Adela Cortina: "Quan hi ha poc cor, és que falla la raó"

Entrevista publicada a "El Periódico" (8/8/2007)

Imparteix seminaris, dóna conferències, participa en debats, publica articles, assessora ministeris, dirigeix una fundació sobre ètica dels negocis, forma part de comitès ètics d'empreses... L'agenda d'Adela Cortina (València, 1947) és un dels nervis que manté viva la reflexió filosò- fica pràctica a Espanya. El seu últim llibre, Ética de la razón cordial (premi Jovellanos d'assaig 2007), invita a pensar amb el cor i a sentir amb el cap.

Els comitès d'ètica proliferen. ¿És una moda?

Part d'aquest interès no és més que màrqueting, però això tampoc és dolent. Les grans companyies han descobert que el millor màrqueting que existeix és la bona reputació i saben que tenir comitès d'ètica que vigilin el respecte dels valors les fa pujar en els rànquings d'empreses fiables. Per altra banda, la societat avui en dia és més reflexiva i ha vist que amb nivells d'ètica més alts tot funciona millor. L'ètica genera prosperitat.

El fi d'una empresa és guanyar diners, no la responsabilitat social.

Aquesta idea ha canviat. Avui l'empresa ha de respondre davant la butxaca de l'accionista, sí, però també davant la societat i el medi ambient. La que només pensa en l'accionista no genera bona reputació, i això es paga. Generar simpatia és més intel.ligent i rendible.

Vostè proposa una ètica de la raó cordial.

L'ètica d'avui no es pot basar únicament en la raó, ha d'atendre altres dimensions humanes, com per exemple el sentiment, els valors, els interessos i la compassió. Pascal ja deia que hi ha raons del cor que la raó no entén. S'ha de conèixer la veritat, però també la justícia, i només una raó cordial, que atén el cor, pot descobrir el que és just. Qui no s'indigna i sent dolor davant el dolor dels altres no pot tenir sentit de la justícia.

És més fàcil que el cor entri en raó, o que a la raó li surti cor?

Quan un dels dos costats falla, és igual de preocupant. Perdre la raó és greu, però patir ceguesa emocional és encara més perillós.--Els diaris expliquen espants.

¿Falla el cor o la raó?

Fallen tots dos. Quan hi ha poc cor, és que falla la raó. I si falla el raonament, el cor va al darrere. Quan algú mata la seva parella, falta cor, però també raó.

Davant d'un suïcida que s'immola, quina reflexió es pot fer?

Aquí la situació és difícil. Tenir conviccions és bo, però han de ser racionals, obertes al diàleg. Un demostra que té conviccions fermes quan es deixa criticar. Les ments dogmàtiques no tenen cor, perquè no són capaces de vincular-se amb l'altre. L'arrel del cor és reconèixer l'altre.

Això no s'hauria d'ensenyar a les escoles?

Per descomptat. Per això no entenc l'embolic que s'ha muntat amb l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania. Em recorda el motí d'Esquilache. És clar que l'escola ha d'ensenyar valors, en això hauria d'estar tothom d'acord. No hi ha base per a la polèmica.

Però la polèmica existeix.

Per motius ideològics, no pel contingut de l'assignatura. Que em diguin en què dissenteixen, amb el document a la mà. ¿És relativisme moral defensar els Drets Humans? ¿D'on han tret que es fomenta la ideologia de gènere?

Compari la radiografia ètica de l'Espanya d'avui amb la de fa 30 anys.

Que hem guanyat llibertats civils i polítiques no hi ha dubte, però els joves han perdut alguna cosa que potser la meva generació va tenir en excés, i és el principi de l'esforç. Ho tenen tot a l'abast de la mà i pensen que ja no cal esforçar-se per res. Estan enganyadíssims. És perillós, perquè una societat que fa abandó de la seva responsabilitat al final acaba perdent la llibertat.

Això com es corregeix?

Amb un pacte social que impliqui les escoles, els pares i totes les institucions. Tant a les aules com a les cases hi ha deixament de mestres i pares que han llançat la tovallola. Per això és bo que existeixi una assignatura com la d'Educació per a la Ciutadania.

Vostè és optimista davant el futur?

Molt pessimista no sóc. Hi ha raons per pensar que això millorarà; cada vegada hi ha més consciència del que passa. La meva gran esperança són els moviments ciutadans. Les persones que s'atreveixen a pensar per elles mateixes són les que poden canviar el món.

Al final triomfarà la compassió?

Jo no sé quin serà el final, el que sí sé és que aquest final dependrà del que fem nosaltres avui i ara. Al col.legi de monges em deien que la culpa de tot la tenia el dimoni. A la facultat ens explicaven que el culpable era el sistema. I avui, que tot és per la globalització. ¿I no hi ha res a les nostres mans? És un error. S'han de fer coses, i s'han de fer ara.