Escric aquest post pendent de la resolució del jutge Garzón sobre si decreta o no presó incondicional pels imputats en l’enèsim cas de corrupció que ens venen sacsejant com una marea.
Al l’inacabable, patètic i cutre Cas Gürtel, que amenaça de portar-se per davant el lideratge de Rajoy, s’uní en las passades setmanes l’expoli del Palau de la Música pel megalòman i pressumpte xoriço del Felix Millet i ara, li ha tocat el torn als “Pretorians”, representants de la sociovergència.
Suma i segueix... segur que segueix!!!
Alarma social?. Desafecció?. Home, i tant!!!
Què esperen dels ciutadans quan els nostres representants polítics tenen comportaments mafiosos (pressumptes, perdoneu) i amb les seves accions estan derrocant pedra a pedra la confiança en el sistema democràtic?
I per què passa això?
Algú va dir, i amb raó, que cada societat té els polítics que es mereix ja que aquests sorgeixen de les pròpies societats, però penso que l’anàlisi ha d’anar més enllà.
Els Gürtels i els Pretorians són la conseqüència immediata i inevitable de la vergonya que representa el sistema de finançament dels partits i també del pervers funcionament d’aquells.
A tot aquell que ha estat o està ficat en política convindrà amb mi que si alguna frase podria posar-se a l’entrada de la seu central de qualsevol partit polític seria més o menys: “Militant, deixa la democràcia a la porta de entrada”.
I és que sembla que els nostres partits no s’han assabentat de que hi ha una cosa que es diu democràcia interna i d’una altra que se’n diu transparència i la ignorància d’aquestes paraules en el funcionament intern dels partits que irresponsablement els aparells dels partits estan posant en risc la pròpia essència de la democràcia.
I això es posa de manifest, entre d’altres, tant en l’elaboració de les llistes electorals (o és que algun il·lús es pensa que els candidats els trien els militants en base al seu mèrit, preparació, virtuts cíviques...???), en la pròpia dinàmica del funcionament del parlament (on regeix la més estricta i total disciplina de vot i el parlamentarisme, entès en el sentit més literal, és inexistent) o en la discussió interna en el sí dels propis partits (on pensar pel teu compte és fer mèrits per la marginació per part de les elits que controlen els aparells).
I quina és la conseqüència de tot això?
Doncs que els nostres partits polítics estan dirigits per una casta de burròcrates, ignorants i mediocres que fan i desfan i traeixen la veritable essència del que ha de ser un partit polític i que la gent de vàlua, honesta, crítica i que creu realment en la política se’n vagi a casa seva o faci política passiva; és a dir, que pagui la quota i prou.
El resultat?
Doncs el que llegim als diaris i que fa que la política sigui per desgràcia el refugi dels mediocres i els pelacanyes sense escrúpols i amb molt de poder per enriquir-se amb facilitat i amb impunitat i que de no haver-se ficat al “negoci de la política” ara estarien fent cua a les oficines de l’INEM.
Tot plegat trist, vergonyós, repugnant i dramàtic.
Què hem de fer?
Doncs jo us ho diré: ens cal més política!!!
Ens cal regenerar la política de dalt a baix, obrint les portes dels partits a la democràcia i a la transparència, limitar d’una puta vegada l’orgia i el dispendi inútil que genera l’actual sistema de finançament dels partits i reformar la llei electoral, per fer-la més oberta, més representativa i més propera a la ciutadania i, no me’n vull oblidar, reformar de dalt a baix la teranyina legal en matèria urbanística, intensificar els controls i dotar de veritable autonomia al cos d’interventors, segrestats avui també per la seva dependència dels alcaldes.
Només així podrem evitar la desafecció política i barrar el pas al populisme fàcil que lentament, inevitablement, començarà a obrir-se pas excitant les baixes passions i el “ja en tenim prou!” que molts ciutadans comencen a manifestar respecte els nostres polítics.
El repte està clar: o guanya la Democràcia o guanyen els Gürtels o els Pretorians.
