Cent anys després que és descobrís el continent americà, el món va començar a tremolar sacsejat per un terratrèmol que afectà l'esperit dels humans. Havien viscut milers d'anys confiats que els Immortals intervenien en els qüestions terrestres, però ara els humans començaven a sentir-se lliurement sols.
Una soledat que es feia més insuportable en la mesura que el cosmos s'aixamplava de manera inexorable.
Reclòs en un castell, Montaigne escriu sobre l'horror vacui" que de ben segur debien sentir els mortals del seu temps a l'enfrontar-se en solitud amb els passos decidits que donava la Raó per emancipar-se de l'aclaparadora dictadura del pensament religiós.
Molt abans que Marx ho digués, tot el que era sòlid semblava diluir-se en l'aire.
L'estupefacció provocada per la imposibilitat de conèixer res de real, així com la inconstància de la veritat, és convertí en motiu d'estudi.
Montaigne era expert en qüestions humanes: havia estat parlamentari i després alcalde de Bordeus, ciutat on els matances entre catòlics i protestants i la pesta negra, havien estat ferotges.
La bogeria abundava més que la raó; la crueltat més que la caritat; la ira, la vesània regnaven arreu.
Montaigne va decidir retirar-se el seu castell per mirar de posar per escrit alguns judicis segurs, quelcom que pogués mantenir-es dempeus enmig d'aquella tempesta planetària.
Els seus Assaigs són, avui més que mai, una illa de seny a la qual recórrer quan el crim, la imbecil.litat i el cinisme es'ns fan insuportables.
Montaigne, no escriu un “Tractat” o uns “Principis” ni té intenció de "sentar càtedra" ja que no se sent detemptador de la veritat, ni persegueix certeses, sinó que posa en dubte les veritats del seu temps i el coneixement com una mica absolut: és un escèptic en el sentit més pur del mot.
I ho és perquè el seu escepticisme no és pas dels de negar i prou sinó que es fonamenta en el dubte i el seu dubte no persegueix refutar cap tesi anterior a ell, sinó criticar el fàcil dogmatisme que afecta a tots els aspectes de la cultura (ciència, filosofia, política i religió) i les conseqüències a les quals ens condueix com són el fanatisme i la guerra.
Montaigne descobreix que l'home ha oblidat la seva situació en el cosmos, a l'estimar-se per sobre de totes les altres coses.
La pretensió final de Montaigne és la supressió d'aquesta actitud presumptuosa i entendre la vida humana com un continu esdevenir que porti l'ésser humà a postular com a normes de vida la prudència i la tranquil·litat.
L'home, ésser de naturalesa mutable i canviant, valora sempre que es captingui amb moderació i mesuri els plaers mundans i corporals.
Advoca per la temprança i la prudència i aquesta consciència de l'home ens dóna el que per a Montaigne és Saviesa.
Així, Montaigne aposta per la moderació en els plaers i en la supressió dels vicis, però no per la seva supressió per ignorància o por, sinó per coneixement i per les conseqüències nocives que ens pot suposar qualsevol cosa a l'excés.
Montaigne és un perfecte mitjancer en moltes qüestions de la seva època, com les guerres de religió, ja que tot i ser catòlic, no dubta a recriminar als seus els seus defectes i errades i considerar les virtuts i aspectes positius dels protestants, la qual cosa li va valer tant amistats com enemics en ambdós bàndols de la contesa, a causa de el seu esperit crític, tolerant i temperat. “Que sais-je?” és el seu lema definitori: un escèptic sobre les “veritats” que coneixem i per això, un ésser tolerant amb les opinions diferents a la seva i un home més preocupat per intentar conèixer-se a si mateix i guiar-se per la temprança, que d'aprendre lliçons i dogmes de memòria i caure en el fanatisme.
Contra la prepotència només hi ha un remei: acceptar que som insignificants, efímers i fugaços i reconèixer que ens angoixa la ignorància i que ens convertim en imbècils quan ens pensem que sabem alguna cosa.
És doncs una missió regeneradora de l'ànima humana llegir els Assaigs de Montaigne, autor que malgrat la seva enorme influència en la història del pensament occidental, injustament s'ha considerat històricament més com a literat que com pensador pròpiament dit, potser principalment, per atribuir-se-li la invenció del gènere assatgístic.
Tanmateix, si ho pensem bé, és precisament aquest gènere, el seu mètode al cap i a la fi, el qual ens dóna les pistes per a rastrejar el seu pensament.
Assaig… és a dir: prototip, intent, experiment… no hi ha millor paraula per a acostar-se a la figura de Montaigne amb la ferma voluntat de deixar de ser un imbècil i convertir-se finalment en un ésser humà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario