ETA, PP i Batasuna: un mateix objectiu

Escric aquestes ratlles encara des de la indignació com a ciutadà normal i corrent de com el ressentiment i la neciesa política pot portar el primer partit de l'oposició a posar-se el costat dels terroristes i dels que els emparen negant-se assistir a la Manifestació de dissabte a Madrid contra el terrorisme només per desgastar el govern i poder guanyar les eleccions.

La manca de sentsibilitat humana i d'ètica han assolit en els líders del PP nivells insuperables i patològics i ha de quedar clar que qui no estava el dissabte a la Manifestació, estava en contra de la pau i a favor del terrorisme.

Amb els morts no s'hi valen mitges tintes.

Ni la mort de 2 persones i els canvis i recanvis en el lema de la marxa han servit perquè el PP s'afegís als prop de 200.000 ciutadans i ciutadanes que van sortir als carrers de Marid a cridar ben alt el seu NO rotund al terrorisme.

Quan no hi havia morts, el PP organitzava marxes contra la política de Zapatero acusant-lo d'haver-se rendit als terroristes i ara amb 2 morts sobre la taula el PP es queda a casa.

Igual que Batasuna que no condemna els assassinats.

Igual que ETA que posa la bomba.

No val la pena ni comentar les absurdes, esquizoides i estúpides justificacions de la plana major de l'antidemocràtic PP com tampoc no val la pena comentar les cínques declaracions dels líders de Batasuna ni el repugnant comunicat d'ETA.

El PP s'ha ficat ben bé de peus a la galleda.

Ara la cosa ja està molt claa: a l'un costat TOTS els demòcrates que volem la Pau i el final del terrorisme. A l'altra costat, ETA, Batasuna i el PP.

Potser, i vistes les circumstàncies, caldrà d'ara endavant preguntar al PP, en aplicació de la Llei de Partits si condemna o no els atemptats terroristes. Igual que es fa amb Batasuna. Senzillament repugnant. No hi ha dret.

Tots som Mitrofan!

Avui voldria fer un acte de record i homenatge a Mitrofan, un pobre ós de quatre anys que va ser caçat pel rei Juan Carlos I en una cacera a Russia, seguint la llarga tradició de diversió en la crueldat que sempre ha acompanyat a les Monarquies i que es manifesta en la seva passió per la cacera o les curses de braus.
Aquest fet lamentable, que ha estat publicat en diversos mitjans de comunicació demostra l'anacronisme del dolce far niente de les monarquies i les pervertides formes de divertir-se de les testes coronades i dels aristòcrates, que malgrat els avenços polítics i socials que ha fet la història de la humanitat, segueix ancorada en les més ràncies tradicions dels seus antecessors.

El bon Mitrofan era un ós que vivia feliç a la regió russa de Volgoda, on vivia en captivitat. Segons sembla, era un ós alegre, incapaç de matar una mosca, fins el punt que vivia engabiat perquè tenia por dels gossos.

La seva vida era pacífica i monòtona fins que, per la seva desgràcia, el monarca va aparèixer tràgicament en la seva vida. El rei havia decidit, l'estiu de l'any passat, que li feia il·lusió sortir a matar un ós, i com que al nostre país, aquests animals estan protegitsva decidir viatjar fins a Rússia per consumar la seva reial voluntat.

Com que la Rússia de Putin és un país on les pràctiques mafioses, l'imperi del crim i la llei del més fort, són els fonaments d'aquell Estat, sembla que els servidors del rei van comprar Mitrofan per tal que fos la presa del Borbó.

Però l'ós podia fugir del lloc triat per a l'assassinat, de manera que van decidir donar-li grans quantitats de mel amb vodka per deixar-lo estabornit.

Amb un ós ebri i a quatre metres, ni tan sols un Borbó podia errar el tret.

I així va ser, el rei va disparar un tret al pobre Mitrofan, el qual va morir tot seguit.

Per aquesta gesta sense precedents, sembla ser, el rei fins i tot va presumir d'haver mort un ós 'de un solo tiro'.

L'entorn de la Casa Real només va fer veure que lamentava el fet quan el diari rus Kommersant va publicar el cas a tota pàgina.

