26.10.08

Crisi s'escriu amb V, amb O o amb L?

Fa uns quants dies, Nouriel Rubini, professor d'Economia de la Stern School of Economics de la Universitat de New York, que té com a principal mèrit el d'haver previst la crisi financera que va esclatar amb les hipoteques subprime, va dir que més que parlar de recessió hauriem d'emprar un altre terme per comprendre el procés en que es troba tot just entrant l'economia mundial: el de depressió.
Escriu Roubini: "No podem descartar un fracàs sistèmic ni una depressió global. Es corre el risc d'un esfondrament del mercat, un desastre financer i una depressió mundial".
Rubini planteja que més que una conjuntura en forma de V (caiguda i ràpida recuperació) estem en una altra en forma d'O (caiguda en la qual l'economia es manté un temps, per a després ascendir), o potser en forma de L (caiguda i letargia a llarg termini).
Crash i depressió es retroalimenten i en la situació actual hi ha moltes coses que s'asemblen a la Gran Depressió del 29.
L'ensulsiada de les subprime que es generalitzarà a partir de mitjans del 2007, ha suposat un terrabastall brutal pel sistema financer internacional tal i com l'haviem conegut des de fa uns trenta anys i són tants i tan brutals els canvis que aquest procés està provocant, que possiblement res del que coneixiem torni a ser igual a partir d'ara.
La banca d'inversió ha mort. Les institucions econòmiques i financeres internacionals, immerses en un absolut estat d'estupefacció com la cosa se'ls ha escapat de les mans i són incapaces de prendre la iniciativa perquè no saben ben bé que està passant. Les agencies de qualificació del risc i els organismes reguladors nacionals han perdut tota credibilitat i veiem com prestigioses entitats financeres han hagut de ser nacionalitzades a corre-cuita pels governs per evitar la debacle.
I l'economia real?.
Doncs encara pitjor. L'activitat econòmica està aturada, la demanda i el consum s'han contret, la inversió es nul·la, els bancs han tancat l'aixeta del crèdit, moltes empreses s'enfronten d'avui per demà a la suspensió de pagaments i l'amenaça del creixement de l'atur a nivells exponencials, no és cosa de ciència ficció sinó una amenaça real i propera.
De tot això, ja ho deia un un altre post n'és el culpable (l'únic culpable!!!) el neoliberalisme, fonamentat en l'absurda creença que el mercat ho arregla tot per sí sol i que l'Estat només fa nosa. Si la cosa no fós tan greu, em faria un fart de riure veient com els campions del neoliberalisme s'han afanyat a demanar ajut a l'Estat perquè els salvi del desastre a les mínimes de canvi.
I on ha quedat la vostra fe en el dogma del Déu-Mercat, ignorants?
L'última acció suicida dels talibans neoliberales va ser deixar caure el que era quart banc de negocis nord-americà, Lehman Brothers i després d'aquest harakiri gratuït, tot se'n va anar a fer punyetes i els neoliberals van correr a posar una espelma a Sant Keynes.
Ara bé, el mal ja estava fet i el pànic s'havia apoderat de l'Economia.
Començava la caiguda lliure i l'onada d'intervencions públiques per salvar el Sistema d'un col·lapse segur que evités l'esfereidor espectacle global de milions de persones anant a les seves entitats financeres per treure els seus diners i trobant-se amb les portes tancades. Calia evitar l'Apocalipsi de totes totes.
Ara bé, en aquest punt em faig una pregunta. La Pregunta, diria jo: tots aquests diners aportats pels Estats es traslladaran del sistema financer al conjunt de les empreses amb immediatesa?
Veiem com la situació financera comença a estabilitzar-se poquet a poquet però l'economia real està entrant en recessió o està a punt de fer-ho, i només cal mirar les dades econòmiques dels països de l'OCDE per veure les dimensions del greu problema amb que ens enfrontem, per no parlar de l'efecte contagi que tot això està tenint, i tindrà més encara, en les economies dels països emergents i de tot aquells grans oblidats del món que mai no poden emergir del pou de la misèria en que es troben.
A tall d'exemple de com està la cosa, fa pocs dies deia el Fòrum Econòmic Mundial: "La crisi financera afecta ja a l'economia real en un nivell alt i el risc d'una profunda i perllongada recessió creix".
Bé, podria també parlar de les previsions que ha fet el FMI no fa ni 15 dies, quan encara preveia per al 2009 un lleuger creixement de les economies avançades i del 6% per a les emergents, però sabeu que, no m'agrada perdre el temps amb collonades ni dedicar ni mig minut a prendre en consideració les prediccions d'uns tios que tenen una credibilitat nul·la en la matèria.
Més ens valdria a tots plegats, en cas que volguem saber que li espera a l'economia mundial per al 2009 acudir amb urgència al gabinet d'una tarotista del tres al quart que no pas llegir-nos els informes del FMI que, tal i com han anat les coses, no valen ni el paper en el que estan escrits.
I doncs, en quin punt ens trobem?.
Bé, hauriem d'anar preparant l'enterrament del neoliberalisme (que no es mereix ni una miserable corona de flors, o en tot cas, si ha de ser, que sigui d'ortigues) i donar pas a un nou cicle en el que Keynes torna a situar-se en el centre de l'escenari com a actor únic i única esperança per sortir del caos i escapar-nos del manicomi.
L'any 1936, escribia Keynes en la seva Teoria General: "Les idees justes o falses dels filòsofs de l'economia i de la política tenen més importància del que en general es pensa. Francament, elles dirigeixen gairebé exclusivament el món. Els homes d'acció que es creuen plenament eximits de les influències doctrinals són normalment esclaus d'algun economista del passat".
Cada cicle ideològic en economia està provocat per una crisi i com ja va passar l'any 29, quan el pensament neoclàssic va portar l'economia a la debacle, va ser les receptes de Keynes les que el van salvar. I va ser també el keynesianisme el constructor i el motor ideològic del Welfare State i del llarg període de prospertiat de la post-guerra, i ara toca, com sempre solucionar l'estat de fallida catastròfica en que els neoliberals han deixat el món.
Es imprescindible articular un nou Breton Woods i refundar el capitalisme de dalt a baix, no em cansaré de repetir-ho.
Però com deia molt encertadament Karl Polanyi en 1943 en el seu llibre “The Great Transformation”, la “Ma Invisible” que ordena els mercats i n'encarrila de manera naural els seus desajustaments, no existeix, sino que aquests es regulen per l'acció de l'Estat.
Ens cal ara adaptar la tesi de Polanyi al context global en que vivim i reconstruir el Sistema sobre un nou paradigma basat en el realisme i el sentit comú.
No crec que la crisi s'escrigui amb V, ni potser amb O.
La catastròfica herència neoliberal em porta a pensar que més aviat caldrà escriure-la amb L, tot i que si els que han de prendre les decisions per redreçar la situació cometessin l'error de construïr el nou sistema econòmic global amb les mateixes receptes i les mateixes cares que l'han portat a la debacle, potser hauriem d'inventar una nova lletra de l'alfabet per escriure la paraula crisi.

