Heian, amb la devoció per la bellesa de la naturalesa, la música, la caligrafia i la poesia.

El Genji és una magistral lliçó de filosofia budista sobre la concepció transitòria i mudable del temps, l'univers, de les coses i dels éssers on Murasaki mostra el principi de la retribució de les accions humsnes, el sukuse o karma, referit sovint pels personatges per fer esment a la força inexorable del destí.

Si alguna frase hagués de resumir el sentit profund i el tret definitori del Genji Monogatari, no seria altra que el "mono no aware", que en una traducció lliure seria "les coses que produeixen llàgrimes", una expressió molt utilitzada al llarg de l'obra i en general en la literatura de l'època, que conté diversos significats com "trist", "commovedor", "dotat de bellesa", o com molt encertadament la va definir Federico Lanzaco "un profund sentiment d'empatia amb la bellesa fugisera de les coses", que fa que del Genji se'n desprengui una profunda sensació de melanconia provocada pel flux inexorable i efímer del temps, que com algú va dir, converteix el Genji en una anticipació de À la recherche du temps perdu de Proust, escrita deu segles abans.

En definitiva, el Genji Monogatari és una d'aquelles joies de la literatura universal que ningú al llarg de la seva vida no pot deixar de llegir.

De les dues versions publicades en castellà (la de Destino i la d'Atalanta), recomano aquesta segona en els seus dos volums, doncs, tot que la traducció no es fa dirèctament del japonès sinó de la versió anglesa de Tyler, és molt més acurada que la primera, que es basa en la traducció de la versió anglesa d'Arthur Waley.

Per saber-ne més sobre el Genji Monogatari:

La Novela de Genji
Blog del Genji - Blog sobre el Genji

Genji Monogatori - Informació sobre la obra al portal de Yue-Chan
The Tale of Genji (Unesco Global Heritage Pavilion) - Versió anglesa delGenji

Oxford Text Archives: The Tale of Genji - Text complert de la traducció de Seidensticker.
Tale of Genji Scrolls - Les il·lustracions de La novela de Genji
Tale of Genji.org - Una bona web sobre el Genji i el món Heian

Tale of Genji Pavillion - Resum dels 54 capítols
Genji-Daigaku.com - Resum i dramatis personae.

Fins que es va trencar el silenci

El diari laRepublica.es presenta un video recordant el 30è aniversari de la coronació del rei Joan Carles I, encarnant una Monarquía imposada pel franquisme i els 30 anys de silenci de la cúpula de la classe política, econòmica i mediàtica. Un silenci que la societat ha començat a trencar.

La democràcia al nostre país és prou madura com perquè puguem recuperar la Memòria Històrica que ens va ser furtada per una dictadura de 40 anys i una cruel guerra iniciada per Franco i uns altres militars traïdors a la República democràtica a la que havien jurat lleialtat pel seu honor.

Son temps de reconciliació però aquesta no pot ser mai plena des de l'amnèsia ni sense fer justicia a totes aquelles persones que van patir repressió, mort o exili per defensar la Democràcia, la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat.

Des del dret a la dissidència que és consubstancial a la Democràcia, tots aquells que ens sentim republicans i reivindiquem la legitimitat històrica del règim polític nascut el 14 d'abril de 1931 i el dret a defensar democràticament, lliurement i pacíficament la nostra opció republicana, volem que el nostre país sigui capaç d'encarar una segona Transició en la que els silencis i les renúncies d'antany es transformin en una valenta i inequívoca afirmació cívica en favor d'una Democràcia plena i alliberada dels tabús del passat.

La República, si algún dia torna ho farà democràticament, cívicament.

L'actual règim constitucional monarquic és, per sobre de tot, un sistema democràtic i és des de la democràcia i només desde la Democràcia, des de l'exercici actiu del govern del poble, com podrem tornar, tard o d'hora a tenir una Democràcia més plena basada en la igualtat de tots els ciutadans i ciutadanes, la justicia social, la supressió de qualsevol privilegi i la laïcitat. En definitiva, una República.

VISCA LA REPÚBLICA!!!

