Victor Hugo i la llibertat d'ensenyament

publicat a El Maçó Aprenent

“Jo sóc d'aquells que reclamen en aquest noble país la llibertat i no l'opressió, la fe i no el debilitament, la força i no la servitud, la grandesa i no el no-res.”

L'il·lustre Víctor Hugo (Maçó) un dels autors més estimats a França, va néixer fa més de 200 anys, el 26 de febrer de 1802.

Quan l'escriptor va morir, en 1885, va rebre un funeral d'home d'estat, al qual van assistir dos milions de persones. Més de cent anys després de mort, la seva fama ha augmentat: cada població a França té un carrer batejada amb el nom de l'escriptor.

Però Víctor Hugo no és només famós al seu país natal. És conegut a tot el món per les seves novel·les "Els Miserables" i "La nostra Senyora de París", també coneguda com a "El Geperut de Notre Dame". "El missatge de pau i unitat que ens va deixar ha de seguir inspirant el projecte europeu", va dir recentment Lionel Jospin, exprimer ministre francès i declarat admirador dels ideals de Víctor Hugo.

El poeta, novel·lista i dramaturg va ser bastant actiu políticament e, fins i tot, se li reconeix com un dels primers que va impulsar la idea d'una sola moneda europea.

En 1855 ell va fer un apassionat anomenat per uns "Estats Units d'Europa" i per una "moneda continental". "Aquesta moneda ensorraria i reemplaçaria totes les absurdes varietats de moneda que existeixen avui, amb les seves efígies de prínceps, aquests símbols de misèria", va dir aquesta vegada. Víctor Hugo va néixer en la població de Besançon.

Els seus pares es van separar poc després del seu naixement i el futur escriptor va créixer a París, al costat de la seva mare. La vida personal d'Hugo, com la de molts dels seus personatges, va ser tocada per la tragèdia.

El seu fill va morir en 1823, quan només tenia tres mesos, i una filla va morir ofegada al Sena.

La sobtada mort de la jove li va arrabassar, per diversos anys, tot desig d'escriure.

Així mateix, les seves simpaties republicanes ho van forçar a l'exili per gairebé 20 anys, després d'una fallida revolta contra Napoleó. Víctor Hugo només va poder tornar a França al punt de l'aixecament polític que va proclamar la Tercera República.

Va ser testimoni del setge a París, encara que per al temps de la Comuna parisenca estava instal·lat a Brussel·les. No obstant això, d'allà va ser expulsat per albergar a revolucionaris. Després d'una breu estadia a Luxemburg va tornar a casa triomfalment i va ser elegit per al Senat. Víctor Hugo va morir a l'edat de 83 anys.

Les seves restes descansen en el Panteó de París, la seva ciutat estimada.

Encara que en 1817 va ser homenatjat per l'Acadèmia Francesa pels seus poemes, Hugo va ser un preclar pensador de la França que ho contenia. El 14 de Gener de 1850 es va posar a discussió a l'Assemblea Legislativa de França un projecte de Llei, en el qual, amb el pretext d'organitzar la llibertat d'ensenyament, establia, en realitat, el monopoli de la instrucció pública a favor del clergat.

En aquesta memorable sessió, Víctor Hugo va respondre al representant del partit catòlic amb una formidable requisitòria, pròpia d'un portaveu de la democràcia i d'un apòstol de la més gran llibertat de pensament, i va ser en el curs d'aquesta peroració que la frase "DRET DEL NEN" es va pronunciar per primera vegada.

Vet aquí les seves paraules: Discurs a l'Assemblea Legislativa de França:

"Jo vull, ho declaro, la llibertat d'ensenyament; però també vull la vigilància de l'Estat, i com jo vull aquesta vigilància efectiva, jo vull l'Estat laic, exclusivament laic".

"Jo vull, ho repeteixo, la llibertat d'ensenyament sota la vigilància de l'Estat i no admeto que per exercitar-la siguin anomenats homes que tenen sobretot interessos pràctics. Lluny de mi de proscriure l'ensenyament religiós, em compreneu?, segons jo opino ella és més necessària avui que ahir. Com més gran es fa l'home, més ha de creure. Si més s'acosta a Déu més deu veure'l".

"Jo vull, doncs, i ho vull sincerament, fermament, ardentment, l'ensenyament religiós de l'església i no l'ensenyament religiós d'un partit.