Partits, espavileu i poseu-vos a la feina i recordeu que, com diuen els cristians, es peca d’acció però també d’omissió.
Al l’inacabable, patètic i cutre Cas Gürtel, que amenaça de portar-se per davant el lideratge de Rajoy, s’uní en las passades setmanes l’expoli del Palau de la Música pel megalòman i pressumpte xoriço del Felix Millet i ara, li ha tocat el torn als “Pretorians”, representants de la sociovergència.
Suma i segueix... segur que segueix!!!
Alarma social?. Desafecció?. Home, i tant!!!
Què esperen dels ciutadans quan els nostres representants polítics tenen comportaments mafiosos (pressumptes, perdoneu) i amb les seves accions estan derrocant pedra a pedra la confiança en el sistema democràtic?
I per què passa això?
Algú va dir, i amb raó, que cada societat té els polítics que es mereix ja que aquests sorgeixen de les pròpies societats, però penso que l’anàlisi ha d’anar més enllà.
Els Gürtels i els Pretorians són la conseqüència immediata i inevitable de la vergonya que representa el sistema de finançament dels partits i també del pervers funcionament d’aquells.
A tot aquell que ha estat o està ficat en política convindrà amb mi que si alguna frase podria posar-se a l’entrada de la seu central de qualsevol partit polític seria més o menys: “Militant, deixa la democràcia a la porta de entrada”.
I és que sembla que els nostres partits no s’han assabentat de que hi ha una cosa que es diu democràcia interna i d’una altra que se’n diu transparència i la ignorància d’aquestes paraules en el funcionament intern dels partits que irresponsablement els aparells dels partits estan posant en risc la pròpia essència de la democràcia.
I això es posa de manifest, entre d’altres, tant en l’elaboració de les llistes electorals (o és que algun il·lús es pensa que els candidats els trien els militants en base al seu mèrit, preparació, virtuts cíviques...???), en la pròpia dinàmica del funcionament del parlament (on regeix la més estricta i total disciplina de vot i el parlamentarisme, entès en el sentit més literal, és inexistent) o en la discussió interna en el sí dels propis partits (on pensar pel teu compte és fer mèrits per la marginació per part de les elits que controlen els aparells).
I quina és la conseqüència de tot això?
Doncs que els nostres partits polítics estan dirigits per una casta de burròcrates, ignorants i mediocres que fan i desfan i traeixen la veritable essència del que ha de ser un partit polític i que la gent de vàlua, honesta, crítica i que creu realment en la política se’n vagi a casa seva o faci política passiva; és a dir, que pagui la quota i prou.
El resultat?
Doncs el que llegim als diaris i que fa que la política sigui per desgràcia el refugi dels mediocres i els pelacanyes sense escrúpols i amb molt de poder per enriquir-se amb facilitat i amb impunitat i que de no haver-se ficat al “negoci de la política” ara estarien fent cua a les oficines de l’INEM.
Tot plegat trist, vergonyós, repugnant i dramàtic.
Què hem de fer?
Doncs jo us ho diré: ens cal més política!!!
Ens cal regenerar la política de dalt a baix, obrint les portes dels partits a la democràcia i a la transparència, limitar d’una puta vegada l’orgia i el dispendi inútil que genera l’actual sistema de finançament dels partits i reformar la llei electoral, per fer-la més oberta, més representativa i més propera a la ciutadania i, no me’n vull oblidar, reformar de dalt a baix la teranyina legal en matèria urbanística, intensificar els controls i dotar de veritable autonomia al cos d’interventors, segrestats avui també per la seva dependència dels alcaldes.
Només així podrem evitar la desafecció política i barrar el pas al populisme fàcil que lentament, inevitablement, començarà a obrir-se pas excitant les baixes passions i el “ja en tenim prou!” que molts ciutadans comencen a manifestar respecte els nostres polítics.
El repte està clar: o guanya la Democràcia o guanyen els Gürtels o els Pretorians.
Partits, espavileu i poseu-vos a la feina i recordeu que, com diuen els cristians, es peca d’acció però també d’omissió.
No hay comentarios:
Publicar un comentario