Discurs de la diputada Clara Campoamor en les Corts Republicanes el 14-10-1931 defensant el reconeixement del dret de sufragi a les dones

Señores diputados: lejos yo de censurar ni de atacar las manifestaciones de mi colega, señorita Kent, comprendo, por el contrario, la tortura de su espíritu al haberse visto hoy en trance de negar la capacidad inicial de la mujer. Creo que por su pensamiento ha debido de pasar, en alguna forma, la amarga frase de Anatole France cuando nos habla de aquellos socialistas que, forzados por la necesidad, iban al Parlamento a legislar contra los suyos.
Respecto a la serie de afirmaciones que se han hecho esta tarde contra el voto de la mujer, he de decir, con toda la consideración necesaria, que no están apoyadas en la realidad. Tomemos al azar algunas de ellas. ¿Que cuándo las mujeres se han levantado para protestar de la guerra de Marruecos? Primero: ¿y por qué no los hombres? Segundo: ¿quién protestó y se levantó en Zaragoza cuando la guerra de Cuba más que las mujeres? ¿Quién nutrió la manifestación pro responsabilidades del Ateneo, con motivo del desastre de Annual, más que las mujeres, que iban en mayor número que los hombres?
¡Las mujeres! ¿Cómo puede decirse que cuando las mujeres den señales de vida por la República se les concederá como premio el derecho a votar? ¿Es que no han luchado las mujeres por la República? ¿Es que al hablar con elogio de las mujeres obreras y de las mujeres universitarias no está cantando su capacidad? Además, al hablar de las mujeres obreras y universitarias, ¿se va a ignorar a todas las que no pertenecen a una clase ni a la otra? ¿No sufren éstas las consecuencias de la legislación? ¿No pagan los impuestos para sostener al Estado en la misma forma que las otras y que los varones? ¿No refluye sobre ellas toda la consecuencia de la legislación que se elabora aquí para los dos sexos, pero solamente dirigida y matizada por uno? ¿Cómo puede decirse que la mujer no ha luchado y que necesita una época, largos años de República, para demostrar su capacidad? Y ¿por qué no los hombres? ¿Por qué el hombre, al advenimiento de la República, ha de tener sus derechos y han de ponerse en un lazareto los de la mujer?
Pero, además, señores diputados, los que votasteis por la República, y a quienes os votaron los republicanos, meditad un momento y decid si habéis votado solos, si os votaron sólo los hombres. ¿Ha estado ausente del voto la mujer? Pues entonces, si afirmáis que la mujer no influye para nada en la vida política del hombre, estáis -fijaos bien- afirmando su personalidad, afirmando la resistencia a acatarlos. ¿Y es en nombre de esa personalidad, que con vuestra repulsa reconocéis y declaráis, por lo que cerráis las puertas a la mujer en materia electoral? ¿Es que tenéis derecho a hacer eso? No; tenéis el derecho que os ha dado la ley, la ley que hicisteis vosotros, pero no tenéis el derecho natural fundamental, que se basa en el respeto a todo ser humano, y lo que hacéis es detentar un poder; dejad que la mujer se manifieste y veréis como ese poder no podéis seguir detentándolo.
No se trata aquí esta cuestión desde el punto de vista del principio, que harto claro está, y en vuestras conciencias repercute, que es un problema de ética, de pura ética reconocer a la mujer, ser humano, todos sus derechos, porque ya desde Fitche, en 1796, se ha aceptado, en principio también, el postulado de que sólo aquel que no considere a la mujer un ser humano es capaz de afirmar que todos los derechos del hombre y del ciudadano no deben ser los mismos para la mujer que para el hombre. Y en el Parlamento francés, en 1848, Victor Considerant se levantó para decir que una Constitución que concede el voto al mendigo, al doméstico y al analfabeto -que en España existe- no puede negárselo a la mujer. No es desde el punto de vista del principio, es desde el temor que aquí se ha expuesto, fuera del ámbito del principio -cosa dolorosa para un abogado-, como se puede venir a discutir el derecho de la mujer a que sea reconocido en la Constitución el de sufragio. Y desde el punto de vista práctico, utilitario, ¿de qué acusáis a la mujer? ¿Es de ignorancia? Pues yo no puedo, por enojosas que sean las estadísticas, dejar de referirme a un estudio del señor Luzuriaga acerca del analfabetismo en España.