Jo la vull sincera i no hipòcrita.

Jo la vull amb un fi celestial i no amb un fi terreny. Jo no vull que una llum destrueixi a una altra; jo no vull confondre el professor amb el frare. Sí, si jo consento una tal barreja com legislador, la vigilo, obro els seminaris i sobre les congregacions que ensenyen, l'ull de l'Estat, repeteixo, l'ull de l'Estat laic, gelós únicament de la seva grandesa i de la seva unitat".

"Jo em dirigeixo doncs al partit clerical i li dic: aquesta Llei és una llei vostra. Jo no em fio de vosaltres. Instruir significa construir".

"Jo no vull confiar-vos l'ensenyament de la joventut, l'ànima dels nens, el desenvolupament de la intel·ligència, el desenvolupament de les intel·ligències noves que s'obren a la vida, el caràcter de les generacions, és a dir, l'avenir de la pàtria".

"Jo no vull fiar-vos l'avenir del país, perquè fiar-vos-ho seria abandonar-vos-ho".

"Ah, no us confonc amb l'Església, vosaltres sou els paràsits de l'Església, sou la maledicció crònica de l'Església, Ignacio de Loyola és l'enemic de Jesús. Vosaltres sou, no els creients sinó els sectaris d'una religió que no compreneu. Vosaltres sou els maquinistes teatrals de la Santedat. No confongueu l 'Església amb els vostres negocis, amb les vostres combinacions, amb les vostres ambicions. No l’anomeneu "La vostra Mare" per fer d'ella la vostra Serva. No la turmenteu i sobretot, no la igualeu a vosaltres. Observeu al greuge que li feu".

"No veieu com ella, l'Església, s'ha pansit des del dia que us té sobre les seves esquenes? Vosaltres la feu estimar tan poc que acabareu per tornar-la odiosa, us ho dic seriosament; acabarà per abandonar-vos. Deixeu-la. Quan hàgiu desaparegut, llavors tornarem a ella. Deixeu-la tranquil·la a aquesta venerable Església, a aquesta venerable mare, deixeu-la en la soledat, en la seva abnegació, en la seva humilitat. És això el que forma la seva grandesa. La seva soledat atraurà a la multitud, la seva abnegació la tornarà potent i la seva humilitat la tornarà majestuosa".

"Vosaltres parleu de l'ensenyament Religiós. Sabeu quina és la verdadera ensenyament religiós, aquell enfront de la qual cal postrar-se; aquella que no cal torbar? És Vicent de Paul que recull al nen abandonat. És el Bisbe de Marsella enmig dels colèrics. És el Bisbe de París que es llança amb un somriure en els llavis en el formidable suburbi de sant Antoni i alça l'emblema de Crist sobre la guerra civil i no mira a la mort amb tal de portar la pau... Vet aquí el veritable ensenyament religiós, real, profunda, eficaç i popular".

"Ah, us coneixem, coneixem al partit clerical. És un partit vell que té el seu magnífic estat de servei. És ell qui, per dir veritat, ha descobert aquestes dues coses belles: la ignorància i l'error. És ell qui prohibeix a la ciència i al geni anar més enllà del missal i que vol enclaustrar el pensament en el dogma. Tots els passos que ha donat la intel·ligència a Europa, els ha fet al seu pesar. La seva història està escrita en el revers de la història del progrés humà. S'ha oposat a tot... no hi ha un poeta, un escrit, un filòsof, un pensador, que acceptin. I tot el que ha estat escrit, descobert, somiat, deduït, il·lusionat, alienat, inventat pels genis, el tresor de la civilització, l'herència comuna de les intel·ligències, ho rebutgen...".

"És ell qui ha fet flagel·lar a qui deia que les estrelles no caurien. És ell qui ha torturat a Campanella per haver afirmat que el nombre dels mons és infinit i per haver entrevist el secret de la creació".

"És ell qui ha perseguit a Harvey per haver trobat la circulació de la sang. Per no desmentir a Josué ha tancat a la presó a Galileu; per no desmentir a Pau ha posat a la presó a Cristòfor Colom. Descobrir les lleis del cel era una impietat; trobar un món era una heretgia".