Llavors, van adduir que no sabien que l'ós estava ebri i que el rei estava molt afectat.

Els mitjans més servilment monàrquics, van acusar el Kommersant de mentider i difamador, però finalment, davant l'evidència,es va admetre el crim ad majorem gloria de la distracció del rei.

Ara però, per les estepes de Volgoda ja no escolten els esbufecs del bon Mitrofan mentre corre feliç per l'herba.

En el seu lloc, un bassal de sang resseca recorda el lloc un rei aburrit va distreure's de la seva aburrida vida, assassinant un os ebri que no li havia fet cap mal.

La reial bala que va matar Mitrofan l'hem pagat tots els ciutadans i ciutadanes d'aquest país i potser ja va sent hora que es comenci a dir la veritat sobre els vicis, les misèries i els cruels, costosos i incivilitzats plaers i privilegis de la monarquia.

Avui més que mai, tots som Mitrofan.

LLIBERTAT, IGUALTAT I FRATERNITAT!

VISCA LA REPÚBLICA!

En el meu Nom, Sí!

El conjunt de l'esquerra es reactiva amb l'objectiu d'omplir els carrers de Madrid el dissabte a les 18 sota el lema "Madrid per la pau, contra el terrorisme".

L'esperit de la manifestació, que revitalitza el de les mobilitzacions contra les mentides d'Aznar en la guerra de L'Iraq i de les manipulacions d'aquell mateix nefast personatge en la tràgica jornada de l'11-M,, vol fer sortir al carrer un gran nombre de persones a través d'una vertiable onada democràtica de sms, correus electrònics i pàgines web.

És l'hora de sortir al carrer a expressar en pau i en llibertat el rebuig frontal al terrorisme i a tots aquells que emparats per la manipulada i manipuladora ATV del sinistre Alcaraz, pel Partit Popular i pels mitjans de comunicació que prediquen i viuen de l'odi i que de manera immoral acusen el Govern del President Zapatero de l'atemptat d'ETA.

És hora ja de mostrar amb fermesa la unitat de tots els demòcrates en contra dels terroristes i els manipuladors de l'extrema dreta: les dues cares de la mateixa moneda, la moneda de l'odi, el terror, la manipulació i la calumnia.

És l'hora d'expressar que la ciutadania d'aquest país diu no a la violència i que vol viure en pau i que també diu no a aquells que, des de l'extrema dreta, s'alegren de l'atemptat de Madrid perquè el veuen com l'oportunitat d'or per tornar al poder.

Partits d'esquerra (PSOE,IU), sindicats (UGT, CCOO), organitzacions cíviques i la Federació Nacional d'Associacions Equatorianes d'Espanya (FENADE) apadrinen la manifestació prevista a Madrid, on tots aquells que creuen en la pau i la democràcia faran sentir la seva veu en contra de les bombes d'ETA i la ferotge i repugnant ofensiva de l'ultradreta, que s'està convertint clarament una amenaça per la democràcia, igual que ETA o el terrorisme islamista.

Per tots aquells que no podrem ser a la manifestació, li donem el nostre més ferm suport perquè el seu èxit serà l'èxit de la Democràcia i el fracàs dels terroristes d'ETA i de tots aquells que esperen amb delit el vessament de sang per tenir una vil esperança de tornar al poder.

Kandinsky no fue un jinete azul, sino rojo

Entrevista d'Angela Molina a la historiadora Margaita Tupintsyn
Publicat a "Babelia" (el País) (6-1-2007)

Vasili Kandinsky (Moscú, 1886-París, 1944) fue una de las figuras más importantes de la modernidad europea, no sólo porque fue el primer artista que accedió a la idea de la abstracción total, sino también porque tuvo un papel seminal en la creación de dos grandes grupos, Der blaue Reiter (El jinete azul) y la Bauhaus. En 1906 dejó Rusia para instalarse en Múnich, donde estudió arte bajo la dirección de Franz von Stück.

