Nikolai Vassílievitx Gógol publicà l'any 1842 la que fou la més immortal de les seves novel·les "Les ànimes mortes", una genial i àcida obra que retrata un temps i un caràcter: l`anima russa. Gogol percebia la seva novel·la com una obra « immensament gran », un « Leviatà », « quelcom que no correspongui a l'obra d'un home ordinari ».
L'any 1841 va intentar publicar-ne la primera part a Moscou, però va ser prohibida pel comitè de censura. No va ser fins després de la intervenció dels seus amics, i particularment de la senyora Smirnoff, la presentació al comitè de censura de Sant Petersburg i diversos arranjaments que va poder aparèixer l'any 1842.
Aquesta novel·la fa una descripció sense concessions de la Rússia profunda, una sàtira de vegades despietada, però en la qual rau subjacent, de manera permanent, el profund amor de Gógol per Rússia.
Pavel Ivanovitx Txtixikov és l'ànima russa: noble, afable i amb un alt sentit de l'honor.
És un home bo, com el príncep Mishkin de Dostoievsky... Però succeïx que tot aquest "deliri burgès" es veu entelat pel "terrible pecat" de no posseir un exèrcit informe d'esclaus que, com beneïts en el cel dantesc, donin color a aquest noble esperit burgès.
L'argumentació de Txtixikov és definitiva: Necessito tenir homes al meu servei però no posseeixo les terres ni el capital necessaris per a mantenir-los.
Solució: Ja que molts dels que tenen "esclaus" no els donen de baixa (ja que es cobraven imposats al donar de baixa a cada ànima), compraria els títols sobre aquestes ànimes, per a així poder "presumir" de posseir més esclaus i d'aquesta manera ser millor considerat en societat.
La que seria l'obra mestra de Gogol parteix d'aquest argument per a definir l'eterna confrontació entre raó i fe. Com en totes les grans obres de la història de l'art, la narració (ja sigui des d'un punt de vista estricte o no) part de la confrontació dialèctica de contraris per a lliurar així una batalla textual o narrativa. L'argumentació de Txtixikov és, en un primer moment, estúpida... però deixa de ser-lo a mesura que el llibre avança i comprenem les motivacions d'aquest singular personatge (i sobretot les encara més "meravelloses" argumentacions dels personatges que es va trobant en aquest el seu particular peregrinatge).
La dicotomia sorgeix d'un raonament al principi estúpid (primera sàtira per a aquest home profundament religiós) per a convertir-se en, gairebé, un "motiu de fe".
Txtixikov cerca, més enllà de l'admiració, el sentit últim de les coses (o potser es troba amb aquest "sentit" a mesura que la novel·la evoluciona).
"Les Ànimes Mortes" s'ha comparat en moltes ocasions amb El Quixot, suposem per les seves dues parts (també bé diferenciades i amb un particular estil "redemptor" de les segones parts en ambdues obres).
Txtixikov i el nostre gentilhome tenen més punts en comú del que pogués semblar en un primer moment: ambdós són fills de les idees nobles i d'una època anterior que, encara no havent-la viscut en les seves carns, senten pròxima en ideals i formes. Ambdós emprenen un viatge sense sentit particular, excepte el descobriment (tema trillat en aquest tipus de novel·les).
El sentit del viatge, com en Kerouac, és escapar de la seva pròpia existència i, com l'ànima penitent, buscar la veritat que, de tornada a casa, seguirà sempre esperant, esperant sempre ser trobada.
El camí que ens proposa Gogol és la senda del descobriment a través de les formes i els caràcters.
L'ànima russa s'està perdent per la influència de la burocràcia i les dictadures dels mediocres...Txtixikov, mitjançant una argumentació brillantment estúpida, pretén retornar i retornar-se la fe, la noblesa i el bon judici... En la seva bogeria, la forma i el text troben la colossal barreja, satírica sempre. Txtixikov i el lector comprenen a l'una que només mitjançant la bogeria l'home assoleix ser lliure, terroríficament lliure.
Comprant ànimes mortes aquest particular heroi es va alliberant de la seva pròpia idea de servilisme i, com en una espiral dantesca, s'adverteix dels seus propis pecats i les seves dicotomies més evidents.
Txtixikov recorre la Rússia profunda, la dels camperols que, molt probablement, no coneixen a Pushkin (gran amic personal de Gogol) ni els clàssics anglesos, però són portadors de veritats, aparentment simples i de motivacions escolástiques (la religió, sempre present, es deforma per l'argumentació "simple" dels més febles d'esperit, ignorants de tot menys de la veritat).
Només dir que, en la seva aparent grandiositat... tant "El Quixot" com "Les Ànimes Mortes" són llibres terriblement divertits.
De totes les novel·les que he llegit, mai suficients de vegades massa, és potser "Les Ànimes Mortes" una de les quals major plaer m'ha donat i, irònicament, més m'ha fet reflexionar.
Sent una novel·la costumista, supera el seu propi naixement per a convertir-se en alguna cosa molt més profund, fantàstic (s'han trobat en aquest sentit nombrosos punts en comú amb altre gran escriptor E.T.A. Hoffman).
La novel·la no es descobreix en unes poques línies, com succeïx tan sovint en algunes altres mediocres nascudes per a mostrar una tesi pre-formulada, sinó que supera el seu concepte original per a convertir-se, com "La Divina Comèdia" en un viatge iniciàtic en el qual un Virgili, invisible, ens guiarà per aquesta selva fosca en la qual serà la nostra més bella mentida i la pitjor forma de bogeria: La realitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario