Necessitem Olof Palme!

 

 

Olof Palme, líder del Partit Socialdemòcrata de Suècia i primer ministre entre 1969-76 i des del 1982 fins al seu assassinat a Estocolm el 28 de febrer de 1986, va ser un polític de sòlides conviccions i amb una autoritat moral indiscutible, reconeguda internacionalment.

La seva decisiva contribució política i personal a la causa de la pau, la solidaritat i la democràcia a nivell internacional ens porta avui, disset anys després de la seva mort, a reflexionar sobre les seves idees i la vigència del seu llegat polític.

Una Societat Basada en la Solidaritat

Olof Palme concebia el socialisme com la màxima expressió de la solidaritat humana i considerava que les societats, les seves institucions i l’economia, han d’estar sòlidament construïdes i assentades sobre el pilar de la solidaritat.

Com el propi Palme afirmava “per assegurar la supervivència d’una societat, cal garantir una solidaritat efectiva, entesa com la capacitat de reconèixer i assumir un sentiment de corresponsabilitat i de compromís personal en la millora de les condicions de vida dels altres. Si això no és així, tard o d’hora, la societat es fragmentarà en un cúmul d’interessos egoistes i mesquins”. 

Des d’aquesta ferma convicció, Palme mantindria al llarg de tota la seva vida una lluita política i ideològica frontal contra el neoliberalisme, al que considerava la manifestació més clara de l’arrogància, l’egoisme i la prepotència dels més forts.

En aquesta ferma posició en contra del neoliberalisme i en favor de la solidaritat, hi va tenir molt a veure el profund coneixement d’Olof Palme sobre les polítiques del New Deal i la llarga i fructífera relació política i intel·lectual amb qui va ser el seu mentor polític, l’històric primer ministre Tage Erlander, iniciada el 1953 i de la mà del qual Palme ocuparà diversos ministeris entre 1963 i 1968, fins la seva elecció com a secretari general del Partit Socialdemòcrata en el Congrés d’octubre de 1969 i posteriorment com a Primer Ministre.

L’any 1956, en el context de l’intens debat polític que s’estava produint a Suècia entorn la reforma del sistema de pensions, Erlander i Palme varen pronunciar davant el Parlament uns històrics discursos on expressaven una idea-força: els ciutadans estan insatisfets davant l’escassa resposta dels poders públics a la demanda social d’ampliar l’abast de l’Estat del Benestar i cal, per tant, donar resposta a aquesta justa exigència de la ciutadania.

El contingut d’aquells discursos, havia estat anteriorment exposat en una publicació editada pel Partit Socialdemòcrata sota el títol de ‘La Política del Progrés’ de la qual Palme n’havia estat l’autor principal.

En oposició al plantejament dels partits del bloc liberal-conservador, partidaris d’estimular les iniciatives privades en l’àmbit de les pensions o de la sanitat i de limitar l’abast de l’Estat del Benestar exclusivament als sectors més desfavorits, Palme i els socialdemòcrates defensaren amb fermesa la necessitat d’universalitzar les polítiques socials.

Estendre els beneficis de les polítiques socials a tota la ciutadania era, per Olof Palme, la manera més efectiva d’evitar tant l’efecte pervers de l’anomenada ‘trampa de la pobresa’ com el descontentament dels contribuents amb majors nivells de renda davant la percepció que els seus impostos només servien per finançar una despesa social de la que ells se’n veien exclosos, circumstància que els encoratjaria a buscar solucions privades per a la cobertura de les seves necessitats de béns i serveis socials i que acabaria per minar el pilar de la solidaritat, base del consens social entorn l’Estat del Benestar.

Després de diverses vicissituds, el triomf del Partit Socialdemòcrata a les eleccions generals del 58, va permetre finalment al Govern Erlander l’aprovació de la reforma del sistema de pensions complementàries (1959).

Fer Possibles els Grans Projectes de Vida 

En una conferència pronunciada el 3 d’abril de 1984 a la John F. Kennedy School of Government, a la Universitat de Harvard, Olof Palme començava referint una colpidora conversa que havia mantingut amb una jove aturada a Suècia que feia molt de temps que estava buscant inútilment un lloc de treball.

Partint d’aquella conversa, Palme afirmaria davant l’audiència de Harvard: “No és estrany, que l’atur porti a situacions personals límit...Tenim l’obligació de corresponsabilitzar-nos solidàriament del benestar comú... L’objectiu final de la societat,  de les seves institucions i de la solidaritat, és servir a la gent ara i aquí, per tal que tothom pugui tenir accés als mitjans i als recursos que li permetin fer realitat els grans projectes de vida: créixer i rebre educació, trobar una feina i tenir un lloc on viure, trobar parella, formar una família, tenir fills... assegurar, en definitiva, una vida digna i preservar aquesta dignitat quan arribi la vellesa. Aquests són els objectius que han motivat la creació de la societat del benestar. Aquests són els fonaments d’una comunitat lliure, construïda a partir de la cooperació voluntària entre ciutadans lliures, independents i iguals”.

Olof Palme, doncs, considerava que l’atur i totes aquelles situacions generadores d’inseguretat i d’incertesa en la vida de les persones, constitueixen un terrible drama personal i un gravíssim problema social, però també són una amenaça real per a la democràcia, ja que els sentiments d’exclusió i de frustració que aquelles provoquen, poden acabar generant sentiments de desconfiança, de rebuig i d’hostilitat vers les institucions democràtiques.

Així doncs, per Olof Palme, les polítiques públiques de cohesió social i d’igualtat d’oportunitats en el marc de l’Estat del Benestar, es convertien en instruments essencials per a preservar la força i la vitalitat del sistema democràtic.

Democràcia per Transformar la Societat

Olof Palme considerava a la democràcia no només com un sistema polític sinó com una eina clau per assolir els objectius emancipadors de l’esquerra.

Com ell mateix afirmà en una històrica manifestació celebrada el 21 de febrer de 1968 a Estocolm en contra la guerra del Vietnam “La democràcia exigeix justícia social. No es pot guanyar a un poble omplint les butxaques dels rics mentre s’empeny els pobres a una misèria cada cop més gran. La democràcia implica alliberament social”.

Palme creia ferventment que la lluita per la democràcia i contra el totalitarisme, havien de fer-se des de la democràcia i amb els instruments i els mecanismes que la pròpia democràcia atorga. I aquesta era una posició de principis amb la que no s’hi podia transigir i que no admetia excepcions.

En aquell mateix discurs del 21 de febrer de 1968, Olof Palme va dir “La democràcia és una forma de govern que exigeix molt. Exigeix respecte pels altres. No es pot imposar des de fora una forma de govern a un país. La gent ha de tenir dret a conformar el seu futur segons el seu propi criteri...La democràcia no pot assolir-se amb mesures repressives. No es pot salvar un poble devastant-lo, cremant-li les terres de conreu, destruint-li les cases, empresonant o matant els seus habitants”.

Aquesta lúcida tesi, que també avui segueix mantenint una plena vigència, ja l’havia expressat anys abans Olof Palme en un discurs pronunciat el 30 de juliol de 1965 davant la Convenció de l’Associació dels Socialdemòcrates Cristians celebrada a Gävle, on afirmà que  “Un crim és sempre un crim, i el terror és sempre terror, inclús quan es comet en nom dels més nobles principis i objectius ... No és possible satisfer les aspiracions de justícia social per la força de les armes”.

En aquesta lluita internacional en favor de la democràcia i els drets humans, Palme considerava que la Socialdemocràcia, en tant que moviment polític al que considerava com la màxima expressió de l’ideal de la solidaritat, havia de jugar-hi un paper actiu i fonamental.

Així ho expressà amb rotunditat en una reunió de la Internacional Socialista celebrada a Ginebra l’any 1976 “La socialdemocràcia, sempre ha d’estar al costat dels pobres i dels pobles oprimits i el fet de donar-los suport en la seva lluita per l’alliberament... no és tan sols qüestió de contactes ni de diàleg, sinó d’identificar-se plenament amb la lluita per l’alliberament de les majories oprimides del planeta”.

Seguretat Comuna

Olof Palme  va impulsar, essent Primer Ministre, l’anomenada doctrina de Neutralitat Activa, que va introduir un canvi qualitatiu fonamental en la tradicional política exterior sueca de neutralitat.

En comptes de la secular posició de neutralisme en estat pur que sempre havia caracteritzat la diplomàcia sueca, la doctrina Palme implicava el posicionament explícit i actiu de Suècia en favor dels processos d’alliberament nacional als països del Tercer Món i de la causa de la democràcia i de la defensa dels drets humans arreu del món.

Així, fruit de nova política de Neutralitat Activa promoguda per Olof Palme, Suècia va mantenir una posició de rotunda condemna en contra de les dictadures militars a Sud-Amèrica i al Sud d’Europa. El país obrí generosament les portes a milers de refugiats polítics d’arreu del món, acollí els desertors nord-americans que fugien del seu país per no anar a la de la Guerra del  Vietnam i es convertí també, en el motor del procés d’imposició de sancions internacionals al règim d’Apartheid sud-africà.

La derrota socialdemòcrata en les eleccions del 76, després de 44 anys de govern ininterromput, portà Palme a assumir un paper actiu en l’àmbit de la política internacional.