Aquella ciudad de naturalismo lírico y Jugendstil le llevó a desarrollar un arte sin tema, poner énfasis en la total expresividad del cuadro. La amalgama de ideas expuesta en su libro De lo espiritual en el arte (1912), el suprematismo y los conceptos incipientes del constructivismo conocidos como "cultura de los materiales", se convirtió en el prototipo del curso de la Bauhaus alemana."Kandinsky estaba preparado para entrar en la tercera dimensión, olvidar la pintura y centrarse sólo en las construcciones"

La historiadora moscovita Margarita Tupitsyn, instalada desde 1975 en Nueva York, una de las mejores conocedoras de la modernidad y contemporaneidad rusas, propone a través de la exposición Contra Kandinsky, en la Villa Stück de Múnich, la desmitificación de la figura de Kandinsky como "padre" de la abstracción, para acercarlo a contenidos más analíticos y menos subjetivos. "Kandinsky ha permanecido durante demasiado tiempo en un limbo intocado, sin haber sido cuestionado. Fue una víctima del cliché. Nuestro deber como historiadores es revisar la historia del arte y los artistas; si no, los matamos".
PREGUNTA. Der blaue Reiter (con Kandinsky, Marc, Macke y Schönberg) supuso el primer intento de crear un arte "global", un paradigma utópico que aceptaba el arte como vehículo de las esperanzas y miedos humanos. ¿Su tesis, en esta exposición, no aparta en cierta manera al espectador de ese camino abierto por Kandinsky, en su deseo de descubrir nuevos medios de expresión?
RESPUESTA. He querido que la exposición Contra Kandinsky comenzara en Moscú, en 1921, y este hecho hace evidente mi reticencia a mostrar la primera parte de su carrera. He preferido convertir aquel "jinete azul" en un "jinete rojo". Es necesario decir que Kandinsky no fue un jinete azul durante toda su vida, él cambiaba los colores, y de hecho dejó de interesarse por el color cuando llegó a Rusia. En ese año, 1921, su interés se centró en la línea, no en el color. De 1919 es su artículo On line, una auténtica declaración de intenciones. De hecho, la exposición empieza con la línea, no con el color. La línea, tanto para él como para Rodchenko, fue una metáfora para explicar sus ideas utópicas. En cuanto a si su obra era global o no, mire, no me gusta nada esa palabra, pero entiendo que lo que usted plantea es que en aquella época, en Múnich, había un interés por sintetizar diferentes artes. Yo diría que ese interés se mantiene a lo largo de todo el siglo XX hasta la contemporaneidad. Pero si hablamos de Rusia, en 1919, es cierto que ese paradigma utópico se convierte en un problema importante, cómo combinar escultura, pintura, arquitectura, teatro.
P. ¿Por qué escoge Kandinsky, al llegar a Múnich, el camino contrario a los futuristas y constructivistas y decide dar la espalda al mundo material para refugiar su arte en lo espiritual?
R. Creo que ésta es una de las sorpresas de la exposición, porque la gente se llevará otra idea de su obra, muy diferente de la que hemos oído o leído. No se trata sólo de mostrar Kandinsky y su conflicto con otros artistas, especialmente los constructivistas, sino de mostrar el conflicto que existe entre lo que la gente cree de Kandinsky y lo que yo propongo. Lo más importante es la conexión de Kandinsky con el mundo material, cuando él empieza a pensar que la línea está en todas partes, y no sólo está en el mundo del arte, porque también la vemos en la arquitectura, pero sobre todo en el mundo real, material. Kandinsky empieza a pensar en los objetos reales y en su función, al igual que lo hicieron Rodchenko y los constructivistas. Pero no de la misma manera que los minimalistas, pues éstos, en lugar de salir de la galería, encuentran las formas de la calle y las meten de nuevo en la galería. Kandinsky y los constructivistas hacen lo contrario, nos devuelven a la realidad de la vida. Espero que el público empiece a sacudirse los estereotipos, ya sé que es difícil ver más allá de los límites que imponen los historiadores y los museos. Pero yo no me invento nada, todo lo que explico está en sus escritos.