"Fa ja molt temps que la consciència pública es rebel·la contra vosaltres i que us pregunta, quina cosa voleu? Fa massa temps que preteneu posar un mordassa sobre els llavis de l'esperit humà". "Ah, vosaltres voleu que us donin els pobles per educar-los. Molt bé; vegem llavors els vostres deixebles, vegem els vostres productes. Quina cosa heu fet a Itàlia? Quina cosa heu fet d'Espanya? Des de fa molts segles vosaltres teniu en les vostres mans, a la vostra discreció dins de la vostra escola, sota la vostra fèrula, aquests dos grans nacions il·lustres entre les més il·lustres: Què heu fet amb elles?".

"Ho dic jo, gràcies a vosaltres Itàlia, de qui cap home que pensi pot pronunciar el nom sense un inexplicable dolor filial. Itàlia, aquesta mare de genis i de les nacions que ha escampat a l'univers les més estupefaents meravelles de la poesia i de l'art. Itàlia que ensenyo a llegir al gènere humà, Itàlia avui no coneix ja l'alfabet".

"Espanya, superbament dotada, que havia rebut dels romans la seva primera civilització i dels àrabs la segona i de la Providència i a pesar vostre tot un món, Amèrica. Espanya ha perdut tot gràcies a vosaltres, gràcies al vostre jou embrutidor, un jou de degradació i d'estovament. Espanya ha perdut el secret de la potència que els romans li havien ensenyat, el geni de les arts que havia begut dels àrabs, el món que Déu li havia donat: En canvi de tot això que vosaltres li heu fet perdre, ella ha rebut de vosaltres mateixos: La Inquisició".

"La Inquisició que ha cremat sobre les fogueres o sufocat a les presons cinc milions d'homes". "Llegiu la història. La inquisició que exhumava als morts per cremar-los com herètics. La inquisició declarava als fills d'herètics fins a la segona generació, infames i indignes de qualsevol honor públic, exceptuant només a aquelles que havien denunciat al pare, la inquisició que, mentre jo parlo, té encara en la biblioteca vaticana els manuscrits de Galileu tancats i segellats amb el segell de l'índex".

"És veritat que per consolar a Espanya d'allò que li heu donat li heu posat el malnom de Catòlica. Vet aquí les vostres obres mestres. Aquella llumenera que es deia Itàlia vosaltres l'heu extingit; aquell colós que es deia Espanya, vosaltres ho heu minat. L'una és cendra, l'altra és ruïna.

Quines coses voleu fer ara de França?

Voleu que us digui el que us molesta. És aquesta immensa llum que fa de la nació francesa la nació que il·lumina de tal sort que els seus llamps s'estenen sobre tots els pobles de l'Univers. I aquesta llum de França i aquesta lliure llum i aquesta llum que no ve de Roma, sinó de Déu, és la que vosaltres voleu extingir i la que Nosaltres volem conservar".

"És un joc dolent aquell de fer entreveure, només entreveure a França aquest ideal -la sagristia sobirana-, la llibertat traïda, la intel·ligència vençuda i lligada, els llibres trossejats, el sermó que substitueix a la premsa, la nit cobrint els esperits amb l'ombra del confessionari i de les sotanes i els genis suplantats pels clergues. Jo ho repeteixo -que el partit clerical es cuidi- el Segle Dinou li és contrari".

"Amb certes doctrines que la lògica inflexible i fatal condemna, amb doctrines que donen horror quan s'observen en la història, que ho sàpiga el partit clerical, on vulgui que ell estigui, on vulgui que ell vagi, "Cultivarà les Revolucions".

Per evitar a Torquemada, caurà en Robespierre. Aquells que com jo procuren evitar a les nacions els revessos de l'anarquia i l'adormiment sacerdotal, llancin el crit de guerra. Jo sóc d'aquells que reclamen en aquest noble país la llibertat i no l'opressió, la fe i no el debilitament, la força i no la servitud, la grandesa i no el no-res.

Com?

En aquest segle de novetats, de fets, de descobriments, de conquistes, vosaltres somieu en la Immobilitat? És en aquest gran segle d'esperança que proclameu la desesperació?". Doncs bé, ho repeteixo amb profund dolor, jo que odio les catàstrofes, els esfondraments, ho repeteixo amb la mort en l'ànima:

"Vosaltres no voleu el progrés. Tindreu la revolució social".