Hace él un estudio cíclico desde 1868 hasta el año 1910, nada más, porque las estadísticas van muy lentamente y no hay en España otras. ¿Y sabéis lo que dice esa estadística? Pues dice que, tomando los números globales en el ciclo de 1860 a 1910, se observa que mientras el número total de analfabetos varones, lejos de disminuir, ha aumentado en 73.082, el de la mujer analfabeta ha disminuido en 48.098; y refiriéndose a la proporcionalidad del analfabetismo en la población global, la disminución en los varones es sólo de 12,7 por cien, en tanto que en las hembras es del 20,2 por cien. Esto quiere decir simplemente que la disminución del analfabetismo es más rápida en las mujeres que en los hombres y que de continuar ese proceso de disminución en los dos sexos, no sólo llegarán a alcanzar las mujeres el grado de cultura elemental de los hombres, sino que lo sobrepasarán. Eso en 1910. Y desde 1910 ha seguido la curva ascendente, y la mujer, hoy día, es menos analfabeta que el varón. No es, pues, desde el punto de vista de la ignorancia desde el que se puede negar a la mujer la entrada en la obtención de este derecho.
Otra cosa, además, al varón que ha de votar. No olvidéis que no sois hijos de varón tan sólo, sino que se reúne en vosotros el producto de los dos sexos. En ausencia mía y leyendo el diario de sesiones, pude ver en él que un doctor hablaba aquí de que no había ecuación posible y, con espíritu heredado de Moebius y Aristóteles, declaraba la incapacidad de la mujer.
A eso, un solo argumento: aunque no queráis y si por acaso admitís la incapacidad femenina, votáis con la mitad de vuestro ser incapaz. Yo y todas las mujeres a quienes represento queremos votar con nuestra mitad masculina, porque no hay degeneración de sexos, porque todos somos hijos de hombre y mujer y recibimos por igual las dos partes de nuestro ser, argumento que han desarrollado los biólogos. Somos producto de dos seres; no hay incapacidad posible de vosotros a mí, ni de mí a vosotros.
Desconocer esto es negar la realidad evidente. Negadlo si queréis; sois libres de ello, pero sólo en virtud de un derecho que habéis (perdonadme la palabra, que digo sólo por su claridad y no con espíritu agresivo) detentado, porque os disteis a vosotros mismos las leyes; pero no porque tengáis un derecho natural para poner al margen a la mujer.
Yo, señores diputados, me siento ciudadano antes que mujer, y considero que sería un profundo error político dejar a la mujer al margen de ese derecho, a la mujer que espera y confía en vosotros; a la mujer que, como ocurrió con otras fuerzas nuevas en la revolución francesa, será indiscutiblemente una nueva fuerza que se incorpora al derecho y no hay sino que empujarla a que siga su camino.
No dejéis a la mujer que, si es regresiva, piense que su esperanza estuvo en la dictadura; no dejéis a la mujer que piense, si es avanzada, que su esperanza de igualdad está en el comunismo. No cometáis, señores diputados, ese error político de gravísimas consecuencias. Salváis a la República, ayudáis a la República atrayéndoos y sumándoos esa fuerza que espera ansiosa el momento de su redención.
Cada uno habla en virtud de una experiencia y yo os hablo en nombre de la mía propia. Yo soy diputado por la provincia de Madrid; la he recorrido, no sólo en cumplimiento de mi deber, sino por cariño, y muchas veces, siempre, he visto que a los actos públicos acudía una concurrencia femenina muy superior a la masculina, y he visto en los ojos de esas mujeres la esperanza de redención, he visto el deseo de ayudar a la República, he visto la pasión y la emoción que ponen en sus ideales. La mujer española espera hoy de la República la redención suya y la redención del hijo. No cometáis un error histórico que no tendréis nunca bastante tiempo para llorar; que no tendréis nunca bastante tiempo para llorar al dejar al margen de la República a la mujer, que representa una fuerza nueva, una fuerza joven; que ha sido simpatía y apoyo para los hombres que estaban en las cárceles; que ha sufrido en muchos casos como vosotros mismos, y que está anhelante, aplicándose a sí misma la frase de Humboldt de que la única manera de madurarse para el ejercicio de la libertad y de hacerla accesible a todos es caminar dentro de ella.
Señores diputados, he pronunciado mis últimas palabras en este debate. Perdonadme si os molesté, considero que es mi convicción la que habla; que ante un ideal lo defendería hasta la muerte; que pondría, como dije ayer, la cabeza y el corazón en el platillo de la balanza, de igual modo Breno colocó su espada, para que se inclinara en favor del voto de la mujer, y que además sigo pensando, y no por vanidad, sino por íntima convicción, que nadie como yo sirve en estos momentos a la República española.