P. Entonces ¿en qué consistió la "oposición constructivista"?
R. Cuando Kandinsky fue atacado por ellos se sorprendió mucho, porque pensaba que su método no era muy diferente. Le acusaron de subjetivista y de psicologizar el proceso artístico. Y sí, puede que intentara psicologizar, pero no en términos procesales, no creo que lo subjetivara. Le preocupaba más la noción colectiva del proceso artístico. Lo que realmente no apreciaron los constructivistas es que Kandinsky estaba preparado para entrar en la tercera dimensión, olvidar la pintura y centrarse sólo en las construcciones. También es importante aclarar que si Kandinsky fue a Alemania no fue porque le echaran de Rusia, sino que fue como representante de la Academia. Los rusos, entonces, tenían mucho interés en comunicarse con Alemania. Sólo en 1929, cuando la Administración rusa no le permitió volver, entonces perdió la ciudadanía.
P. En su tesis, usted afirma que el automatismo de Kandinsky influyó mucho en André Breton y al círculo surrealista.
R. Sí. Cuando Kandinsky llega a Moscú y es testigo directo de la revolución. La puede ver desde su ventana, porque vivía cerca del Kremlin. Fue un acontecimiento trágico y muy dramático para él. Trabajaba porque tenía que reflejar todo el proceso del cambio, y la única fórmula era el automatismo, porque no tenía tiempo para pensar, movía su mano de una manera neurótica porque estaba aterrorizado, de la misma manera que lo estaría si viera caer de repente el World Trade Center. Se dice que fue simpatizante de la revolución, pero no están claras sus ideas políticas.
P. Kandinsky escribió sobre un tipo de arquitectura dedicado a la gran utopía. De hecho, propagó un modelo de arquitecto que privilegia el proceso sobre el resultado. ¿Cree que esa idea, basada en la abstracción y la gestualidad, es vigente en la actualidad? La obra de autores como Zaha Hadid, Peter Eisenman o Rem Koolhaas está muy cercana a esa noción hegeliana de lo "simbólico".
R. Es curioso, ahora que lo pienso, cuando estaba preparando la exposición para el Guggenheim The Great Utopia, en 1992, coincidí con Zaha Hadid, pues ella era la diseñadora de la exposición. Zaha tuvo oportunidad de ver un montón de dibujos y maquetas de arquitecturas de autores rusos. Toda esa información "rusa" la excitó. Por eso he querido poner en esta exposición los dibujos de Kandinsky, porque creo que nadie piensa en su obra en función de la arquitectura. Él escribió mucho sobre arquitectura, y eso demuestra lo conectado que estaba con el mundo material. Si él pensaba en arquitectura quiere decir que pensaba en el mundo material. Lo mismo que estos arquitectos que usted menciona, tan abstractos, piensan en un mundo material, donde la gente puede vivir. Estoy convencida de que hoy todos ellos reconocerían que las ideas de Kandinsky fueron decisivas para ellos.
P. ¿Y Jackson Pollock? Usted afirma que Kandinsky tuvo un enorme ascendente en el expresionismo americano, especialmente en el interés de Pollock por la línea, en su manera de aplicar diferentes variedades de brochazo, la forma de la línea en horizontal. ¿Esta influencia sobre él fue tan enorme como el constructivismo lo fue para los minimalistas?
R. Por supuesto, y nadie es consciente, y esto es porque Greenberg, que como hoy todo el mundo sabe hizo de Pollock lo que es, negó que hubiera esa influencia. Pero hoy sabemos que Pollock leyó sus libros, conoció sus obras. Todo su trabajo fue como un menú para su pensamiento.

