Qui prodest?

La dreta d’aquest país, convertida per voluntat pròpia en extrema dreta, ha ultrapassat ja qualsevol límit de dignitat i responsabilitat democràtica.
La manifestació crispada i violenta d’ahir convocada per l’AVT i recolzada pel PP contra el Govern Zapatero i no contra l’atemptat d’ETA, situa la dreta en un perillós punt de no retorn.
Mai ningú, des de la Transició fins a ara, es va atrevir a acusar de còmplice d’un atemptat al president de torn.
Cap President del Govern, va rebre mai la més mínima crítica després que ETA matés o fes un atemptat. Hi havia unanimitat i suport sense fissures de l’oposició. Els terroristes eren els culpables.
Però ahir a Madrid, el culpable de la bomba d’ETA era Zapatero.
Tanmateix, el necessari corolari de la manifestació de l’ultradreta, amb insults i violència contra polítics d’esquerra, periodistes i la seu del PSOE, ens demostra, que avui la dreta està feliç per l’atemptat perquè creu que serveix els seus interessos electorals i ho estarà encara més si és confirma la mort dels 2 desapareguts en l’atemptat.
La dreta necessitava sang com excusa i argument per exigir la dimissió del Govern i la convocatòria de noves eleccions que creuen que podran guanyar brandant el fracàs de la iniciativa de pau i la tragèdia de l’atemptat i dels possibles 2 víctimes com a únic argument electoral.
Els radiopredicadors de l’odi i el seu braç polític (el PP) deuen estar eufòrics. Amb una lògica repugnant, ETA s’ha convertit en la seva excusa (i el seu millor aliat) per afrontar unes eleccions amb esperances de victòria.
Al culpar al President (i no als terroristes) de l’atemptat, la dreta demostra que els seus objectius són avui inquietantment convergents amb els dels terroristes: els uns i els altres és necessiten com el pa que mengen.
ETA per dinamitar irresponsablement els esperances del procés de pau. I el PP, la caverna mediàtica i la manipulada i manipuladora AVT, per fer fora del govern a Zapatero i mantenir així la dialèctica estèril de la violència terrorista viva davant qualsevol temptativa legítima i moralment justa de buscar la pau.
ETA acaba on comença el PP i els seus acòlits i a l’inrevés. Aquest és avui el preocupant diagnòstic.
La dreta no ha paït que la seva incompetència i els somnis imperials d’Aznar fossin la causa del pitjor atemptat terrorista de la nostra història i la gota que va fer vessar el got de la paciència de la ciutadania.
La dreta, no ha pogut suportar la derrota electoral del 14-M ni l’impuls reformista i democràtic de Zapatero al capdavant d’un Govern que està portant a terme una política progressista i reformista que ha ampliat llibertats, s’està esforçant amb èxit en la reducció de l’enorme dèficit social que ens van arribar els 8 anys de govern d’Aznar, que va retirar els tropes de l'Iraq i que a més a més, l’economia vagi bé.
Aznar ens va mentir amb el conte de les armes de destrucció massiva, ens va mentir amb l’autoria de l’atemptat de l’11-M i ens menteix quan tergiversant la implacable realitat de l’hemeroteca, nega que mai va negociar amb ETA per buscar el legítim objectiu de la pau.
Com molt bé deia Enric Sopena a El Plural.com, “No podem ni hem de seguir assistint impàvids al repugnant espectacle que se'ns presenti a Zapatero com un terrorista o un assassí. O com l'amic dels terroristes. O com el qual ha rendit l'Estat de Dret a ETA/Batasuna. Tot això és fals. Com fals és que Zapatero sigui el màxim culpable del feroç atac etarra a la T-4. Ni el màxim ni el mínim. Zapatero només ha intentat –protegit per tots els partits polítics, tots, excepte el PP!- que els terroristes abandonessin les armes per la via pacífica i democràtica. No ho ha aconseguit, encara que pugues encara aconseguir-lo (10 de febrer de 1996, Londres, per exemple). Ho van intentar González i Aznar. Llavors, ni una sola veu es va alçar, després del fracàs, per a demanar-los responsabilitats i transformar a aquests presidents en autors o còmplices d'ETA.”
Ni més ni menys.
La dreta, amb un llenguatge calcat al de la dreta que va propiciar el cop d’Estat del 36 contra el règim democràtic republicà i ens va sotmetre a una cruenta guerra, una ferotge repressió i una dictadura de 40 anys que va convertir el nostre país en el cul del món, està intentant crear avui el clima irrespirable que precedeix al d’un cop de mà contra el sistema democràtic que provoqui la caiguda del Govern.