"El mal neix de la voluntat d'imposar-se"

ENTREVISTA AMB NICOLÁS GRIMALDI. FILÒSOF

NÚRIA NAVARRO

Publicat a "El Periodico" (12-12-2006)

L'origen del mal sembla indesxifrable. Però Nicolás Grimaldi, professor emèrit de la Sorbona i antic director del Centre d'Estudis Cartesians, fa anys que està submergit en aquesta qüestió metafísica. En la seva investigació va ensopegar amb Judes, l'au tor del petó més fals de la història, i va descobrir que al llarg del temps hi ha hagut un milió de delators.

Pinochet ha mort al llit. ¿Una victòria del mal? Pinochet era un general. A Cinco meditaciones sobre la existencia, Nicolás Berdiaeff deia que quan un home no està unit a altres per una simpatia o per un interès comú, per ell no són res més que objectes. Un general no considera que cada home porta a dins seu una cosa infinita, que té somnis. Pinochet va veure que Allende el molestava i, com un mosquit a l'estiu, el va aixafar. Després va continuar aixafant.

Això no l'eximeix. No. Però, fixi-s'hi, el model humà que va escollir va ser manar, imposar-se. Un general fa el contrari que qualsevol treballador. L'única manera de donar la vida sense imposar la teva persona és la feina... Qui es fa oficial no s'entrega, s'imposa.

I Judes? Almenys es va llevar la vida després del cèlebre petó. Judes admirava Jesús, però a còpia d'escoltar-lo aportar correctius a la llei de Moisès, de veure que demanava anar a buscar els esgarriats d'Orient i d'Occident, en va recelar. Si tothom podia entrar al regne del cel, ¿on quedava el poble escollit? ¿Això no seria el final d'Israel? I Judes va escollir trair l'amic abans que la pàtria.

Això ha passat a tots els partits polítics. No ho sé. Podia deixar de seguir- lo i no vendre'l per 30 denaris. Per ell, Jesús només s'havia desviat de l'ortodòxia. Va pensar que la manera de reconduir-lo era portar-lo al davant dels doctors de la llei de Moi- sès. Mateu descriu la desesperació de Judes al veure que Anàs i Caifàs no interroguen Jesús, sinó que l'envien directament al procurador romà. ¿Enviar un jueu a ser jutjat per un gentil? ¡Era reconèixer l'autoritat de Roma! Per això Judes es mata.

Els teòlegs estan d'acord amb vostè?. Molts privilegien la perspectiva profètica. Diuen el següent: "Si la resurrecció s'havia de complir perquè la humanitat se salvés, Judes va ser tan necessari com els màrtirs de Crist".

Llavors, ¿no existeix el mal en estat pur?. Imagini's un matrimoni de jubilats asseguts en un porxo.

M'ho imagino. Un diu: "¿Has notat que la veïna, en lloc de comprar dos pans, com fa habitualment, n'ha comprat quatre?". I l'altra li respon: "Ho he observat, i a casa seva no es veu res. ¿Potser amaga resistents? ¿O jueus? ¿O comunistes?". I acaben denunciant la veïna a la Gestapo. ¿Sap per què?

No, senyor. Ells no han pogut mai res sobre ningú. No importen a ningú. Pensen: "¡Ah! La veïna sabrà qui som, no ens oblidarà mai".

El mal es cou en el sentiment d'inferioritat? El mal neix de la voluntat d'existir per als altres, d'imposar-se a ells, de sotmetre'ls. I per a això, només es necessita la impunitat.

Ho pinta tan simple... No ho és. He estudiat el cas de Don Juan. És tan encantador que inspira confiança, ¿no? ¡L'encant és la suprema coartada! Si en tens, no ets mai vist pel que ets.-Ell és un depredador i ho sembla. Don Joan no és voluptuós. Té mentalitat de col.leccionista. Aconsegueix la més vella, la més tonta, la més lletja... El que l'obsessiona és no ser oblidat. Vol raptar, robar el més íntim de les dones. Treure Elvira del convent, doblegar Ana el dia del seu casament. Vol que la persona es traeixi a ella mateixa, que quedi escindida.

Alguna altra notícia sobre el mal? S'ha de tenir en compte la por. Per deslliurar-me de la por que em fan els altres, elimino els altres. Però això s'hauria d'emmarcar en un paisatge més ampli...