Per saber-ne més:

http://www.artcyclopedia.com/artists/kandinsky_wassily.html

http://www.malarze.walhalla.pl/galeria.php5?art=84

Reflexions Alquímiques

Voldria fer una reflexió sobre l'alqímia i el significat simbòlic del color vermell.

L’Alquímia, ha estat coneguda al llarg de la història com un conjunt de pràctiques i doctrines que cercaven la transmutació dels metalls innobles en or.Tanmateix, aquest lloc comú no era sinó una metàfora o si voleu, un objectiu secundari de la Gran Obra, la fita màxima de la qual, no era sinó la transmutació dels elements grollers i primaris de la naturalesa humana fins arribar a obtenir, a través de l’esforç, la força de voluntat i el treball humil, pacient i persistent, la Pedra Filosofal; això és, la consecució de les màximes virtuts i potencialitats de l’ésser humà.

Cadascuna de les tres etapes ascendents de la iniciació alquímica es simbolitzaven per un color diferent: el negre (blau o verd), el blanc, i el vermell.

La primera etapa, representada pel color negre, i que els alquimistes van anomenar com el procés de putrefacció, simbolitzava la introspecció que realitza el nostre ésser extern a la recerca de l'autoconeixement. A mesura que avancem en el procés d'iniciació, ens anem fent conscients de les actituds que ens mantenen en el dolor i el sofriment.

La segona etapa, representada pel color blanc i que els alquimistes van descriure com el Cigne o el Colom, és símbol de puresa i despreniment. A l'arribar a aquest punt del viatge, gran part del nostre bagatge psíquic i mental ja ha estat rebutjat i substituït per coneixements plens de il·luminació i emotivitat. És la llum que succeeix a la foscor, el moment en que la "matèria" es buida de totes les seves impureses.

La tercera etapa, representada pel color vermell, està simbolitzada per l'Au Fènix que reneix del foc, o la "Rosa sobre la Creu", amb la seva rosada com a quintaesencia o Pedra Filosofal.

I és precisament aquí, en el color vermell, on ocorre la transmutació i on el coneixement es transforma en Saviesa. El color vermell, com símbol de l'esperit, de la vitalitat i maduresa, ens duu a relacionar-lo amb la reintegració del nostre ésser en una unitat completa de cos, ànima i ment, plenament indestriablement integrada amb la Totalitat.

El significat d'aquestes tres etapes es complementen amb el del simbolisme dels diferents metalls utilitzats en l'art alquímic i de les diferents deïtats (Sol, Lluna, Venus, Mart, Saturn...) que representen els valors i conceptes que tenim sobre la nostra visió del món i els quals són transformats i purificats pel "Foc Secret" o "Dissolvent Universal". El Sofre, el Mercuri i la Sal representen respectivament la voluntat i la energia vital activadora del canvi, el treball interior i el coneixement que ens permet accedir a aquest canvi. Àries, el primer signe zodiacal, i Mart, el seu regent, són els portadors del color vermell el qual porta implícites les dues qualitats d’aquells.

El vermell és doncs el color de l'Energia, de l'impuls vital, de l'activitat febril i també del perill que comporta l'excés d'aquestes virtuts. Així, no és casual (i per tant és causal) que en els semàfors el color vermell signifiqui perill, o que quan ens posem vermells, és que la naturalesa (que no enganya), fa palès al món exterior de manera no volguda els nostres més profunds sentiments i les nostres més íntimes sensacions.Però el vermell no és només un color perillós.

A l'Orient, el vermell és símbol de prosperitat, salut i bona sort i universalmet se l'associa també com a símbol de l’activitat, de la lluita i de l’energia. La sang, que fa que el cos funcioni, és de color vermell. El vermell és el color de l’essència que desperta l'entusiasme entre tots aquells que es deixen portar per l'apatia, la mandra o la indiferència.

Tampoc no és casual (i per tant és causal) l’adopció del color vermell com a símbol identificador del socialisme, ja que el color vermell vincula analògicament aquesta visió del món amb la culminació de l'obra d'alliberament i d'emancipació plena de l'ésser humà.

El color vermell doncs, amb totes les seves múltiples interpretacions i identitats simbòliques sempre complementàries (que no contradictòries) és efectivament, el color de la vida.

Qui prodest?