I en aquest objectiu, el PP i la caverna mediàtica té en ETA el seu millor aliat.
Aquesta és la crua realitat. No n’hi ha cap altra.
La dreta acusa Zapatero de feblesa davant el terrorisme. D’haver rendit l’Estat de Dret davant els terroristes i de ser el culpable de l’atemptat.
Però el compromís del President, el marc de la resolució del Congrés de Diputats de maig del 2005, ha estat i és el de buscar la pau sense cedir al xantatge terrorista.
I és precisament la coherència amb aquesta posició, la clau que pot explicar perquè els terroristes han trencat la treva permanent que ells mateixos van declarar. No hi ha hagut cessió als terroristes perquè aquests no han donat mostres de tenir una voluntat inequívoca de deixar les armes.
Va ser el govern del PP, recordem-ho, qui enmig dels negociacions amb ETA i sense que aquesta deixés de matar, el qual per boca del propi Aznar el 3 de març del 98, afirmava “si els terroristes deixaven les armes, jo sabré ser generós” i qui el 5 de novembre d’aquell mateix any, dos dies després d’autoritzar solemnement contactes amb els terroristes, apostava “per obrir-se a l'esperança, al perdó i a la generositat”.
El Govern socialista, ja ho he dit abans, no ha fet cap gest polític en matèria penitenciària perquè no és donaven els condicions per la pau fixades per la resolució del parlament, tot i que, malgrat tot, rep les crítiques ferotges d’aquells que el 26 de desembre del 98, quan estaven al Govern van qualificar de “gest conforme a la voluntat i el desig que arribi la pau l'haver acostat un centenar de presos”.
El PP està jugant irresponsablement amb l’esperança de pau de la ciutadania d’aquest país només per l’expectativa bastarda d’esgarrapar uns quants vots que li permetin de tornar al poder, enterrant amb tones de fems les seves pròpies paraules i decisions polítiques que van adoptar quan governaven.
És èticament repugnant que Acebes, l’incompetent ministre de l’Interior de l’11-M titlli Zapatero de còmplice dels terroristes quan ell, essent ministre va excarcerar 311 etarres, entre ells 64 assassins múltiples.
Caldrà recordar-los també, al PP i als seus acòlits (a propòsit del recent robatori de pistoles a França per part d’ETA), que el 30 de setembre del 99, ETA es va apoderar a Bretanya de vuit mil quilos d'explosius, en plena treva, i no per això el Govern del PP digués prou.
Tenim una dreta atacada d'amnèsia incurable.
Davant aquesta situació, és lícit preguntar-se: quina alternativa podria oferir el PP, després de tres anys d’estratègia catastrofista i de l’apocalíptic “Se rompe España!”, davant els èxits de la política econòmica i les reformes socials i polítiques de Zapatero?. Què li quedaria al PP si l’èxit del procés de pau anés de mans del govern socialista?.
Doncs està molt clar.
El PP, amb el rumb perdut i sense missatge aniria de cap a un segur desastre electoral i la dreta entraria en una segura i llarga travessia del desert.
És per tot això que s’entén la veritable motivació de l’estratègia de la tensió que des de l’endemà dels darreres eleccions generals, el PP i la caverna mediàtica van posar en marxa i que ha tingut en la seva frontal oposició al procés de pau la seva pedra de toc.
La democràcia es basa en l’alternància i en aquest país, l’alternativa política al Govern socialista és, avui, dissortadament, un partit enrocat en l’ultradreta, la intolerància i en el rebuig a la pau. Una tragèdia pel sistema democràtic.
Cal que la dreta democràtica, reflexioni seriosament sobre la situació a la que l’estan portant els seus actuals líders i els radiopredicadors de l’odi que els hi marquen l’agenda política. I és imprescindible que diguin prou i que encarin amb fermesa i decisió la imprescindible necessitat de canviar de rumb i retornar al sentit comú, al sentit d’Estat i la responsabilitat democràtica.
El silenci davant aquest enorme i irresponsable despropòsit, els farà còmplices de l’enorme perjudici que estan causant al sistema democràtic i de les conseqüències que d’això se’n derivin.
I per descomptat, aquest silenci i la persistència irresponsable en aquesta estratègia, farà legítim que molts ciutadanes i ciutadans ens seguim fent la gran i inquietant pregunta que es deriva del criminal atemptat d’ETA a Madrid,
Qui prodest?