Així, participà en la Comissió Brandt sobre Afers de Desenvolupament Internacional, actuà com Alt Comissionat del Secretari General de les Nacions Unides en la guerra Iran-Iraq i creà i presidí la Comissió Independent sobre Seguretat i Desarmament -coneguda com a Comissió Palme-, la qual elaborà l’Informe sobre Seguretat Comuna, que va ser presentat davant l’Assemblea General de l’ONU, el juny de 1982.

La Comissió Palme, tenia com objectiu formular una alternativa per al desarmament, el diàleg i la cultura de la pau enfront l’escalada armamentista i l’amenaça d’una confrontació nuclear entre les superpotències.

És evident que el context de guerra freda en què es va redactar l’Informe de la Comissió Palme és molt diferent de l’actual escenari internacional, però és igualment innegable que el seu lúcid diagnòstic i les suggestives propostes que s’hi formulaven, conserven avui una plena vigència.

L’Informe argumentava que tant l’Est com l’Oest tenien unes necessitats de seguretat legítimes, però  considerava que la carrera vers la supremacia armamentista d’un bloc sobre l’altre era una amenaça real per la seguretat mundial i la supervivència del planeta.

L’Informe Palme plantejava la necessitat de superar aquesta suïcida dinàmica de confrontació fonamentada en l’equilibri del terror i avançar vers una nova doctrina, la de la Seguretat Comuna, basada en la interdependència, la cultura de la pau i la prevenció global de les arrels dels conflictes.

Així ho expressava l’Informe Palme “la seguretat dels països és interdependent. No és possible obtenir la seguretat d’un país en detriment de la seguretat dels altres. Qualsevol temptativa feta en aquest sentit, fracassarà. El camí de la carrera armamentista, és un carreró sense sortida que mai no ens podrà portar ni a la pau ni a la seguretat. La doctrina del terror i les doctrines bel·licistes constitueixen una seriosa amenaça contra la humanitat. La nostra alternativa és la de la seguretat comuna. L’única possibilitat que tenim per assegurar la supervivència de la humanitat, és fer-ho junts. La seguretat internacional s’ha de fonamentar en la cooperació per la comuna supervivència en comptes de fer-ho en l’amenaça de la destrucció mútua”.

Per tal de preservar la pau i la seguretat mundial, Palme considerava que les Nacions Unides i un ordre mundial basat en el dret i la justícia internacionals i no en l’ús de la força, n’eren dos pilars essencials.

L’any 1985, en el discurs pronunciat amb motiu de l’acte de concessió del VI Premi de la Pau que li va ser atorgat a Badalona per l’Associació d’Amics de les Nacions Unides a Espanya, Olof Palme afirmava “la missió de les Nacions Unides és l’establiment de la pau i de la seguretat internacional. La pau és quelcom més que l’absència de la violència militar. Significa també l’estabilitat en les relacions entre els estats basada en el respecte als principis legals...La Carta de Nacions Unides atorga a un estat membre el dret d’autodefensa en el cas d’haver estat víctima d’un atac armat. Aquesta regla ha estat desfigurada molts cops per poder justificar tot tipus d’accions militars. Si seguim per aquest camí, la  prohibició de la violència, que és fonamental pel sistema de les Nacions Unides, es convertirà en una farsa i la llei de la selva adquirirà un estat de legitimitat... Solament si unim els nostres esforços podem esperar la transició d’un estat de terror comú a un estat de seguretat comuna”.

La Vigència del Pensament d’Olof Palme 

Palme va ser un polític radical i optimista.

Radical en el sentit més genuí del terme. D’anar a l’arrel dels problemes per plantejar-ne solucions efectives, i també per  la seva ferma i tossuda oposició a tota forma d’opressió, d’injustícia i de violència.

I optimista amb el futur de la societat i de l’ésser humà i de l’enorme potencial de la democràcia com a motor per la transformació social.

En aquests temps de Globalització i d’intents de gestació d’un Nou Ordre Mundial basat en la supremacia militar dels Estats Units i on el pensament neoliberal està calant cada cop amb més força no tan sols en l’economia dels països i les polítiques dels governs, sinó també i molt especialment, en el territori de les idees: es pot afirmar amb rigor que el pensament d’Olof Palme pertany al passat?. 

I encara més: pot la socialdemocràcia del segle XXI permetre’s el luxe de renunciar a la vigència i a la força transformadora de les idees d’Olof Palme, per abraçar sense reserves noves receptes ideològiques de contorns desdibuixats i asèptics?.  

La resposta a aquestes preguntes es fa evident per sí mateixa.

En aquests temps de pragmatisme, de correcció política i perquè no dir-ho, també de renuncies, hem de preservar i practicar les idees d’Olof Palme, i molt especialment aquella radicalitat optimista i aquell inconformisme militant que el portaren a afirmar que “mai no s’ha d’abandonar la utopia, doncs la confrontació entre les idees i la realitat, a més de ser el gran dilema del socialisme democràtic, n’és també la seva fascinant força motriu”.