La dreta d’aquest país, convertida per voluntat pròpia en extrema dreta, ha ultrapassat ja qualsevol límit de dignitat i responsabilitat democràtica.
La manifestació crispada i violenta d’ahir convocada per l’AVT i recolzada pel PP contra el Govern Zapatero i no contra l’atemptat d’ETA, situa la dreta en un perillós punt de no retorn.
Mai ningú, des de la Transició fins a ara, es va atrevir a acusar de còmplice d’un atemptat al president de torn.
Cap President del Govern, va rebre mai la més mínima crítica després que ETA matés o fes un atemptat. Hi havia unanimitat i suport sense fissures de l’oposició. Els terroristes eren els culpables.
Però ahir a Madrid, el culpable de la bomba d’ETA era Zapatero.
Tanmateix, el necessari corolari de la manifestació de l’ultradreta, amb insults i violència contra polítics d’esquerra, periodistes i la seu del PSOE, ens demostra, que avui la dreta està feliç per l’atemptat perquè creu que serveix els seus interessos electorals i ho estarà encara més si és confirma la mort dels 2 desapareguts en l’atemptat.
La dreta necessitava sang com excusa i argument per exigir la dimissió del Govern i la convocatòria de noves eleccions que creuen que podran guanyar brandant el fracàs de la iniciativa de pau i la tragèdia de l’atemptat i dels possibles 2 víctimes com a únic argument electoral.
Els radiopredicadors de l’odi i el seu braç polític (el PP) deuen estar eufòrics. Amb una lògica repugnant, ETA s’ha convertit en la seva excusa (i el seu millor aliat) per afrontar unes eleccions amb esperances de victòria.
Al culpar al President (i no als terroristes) de l’atemptat, la dreta demostra que els seus objectius són avui inquietantment convergents amb els dels terroristes: els uns i els altres és necessiten com el pa que mengen.
ETA per dinamitar irresponsablement els esperances del procés de pau. I el PP, la caverna mediàtica i la manipulada i manipuladora AVT, per fer fora del govern a Zapatero i mantenir així la dialèctica estèril de la violència terrorista viva davant qualsevol temptativa legítima i moralment justa de buscar la pau.
ETA acaba on comença el PP i els seus acòlits i a l’inrevés. Aquest és avui el preocupant diagnòstic.
La dreta no ha paït que la seva incompetència i els somnis imperials d’Aznar fossin la causa del pitjor atemptat terrorista de la nostra història i la gota que va fer vessar el got de la paciència de la ciutadania.
La dreta, no ha pogut suportar la derrota electoral del 14-M ni l’impuls reformista i democràtic de Zapatero al capdavant d’un Govern que està portant a terme una política progressista i reformista que ha ampliat llibertats, s’està esforçant amb èxit en la reducció de l’enorme dèficit social que ens van arribar els 8 anys de govern d’Aznar, que va retirar els tropes de l'Iraq i que a més a més, l’economia vagi bé.
Aznar ens va mentir amb el conte de les armes de destrucció massiva, ens va mentir amb l’autoria de l’atemptat de l’11-M i ens menteix quan tergiversant la implacable realitat de l’hemeroteca, nega que mai va negociar amb ETA per buscar el legítim objectiu de la pau.
Com molt bé deia Enric Sopena a El Plural.com, “No podem ni hem de seguir assistint impàvids al repugnant espectacle que se'ns presenti a Zapatero com un terrorista o un assassí. O com l'amic dels terroristes. O com el qual ha rendit l'Estat de Dret a ETA/Batasuna. Tot això és fals. Com fals és que Zapatero sigui el màxim culpable del feroç atac etarra a la T-4. Ni el màxim ni el mínim. Zapatero només ha intentat –protegit per tots els partits polítics, tots, excepte el PP!- que els terroristes abandonessin les armes per la via pacífica i democràtica. No ho ha aconseguit, encara que pugues encara aconseguir-lo (10 de febrer de 1996, Londres, per exemple). Ho van intentar González i Aznar. Llavors, ni una sola veu es va alçar, després del fracàs, per a demanar-los responsabilitats i transformar a aquests presidents en autors o còmplices d'ETA.”
Ni més ni menys.
La dreta, amb un llenguatge calcat al de la dreta que va propiciar el cop d’Estat del 36 contra el règim democràtic republicà i ens va sotmetre a una cruenta guerra, una ferotge repressió i una dictadura de 40 anys que va convertir el nostre país en el cul del món, està intentant crear avui el clima irrespirable que precedeix al d’un cop de mà contra el sistema democràtic que provoqui la caiguda del Govern.