Quin paisatge és aquest?. Quan venim al món, el veiem al nostre davant, fora de nosaltres. Els altres ja estan instal.lats i el nostre primer desig és ser com els altres. ¿De quina manera? Per fer-me vistós, he d'ocupar la màxima superfície. Buscar els llocs més dominants. Hi ha una competició de tots contra tots per tal de ser vist. I per ser com ells, s'ha de ser diferent. El mal que fem el fem perquè la nostra imatge s'imposi.

Vaja. Però el sentit de la vida és difondre's, propagar-se, comunicar-se. La vida només s'experimenta com més es comparteix.

Missatge ideal per a aquests dies de Nadal. Sap? La revelació del secret de la vida està en la carícia. En la carícia et sents viure en l'altre, ¿no?

Avui el món és una mica millor

Escric aquestes notes quan per les televisions anuncien que aquesta tarda ha mort el dictador xilè Augusto Pinochet, un dels més sagnants dictadors que han governat a Llatinoamèrica en l'últim segle.

Després del seu accés al poder en l'any 1973 mitjançant un cop d'estat en el qual va enderrocar al govern més progressista i reformista del continent, va fer detenir, torturar i assassinar a milers de demòcrates pel simple fet de voler democràcia, llibertat i justícia pel seu país.

Encara avui continua la recerca de nombrosos desapareguts en aquells anys del terror, dels quals van ser responsables Pinochet i la cúpula militar que ho va acompanyar al llarg de la seva terrible dictadura.

Fa uns anys es va saber que, igual que en la militar dictadura argentina, nombrosos opositors polítics van ser llançats des d'avions en vol sobre el mar, després de ser interrogats i torturats. D'aquests fets encara no s'ha pogut verificar el nombre exacte de casos després d'eludir el dictador des de llavors a la justícia internacional.

El jutge Baltasar Garzón va iniciar un procediment contra el dictador per mitjà dels acords internacionals, que van posar en un seriós problema al govern britànic, que no hem d'oblidar, va tenir el suport de Pinochet en la guerra de les Malvines durant el govern de Margaret Thatcher, amiga persona del genocida, i que va permetre el falsejament d'expedients que justificaven una greu malaltia que impedia l'extradició de Pinochet.

D'aquesta manera el govern de Blair va proporcionar-li a Pinochet una via espúria per poder tornar al seu país i eludir a la justícia. Si bé des de la justícia espanyola es va intentar de totes les maneres possibles la detenció, interrogatori i posterior judici a Pinochet, a fi de poder aclarir l'assassinat de ciutadans espanyols, però també la mort i desaparició de ciutadans xilens, no va ser possible gràcies a les accions del govern britànic, i el suport d'Estats Units i el boicot permanent i còmplice del govern Aznar, que va fer tot el possible i l'impossible per a torpedinar i impedir des del Ministeri de Justícia, la Fiscalia General i la diplomàcia del Ministeri d'Afers exteriors que el Jutge Garzón pogués interrogar i cursar l'ordre de detenció quan es trobava desposseït d'immunitat a Gran Bretanya.

Tots recordarem l'obscena arribada de Pinochet després de la seva retenció a Gran Brentaya, on el dictador, només arribar a l'aeroport de Santiago de Xile, va aparèixer restablit i desafiant, protagonitzant així una de les majors burles a la justícia xilena i internacional.

Quan Xile va poder canviar el seu govern i restablir l'imperi del dret, a Pinochet se li va acabar la immunitat i accedir la pròpia justícia de Xile a mitjans per a poder jutjar-lo.

D'aquesta manera, en les últimes setmanes es trobava en arrest domiciliari, si bé confiat a poder eludir de nou qualsevol acció contra la seva persona.

Els que van sofrir la barbàrie genocida d'aquest assassí sentiran avui un cert descans, però també una amarga insatisfacció perque aquest dictador hagi pogut finalment eludir el pes de la justicia.

Queden per resoldre milers de casos de violació de drets humans dels que Pinochet n'era responsable, inclosos segrests, desaparicions, tortures, mutilacions, violacions, persecucions i exilis, en els quals romanen implicats nombrosos companys d'armes que han de respondre davant la justícia del seu país i davant tribunals internacionals pels seus crims contra la Humanitat.

Amb aquest doble sentiment de satisfacció però d'insatisfacció alhora, avui, malgrat tot, amb la mort del genocida, el món és una mica millor.