4 comentarios:

Javi (http://www.lacoctelera.com/alostreinta) dijo...

Querido Prometeo,

Estoy de acuerdo con lo que dices; pero sí pienso que después de una etapa de más intervencionismo, hace falta una etapa de mayor desregulación y algo más de mercado...Pregunta...La época de Estanflación de los 70 no es, de otra forma, la muestra de que el modelo socialdemócrata pedía a gritos un reemplazo por un modelo más abierto (sin llegar al exceso de la revolución conservadora)?

Preguntado de otra forma; no hay cada cierto tiempo quiebras de modelos cíclicos (liberal-socialdemocrata-liberal-socialdemocrata), pero que la quiebra del modelo cíclico liberal es más explosiva?

Pregunto, porque en todo esto, si los de izquierdas estais perdidos, imagínate los de derechas...

Abrazos,

Javi.·.

Prometeo dijo...

Querido Javi,

Estamos de acuerdo.
La estanflación de los 70 muestra que el modelo socialdemòcrata pedía a gritos un reemplazo por un modelo más abierto, pero lo que se hizo a mi modo de ver no fue abrir más el mercado y desregular (aplicar recetas liberales), lo que en aquel contexto también podrían (y/o deberían) haberlo hecho los socialdemócratas.
Creo que lo que se hizo fue una revolución con todas las de la ley.
Y el neoliberalismo triunfante se cargó no solo el pensamiento keynesiano sino también al centroderecha tradicional que habíamos conocido desde la postguerra (democristianos y liberales).
El neoliberalismo fue como si dijéramos haber intentado solucionar la estanflación de los 70 convirtiéndonos de pronto al comunismo marxista-leninista o de la linea de pensamiento Pol Pot, pero en versión de derechas. O lo que es lo mismo, matar moscas a cañonazos.
Por que apuesto yo?.
Pues por repensar la socialdemocracia a fondo(que después de la vergonzante Tercera Via del señor Blair, al que me niego a calificar de compañero aunque me torturen obligándome a asistir a misa) y a repensar también el centroderecha. Necesitamos otros Palme y otros Willy Brandt pero tambien otros Adenauer (no te creas, que aun siendo socialdemócrata soy un admirador de Adenauer).
Repensar la socialdemocracia es cosa nuestra y ya veremos de que somos capaces, que mu optimista no soy.
Repensar el centroderecha es cosa vuestra y espero que tengais suerte, pero aun no siendo nadie para dar consejos al adversario ;-) , creo que lo primero que tendríais que hacer es enterrar para siempre cualquier veleidad neoliberal, que creo que os ha hecho mucho daño.
Por cierto, me alegra saber que los de derechas también estais perdidos.
En estos momentos, amigo Javi, si tengo un mechero para encender un candil en medio del tunel, palabra que te lo paso. Y lo mismo te digo, porque los de izquierdas tampoco no tenemos ni idea de por donde van a ir los tiros.
Al fin y al cabo, repasando los libros de historia, los artífices del milagro europeo de la postguerra fuimos nosotros y vosotros yendo de la mano.
Y creo que ha llegado la hora de hacer las paces ya que por suerte para todos, con la muerte del neoliberalismo malvado, felón y cizañero, podremos (y deberemos) volver a caminar juntos.

Abrazos,

Prometeo.·.

Javi (http://www.lacoctelera.com/alostreinta) dijo...

Querido Prometeo...

Yo ya no sé qué es ser de derechas y ni si yo soy de derechas...

Abrazos,


Javi

Prometeo dijo...

Querido amigo,

No te creas. A veces, viendo actuaciones de gobiernos de izquierdas, yo también ando un poco desorientado.
Te recomiendo que te leas un post que he colgado de un articulo muy bueno de Paul Samuelson, un economista que reformuló el pensamiento neoclásico desde una perspectiva "centrista", o sea y para entendernos, una especie de síntesis entre liberalismo y keynesianismo. Aunque discrepo de él en algunos aspectos de su análisis desde un punto de vista académico y político también, es un tio muy lúcido y muy inteligente y aparte de cargarse a Friedman y a Hayek en cuanto al pensamiento económico y a Reagan y Bush y sus secuaces neoliberales en lo político, reivindica la via del New Deal y alaba las políticas económicas de Roosevelt, Truman, Kennedy y Clinton. Si los USA hubieran seguido esta linea, no te quepa duda que no nos hubiera ido tan mal a todos. Un tipo muy interesante ese Samuelson.