I en aquest objectiu, el PP i la caverna mediàtica té en ETA el seu millor aliat.
Aquesta és la crua realitat. No n’hi ha cap altra.
La dreta acusa Zapatero de feblesa davant el terrorisme. D’haver rendit l’Estat de Dret davant els terroristes i de ser el culpable de l’atemptat.
Però el compromís del President, el marc de la resolució del Congrés de Diputats de maig del 2005, ha estat i és el de buscar la pau sense cedir al xantatge terrorista.
I és precisament la coherència amb aquesta posició, la clau que pot explicar perquè els terroristes han trencat la treva permanent que ells mateixos van declarar. No hi ha hagut cessió als terroristes perquè aquests no han donat mostres de tenir una voluntat inequívoca de deixar les armes.
Va ser el govern del PP, recordem-ho, qui enmig dels negociacions amb ETA i sense que aquesta deixés de matar, el qual per boca del propi Aznar el 3 de març del 98, afirmava “si els terroristes deixaven les armes, jo sabré ser generós” i qui el 5 de novembre d’aquell mateix any, dos dies després d’autoritzar solemnement contactes amb els terroristes, apostava “per obrir-se a l'esperança, al perdó i a la generositat”.
El Govern socialista, ja ho he dit abans, no ha fet cap gest polític en matèria penitenciària perquè no és donaven els condicions per la pau fixades per la resolució del parlament, tot i que, malgrat tot, rep les crítiques ferotges d’aquells que el 26 de desembre del 98, quan estaven al Govern van qualificar de “gest conforme a la voluntat i el desig que arribi la pau l'haver acostat un centenar de presos”.
El PP està jugant irresponsablement amb l’esperança de pau de la ciutadania d’aquest país només per l’expectativa bastarda d’esgarrapar uns quants vots que li permetin de tornar al poder, enterrant amb tones de fems les seves pròpies paraules i decisions polítiques que van adoptar quan governaven.
És èticament repugnant que Acebes, l’incompetent ministre de l’Interior de l’11-M titlli Zapatero de còmplice dels terroristes quan ell, essent ministre va excarcerar 311 etarres, entre ells 64 assassins múltiples.
Caldrà recordar-los també, al PP i als seus acòlits (a propòsit del recent robatori de pistoles a França per part d’ETA), que el 30 de setembre del 99, ETA es va apoderar a Bretanya de vuit mil quilos d'explosius, en plena treva, i no per això el Govern del PP digués prou.
Tenim una dreta atacada d'amnèsia incurable.
Davant aquesta situació, és lícit preguntar-se: quina alternativa podria oferir el PP, després de tres anys d’estratègia catastrofista i de l’apocalíptic “Se rompe España!”, davant els èxits de la política econòmica i les reformes socials i polítiques de Zapatero?. Què li quedaria al PP si l’èxit del procés de pau anés de mans del govern socialista?.
Doncs està molt clar.
El PP, amb el rumb perdut i sense missatge aniria de cap a un segur desastre electoral i la dreta entraria en una segura i llarga travessia del desert.
És per tot això que s’entén la veritable motivació de l’estratègia de la tensió que des de l’endemà dels darreres eleccions generals, el PP i la caverna mediàtica van posar en marxa i que ha tingut en la seva frontal oposició al procés de pau la seva pedra de toc.
La democràcia es basa en l’alternància i en aquest país, l’alternativa política al Govern socialista és, avui, dissortadament, un partit enrocat en l’ultradreta, la intolerància i en el rebuig a la pau. Una tragèdia pel sistema democràtic.
Cal que la dreta democràtica, reflexioni seriosament sobre la situació a la que l’estan portant els seus actuals líders i els radiopredicadors de l’odi que els hi marquen l’agenda política. I és imprescindible que diguin prou i que encarin amb fermesa i decisió la imprescindible necessitat de canviar de rumb i retornar al sentit comú, al sentit d’Estat i la responsabilitat democràtica.
El silenci davant aquest enorme i irresponsable despropòsit, els farà còmplices de l’enorme perjudici que estan causant al sistema democràtic i de les conseqüències que d’això se’n derivin.
I per descomptat, aquest silenci i la persistència irresponsable en aquesta estratègia, farà legítim que molts ciutadanes i ciutadans ens seguim fent la gran i inquietant pregunta que es deriva del criminal atemptat d’ETA a Madrid,
Qui prodest?